Fa poques setmanes es presentava el llibre dels catedràtics d’història Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme). Un escola per on hi passaren més de 1.800 alumnes, que conformarien la base de direcció sobre la que es bastiria l’Exèrcit Popular de la República. Aquesta monografia és una recerca exhaustiva, d’anys de durada, que ocupa un buit historiogràfic, ja que l’escola no havia estat mai estudiada fins a dia d’avui. Estructura, organització, professorat, plans d’estudi... Però no només això, sinó que també dedica una part important de les seves pàgines a explicar les vicissituds d’alguns dels seus membres, la majoria represaliats pel règim franquista i exiliats, al mateix temps que detalla tots els noms dels que passaren per les diverses promocions, el grau assolit i els que moriren al camp de batalla.
 |
| Coberta del llibre. Els soldats estan formant al pati de l'escola, amb la seva característica porxada al fons |
Quan
el juliol del 1936 una part de l’exèrcit espanyol es revoltà contra la
legalitat vigent, les unitats militars que quedaren en territori sota control
de la República quedaren, de facto,
desfetes. El protagonisme en la lluita contra els rebels se cedí a partits
polítics i sindicats, a grups de voluntaris i a milícies organitzades en un
temps rècord que a Catalunya, sota l’empara del flamant Comitè Central de
Milícies Antifeixistes (CCMA), s’encarregaren de l’ordre públic i dels aspectes
militars.
De
seguida es veié, però, que amb l’embranzida inicial i la bona voluntat no n’hi
hauria prou; calia donar una formació als milicians i crear un cos de direcció
que tingués criteri a l’hora de prendre decisions. Enginyers, artillers,
comandants de tropa, intendència... calia gent competent que obeís a la lògica
militar i no a l’empenta revolucionària. El mateix Joan Garcia Oliver, un dels
líders de la Federació Anarquista Ibèrica i cap del CCMA, tingué clara aquesta
idea: sense formació ni direcció no es podria guanyar la guerra, tenint en
compte que davant hi tenien un exèrcit ben preparat, organitzat jeràrquicament
i que comptava amb el reforç i l’ajuda de dues de les grans potències del
moment, la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Les primeres experiències al
front d’Aragó i la fallida expedició per conquerir Mallorca n’eren un exemple
fefaent.
 |
| Joan Garcia Oliver, promotor de l'Escola Popular de Guerra, visità la seu de la mateixa en tant que ministre de Justícia del Govern de la República (novembre 1936-maig 1937). La fotografia, en data indeterminada, està presa a l'escala d'accés a l'Escola Pia de Sarrià. Autor desconegut. Procedència: probablement consell de guerra del capità Vallescà (cedida pels autors del llibre) |
Tanmateix,
l’antimilitarisme de la societat catalana de l’època era un fet i la notícia de
la creació d’una escola destinada a la instrucció d’oficials militars no seria
ben acollida, d’entrada. D’aquí també els eufemismes d’anomenar-los instructors, per exemple; o que
finalment l’escola prengués el nom de popular.
Només una part del catalanisme més combatiu veieren amb bons ulls el
desenvolupament d’un ens destinat a la creació del que es pensava que seria la
gènesi d’un exèrcit català, i no seria fins al cap d’unes setmanes que s’hi
sumarien també altres tendències del republicanisme, l’anarquisme o el
comunisme.
L’Escola
Popular de Guerra fou creada, doncs, per decret de la Generalitat de Catalunya
el 26 d’agost de 1936, encara en un moment d’eufòria revolucionària. La seva
primera seu fou el col·legi de Nostra Senyora de Gràcia, dels Germans de la
Doctrina Cristiana de Joan Baptista de la Salle (a l’actual plaça Nord de
Barcelona), però ben aviat s’adonaren que era un espai insuficient per al
nombre d’alumnes a acollir, cent vint-i-tres només en la primera de les sis
promocions que en sortiren, i l’activitat a desenvolupar (pràctiques,
desfilades, equitació...). De manera que a mitjan del mes de setembre l’escola
es traslladà al que seria el seu emplaçament definitiu, l’Escola Pia de Sarrià,
que el 1936 era l’edifici situat a més alçada de tota la ciutat de Barcelona.
La
comunitat escolàpia n’havia fugit i l’escola havia estat confiscada per un
comitè de la CNT, inicialment per destinar-la a una residència de nens.
Tanmateix, com hem dit, des de mitjan del mes de setembre que acollí l’Escola
Popular de Guerra. Tal com escriuen Solé i Sabaté i Villarroya, «s’adaptaren les aules per acollir els nous alumnes militars
i fins al final del conflicte fou estatge de l’Escola de Guerra, primer de la
Generalitat i a partir del 4 de maig de 1937 la seu de l’Escola Popular de
Guerra, núm. 1, ja sota la direcció completa del Govern de la República [...].
A la planta baixa hi havia les aules, la sala d’actes i una sala per a
oficials. La sala d’actes estava presidida per un plafó de Sant Josep de
Calassanç que mai no sofrí cap desperfecte. Aquesta entrada, creuant tota la
planta baixa de l’edifici, dona a un pati interior [...]. Aleshores era de
terra i és on es realitzaven gairebé tots els actes conjunts de formació dels
futurs oficials. A la banda dreta, mirant la muntanya, el límit de tot el
recinte, s’accedia al rentador i el que se’n deia el galliner. A la part del
bosc de la serra de Collserola que l’Escola tenia dins les instal·lacions s’hi
feren unes trinxeres. A l’esquerra exterior de l’edifici hi havia tres patis
graonats, d’aproximadament uns 50 x 30 metres cada un. Aprofitant el marcat
desnivell, hi ha un grandiós soterrani on s’hi instal·laren menjadors, més
petits que quan hi havia els escolars interns dels escolapis, on hi havia hagut
un sortidor d’aigua. A la planta superior hi havia dependències administratives
i també aules. A la plata més superior, la munió de finestres existents eren
antigament habitacions individuals per als interns que tingueren també de forma
aleatòria aquest ús per a l’Escola Popular de Guerra [...]». A l’entrada, una tanca metàl·lica que fou modificada on s’hi
afegí el lema “Escuela Popular de Instructores de Guerra”. Era el lloc ideal
per a aquella instal·lació: ample, espaiós, amb exteriors i proper a la ciutat
però sense estar-hi plenament integrat.
Portada del Suplement gràfic de La Vanguardia, de 27 de gener de 1937, en què es veu un soldat i la torre de la façana de l'Escola Pia de Sarrià. Les pàgines interiors estan també dedicades a les activitats de l'Escola Popular de Guerra.
Malgrat
el nombre d’oficials que hi passaren (entre ells l’escolapi Ramon Mestre Mestre,
ja quan l’escola passà a ser controlada pel govern republicà i no el català)[1], els
Fets de Maig (que té un capítol dedicat al llibre), les pràctiques realitzades
i l’ocupació franquista de la ciutat, l’edifici quedà en prou bon estat de
conservació a la fi de la contesa bèl·lica, en part gràcies a què diversos fons
i mobles foren traslladats a llocs més segurs. De fet, serien les tropes
feixistes les que, en el breu interval de temps en què s’hi establiren,
causarien més destrosses: defecacions, brutícia, crema de mobiliari i trencadissa
diversa.
Un
estudi inèdit i molt complet que val la pena de ser tingut en compte i on l’Escola
Pia, indirectament, hi té protagonisme a partir de la utilització d’un dels
seus edificis.
Per
a saber-ne més:
- Puig i Reixach,
Miquel. L’Escola Pia de Sarrià
(1894-1995). Història i crònica d’una escola religiosa a la Catalunya contemporània.
Barcelona: Escola Pia de Sarrià, 1998, p. 406-409.
- Solé i Sabaté,
Josep Maria; Villarroya i Font,
Joan. L’Escola Popular de Guerra de la
Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra
Civil i el franquisme). Barcelona: Centre d’Història Contemporània de
Catalunya i Generalitat de Catalunya, 2021.
-
Reportatges sobre el llibre a TV3: https://www.ccma.cat/324/la-desconeguda-historia-de-lescola-de-guerra-de-la-generalitat/noticia/3137114/
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada