Josep Calassanç i l'afer del monestir d'Alguaire (1584)

 

Després pel seu pas per l’Estudi General de Lleida i haver rebut els oficis menor i la llicència de diaca, el 17 de desembre de 1583 Josep Calassanç havia estat ordenat sacerdot al palau-castell de Sanaüja (la Segarra), de la mà de l’aleshores bisbe d’Urgell, fra Hug Ambròs de Montcada. Quedaven molt pocs dies per Nadal, de manera que se n’entornà al seu poble, Peralta de la Sal, on celebrà la seva primera missa i passà les festes.

Tanmateix, calia buscar-se una ocupació i ben aviat se n’anà a Barbastre i es presentà al seu bisbe, el dominic Felipe de Urriés; el bisbat de Barbastre era encara jove (s’havia creat el 1571), i el bisbe necessitava gent de confiança per a la seva correcta administració. Urriés confià en aquell jove sacerdot (aleshores Calassanç tenia 25 anys) i sabem que ja el 10 de febrer estava al seu servei. El bisbe el designà com un dels seus familiars, és a dir, un dels capellans que l’acompanyaven tant a casa com en les visites per tal de tenir-ho tot a punt i donar-li un cop de mà en les seves tasques habituals, d’una manera discreta i atenta. Ens consta que el 10 de febrer ja era amb fra Urriés per la participació de Calassanç com a testimoni en un afer una mica pelut que els obligà a desplaçar-se a Alguaire (Segrià) per mirar de solucionar-lo: ja us avancem, però, que no acabà massa bé.

El cas és que les religioses de la congregació de les Hospitalàries de Sant Joan de Jerusalem establertes en aquella població tenien un conflicte obert amb el gran prior de l’Orde a Catalunya per l’aplicació d’algunes disposicions del Concili de Trento (1545-1563), principalment per la implantació de la clausura. Moltes de les monges eren de família noble i, tot i fer vida al convent, tenien casa particular i serventes, i no volien haver de quedar recloses sense possibilitat de sortir ni rebre les atencions que fins aleshores havien tingut.

Il·lustració on es mostra el convent de les hospitalàries d'Alguaire, situat al turó que havia acollit el castell, per sobre del municipi. Font: monestirs.cat

El 1568, el papa Pius V havia ordenat als hospitalers, seguint, doncs, disposicions del Concili, establir la clausura més estricta als seus convents, fent especial esment al d’Alguaire; però això no es complí. Ni tampoc el 1576, quan hi hagué un canvi en la direcció i fou escollida priora Jerònima Montgai, ja que era del bàndol partidari de no imposar la clausura i continuar com fins aleshores. Aquest fet propicià que tant el prior de l’orde com fins i tot el mateix monarca intervinguessin per mirar de fer complir els decrets.

Finalment Montgai fou destituïda i empresonada al mateix monestir, acusada d’irregularitats en l’administració del mateix, de falta d’observança i de complicitat amb bandolers, a qui suposadament amagava al convent; i es féu una nova votació en al qual fou escollida priora Anna Desvalls, d’una família important de Lleida, que estava disposada a acatar la clausura estricta. Però Montgai apel·là al nunci papal i sembla que aconseguí recuperar el seu càrrec, davant la contrarietat de Desvalls, i el monestir quedà dividit en dos bàndols.

Com que la situació s’allargava amb recursos i apel·lacions, Felip II manà a de Urriés que dictés sentència: aquest s’hi personà el 10 de febrer de 1584, amb Josep Calassanç i Jerónimo Agustín com a testimonis. El nom de Calassanç torna a aparèixer en la sentència interlocutòria del 24 de març següent, al costat del reverend Pere de Eras, en la qual sembla que es donava la raó a Montgai. Tanmateix, segons explica l’escriptor Sebastià Bennassar, «com que les autoritats reials van témer un esclat de violència, el prior de Sant Joan va actuar i a finals del 1584 va fer assaltar el monestir per una colla de bandolers que acabaren per foragitar la priora Montgai. Però, segurament, la mort casual i gairebé simultània de les dues priores va evitar els enfrontaments entre els bàndols».

Com a acompanyant del bisbe, doncs, Calassanç no només participava de la tasca litúrgica o pastoral, sinó també dels afers jurídics, alguns dels quals conflictius com el que acabem d’explicar. De fet, aquells anys, de Urriés havia hagut de fer front a problemàtiques diverses, com per exemple la recuperació de drets que antigament havien estat del bisbat, però que en desaparèixer (el 1149) havien passat a Jaca, Pamplona o Osca; o bé d’atribucions amb els canonges. Calia obtenir victòries en aquests àmbits per tal de reafirmar la seva autoritat, i Calassanç n’era, doncs, testimoni.

 

Més informació a:

- Bennassar i Llobera, Sebastià. 501 crims que has de conèixer abans de morir. Barcelona: Ara Llibres, 2011.

- Florensa, Joan. Josep Calassanç i Gastó. Mestre d’escola. Barcelona: Escola Pia de Catalunya, 2017.

- Poch, Josep. . «José de Calasanz, hijo de Peralta de la Sal (1556-1648)», dins Argensola. Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses núm. 28. Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1956 (p. 327-356)