Després pel seu pas per l’Estudi
General de Lleida i haver rebut els oficis menor i la llicència de diaca, el 17
de desembre de 1583 Josep Calassanç havia estat ordenat sacerdot al
palau-castell de Sanaüja (la Segarra), de la mà de l’aleshores bisbe d’Urgell,
fra Hug Ambròs de Montcada. Quedaven molt pocs dies per Nadal, de manera que se
n’entornà al seu poble, Peralta de la Sal, on celebrà la seva primera missa i
passà les festes.
Tanmateix, calia buscar-se una
ocupació i ben aviat se n’anà a Barbastre i es presentà al seu bisbe, el dominic
Felipe de Urriés; el bisbat de Barbastre era encara jove (s’havia creat el
1571), i el bisbe necessitava gent de confiança per a la seva correcta
administració. Urriés confià en aquell jove sacerdot (aleshores Calassanç tenia
25 anys) i sabem que ja el 10 de febrer estava al seu servei. El bisbe el
designà com un dels seus familiars,
és a dir, un dels capellans que l’acompanyaven tant a casa com en les visites
per tal de tenir-ho tot a punt i donar-li un cop de mà en les seves tasques
habituals, d’una manera discreta i atenta. Ens consta que el 10 de febrer ja
era amb fra Urriés per la participació de Calassanç com a testimoni en un afer
una mica pelut que els obligà a desplaçar-se a Alguaire (Segrià) per mirar de
solucionar-lo: ja us avancem, però, que no acabà massa bé.
El cas és que les religioses de la
congregació de les Hospitalàries de Sant Joan de Jerusalem establertes en aquella
població tenien un conflicte obert amb el gran prior de l’Orde a Catalunya per
l’aplicació d’algunes disposicions del Concili de Trento (1545-1563),
principalment per la implantació de la clausura. Moltes de les monges eren de
família noble i, tot i fer vida al convent, tenien casa particular i serventes,
i no volien haver de quedar recloses sense possibilitat de sortir ni rebre les
atencions que fins aleshores havien tingut.
Il·lustració on es mostra el convent de les hospitalàries d'Alguaire, situat al turó que havia acollit el castell, per sobre del municipi. Font: monestirs.cat |
Finalment
Montgai fou destituïda i empresonada al mateix monestir, acusada
d’irregularitats en l’administració del mateix, de falta d’observança i de
complicitat amb bandolers, a qui suposadament amagava al convent; i es féu una
nova votació en al qual fou escollida priora Anna Desvalls, d’una família important
de Lleida, que estava disposada a acatar la clausura estricta. Però Montgai
apel·là al nunci papal i sembla que aconseguí recuperar el seu càrrec, davant
la contrarietat de Desvalls, i el monestir quedà dividit en dos bàndols.
Com que la situació s’allargava amb
recursos i apel·lacions, Felip II manà a de Urriés que dictés sentència: aquest
s’hi personà el 10 de febrer de 1584, amb Josep Calassanç i Jerónimo Agustín
com a testimonis. El nom de Calassanç torna a aparèixer en la sentència
interlocutòria del 24 de març següent, al costat del reverend Pere de Eras, en
la qual sembla que es donava la raó a Montgai. Tanmateix, segons explica
l’escriptor Sebastià Bennassar, «com que les autoritats reials van témer un
esclat de violència, el prior de Sant Joan va actuar i a finals del 1584 va fer
assaltar el monestir per una colla de bandolers que acabaren per foragitar la
priora Montgai. Però, segurament, la mort casual i gairebé simultània de les
dues priores va evitar els enfrontaments entre els bàndols».
Com a acompanyant del bisbe, doncs,
Calassanç no només participava de la tasca litúrgica o pastoral, sinó també
dels afers jurídics, alguns dels quals conflictius com el que acabem d’explicar.
De fet, aquells anys, de Urriés havia hagut de fer front a problemàtiques
diverses, com per exemple la recuperació de drets que antigament havien estat
del bisbat, però que en desaparèixer (el 1149) havien passat a Jaca, Pamplona o
Osca; o bé d’atribucions amb els canonges. Calia obtenir victòries en aquests
àmbits per tal de reafirmar la seva autoritat, i Calassanç n’era, doncs,
testimoni.
Més informació a:
-
Bennassar i Llobera, Sebastià. 501 crims que has de conèixer abans de morir.
Barcelona: Ara Llibres, 2011.
-
Florensa, Joan. Josep
Calassanç i Gastó. Mestre d’escola. Barcelona: Escola Pia de Catalunya, 2017.
- Poch,
Josep. . «José de Calasanz, hijo de Peralta de la Sal (1556-1648)», dins Argensola. Revista de Ciencias Sociales del
Instituto de Estudios Altoaragoneses núm. 28. Osca: Instituto de Estudios
Altoaragoneses, 1956 (p. 327-356)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada