No va ser factible la fundació de l’Escola Pia a Talarn

Dos segles després, a Talarn continuava viu el record de mossèn Josep Calassanç, dels anys que exercí com a oficial eclesiàstic de Tremp (1588-1591), quan havia pujat més d’una vegada a la població, on intimà amb algunes famílies, com la dels Gassol. 

Imatge de Talarn. Autor: Héctor Blanco de Frutos. Procedència: Viquipèdia.

A finals del segle XVIII Talarn era cap de corregiment i pensà que podria tenir un col·legi de l’Escola Pia com el que hi havia a Oliana, Balaguer (alguns fills de Talarn hi anaven a estudiar) o Puigcerdà. 

El XVIII és el segle de la Il·lustració o de les llums. Calia, doncs, atendre l’educació de la mainada. Foren uns anys de notable creixement demogràfic en tot el corregiment, que estava format per 268 pobles: comptava el 1787 amb 29.959 habitants. Només Talarn tenia, aquell any, 58 nois d’entre 7 i 16 anys: xifres que feien possible un bon col·legi.

Però la vila només podia pagar 500 rals anuals al mestre, quantitat insuficient pel projecte. Tot i això, el 29 d’octubre de 1790 l’Ajuntament i el rector de la parròquia es dirigiren al rei demanant la fundació d’un col·legi de l’Escola Pia. Per al manteniment del centre, creien que s’hi podrien aplicar alguns dels béns desamortitzats als jesuïtes com es feia en altres llocs. 

Carles IV s’informà a través del Tribunal de la Comptadoria, major de comptes i general de Propis i Arbitris del Regne, de la capacitat econòmica del municipi de Talarn i el primer d’abril de 1791 responia negativament a la petició.

Un nou element entrà en joc: l’herència d’Antoni de Sabater i de Campderrós. Aquest fill de Talarn testà el 17 de gener de 1740 davant el notari Antoni Vilaró. Nomenava hereu universal al seu fill, Francesc Antoni de Sabater i de Prior, i deixava una considerable quantitat per a la fundació d’un col·legi de l’Escola Pia a la vila. Francesc Antoni atorgà testament el 20 de febrer de 1764 i s’obrí el 3 d’octubre de 1777. El bisbe d’Urgell nomenà marmessors el 26 de juny de 1787 les persones d’Antoni Raurés, rector de la parròquia; Pere de Ferrer i Berenguer, doctor en lleis; i Josep Viles, rector de Llimiana.

Mossèn Raurés estava ben assabentat de l’anterior petició de l’Ajuntament perquè l’havia signat. Reuní el 18 d’abril de 1791 els altres dos marmessors i els proposà ajuntar la quantitat assignada a col·legi escolapi per l’herència de Sabater a la del municipi: tots d’acord. Així, doncs, marmessors i Ajuntament es proposaren fer front comú per tal d’aconseguir la fundació del col·legi, que sempre s’exigí que fos dels pares escolapis. Un grup de prohoms locals que també havien pensat que calia un col·legi a Talarn, ara s’uniren a l’Ajuntament i als marmessors.

El 6 de maig de 1791 l’Ajuntament va respondre a la negativa reial anterior indicant que ara comptava, doncs, amb l’herència de Sabater, com justificaven amb document adjunt dels marmessors. També el bisbe d’Urgell, Josep de Boltas, avalà el projecte en escrit des de Llimiana del 27 de setembre de 1791.

L’informe de Pedro Manuel Sáenz Pedroso, procurador general, del 17 de maig de 1792 no fou gens favorable perquè segons ell «esta solicitud es contraria a la condición cuarenta y cinco del quinto género de Millones, en la que por cuanto el crecido y desproporcionado número de Religiosos y Monasterios, especialmente de Mendicantes, es causa de que se relaje la disciplina monacal, la debida decencia del instituto, y se debiliten las fuerzas del Estado, el Reino pidió a su Majestad mandase que ni el Consejo, ni las Ciudades y Villas de estos Reinos diesen licencia para nuevas fundaciones de Monasterios por cualquier causa o razón que se solicitase; reservándose en la condición ochenta y siete al Reino junto en Cortes la dispensa de estas condiciones. En virtud de ello no puede el Procurador general en cumplimiento de su oficio prestar su consentimiento para esta fundación…». Un gerro d’aigua freda per a Talarn.

El Supremo Consejo no va ser tant radical en la resposta a l’Ajuntament. Va dir que en la documentació rebuda no es parlava de l’edifici. El 7 de desembre de 1792, l’Ajuntament explicava com es construiria i amb quin mitjans.

Passà un temps però semblava, ara sí, que tot anava per bon camí i per això l’Ajuntament delegà mossèn Raurés per traslladar-se a Mataró i acordar les bases de fundació amb el provincial Ildefons Ferrer. Els acords se signaren el 4 de febrer de 1799 davant del notari de Mataró Francesc Boronat.

El Supremo Consejo demanà més informes tant a l’Ajuntament com a d’altres entitats oficials per documentar-se bé. Tot en regla: la Fiscalia, el 7 d’agost de 1800, passà la consulta al monarca. Carles IV contestà el 6 de març de 1801 que no acceptava la fundació d’un col·legi dirigit per membres d’un orde religiós; deia que es fundés amb mestres seglars. La negativa no arribà a Talarn fins després del febrer de 1804... Calia esperar una nova oportunitat.

Veient que no era possible la fundació d'un col·legi escolapi, parròquia, marmessors i bisbat decidiren destinar les rendes de la pretesa fundaciò a una causa pia que tenia la primera i a obres de conservació o petites despeses del temple.

En els anys de la Guerra del Francès no es podia pensar en fundacions. Però tot just Ferran VII tornà a Espanya, el 1814, l'Ajuntament, amb data del 13 d’octubre de 1815, repetí una vegada més la seva petició recordant tot el procés seguit fins a aquell moment. Així, el fiscal, el 16 de gener de 1817, preguntà a l’Ajuntament si s’havien complert les resolucions del 26 de març de 1801, és a dir, fundar un col·legi amb mestres laics tot usant les rendes de la fundació de Sabater. El municipi contestà el 25 de febrer que no s’havia pogut realitzar perquè els marmessors ho condicionaven a què el dirigissin  els pares escolapis i que ara precisament aquella dotació s’havia dedicat a altres finalitats. Tanmateix, es reuniren parròquia i marmessors i acordaren destinar novament l'herència Sabater al col·legi, acords que el bisbe d’Urgell ratificà el 8 de juny de 1820.

Quan tot s’encarrilava positivament, el Trienni Liberal (1821-1823) ho encallà. En els anys anteriors l’Escola Pia havia obert tres cases: Barcelona (1815), Sabadell (1818) i Calella (1819). Però Talarn anava esperant.

L’Ajuntament mantenia les seves aspiracions de comptar amb un col·legi escolapi i per això el 12 setembre de 1825 dirigí una nova instància al monarca, recordant tots els passos donats. I així, després d’anades i vingudes d’informes i documentació, Ferran VII, el 18 d’agost de 1829, determinà que «concedemos permiso al Ayuntamiento de la Villa de Talarn para establecer en ella un Colegio de Escolapía para la educación de la juventud...». Faltava, però, acabar de lligar caps.
Des de l’Ajuntament de Talarn no confiaven gaire en el provincial de Catalunya, Francesc Solà, i per això escriviren al pare Vicari general el 12 d’octubre de 1829 per executar l’orde del rei segons els acords signats amb l’Escola Pia a Mataró. Pocs dies després, el Vicari Joaquín Esteve constatava que les fundacions eren competència de les províncies, s’alegrava de la concessió i deia comunicar-ho tot seguit al pare Solà recomanant-li que ho atengués.

Ferran VII autoritzà la fundació de l'Escola Pia a Talarn. APEPC, 07-00, c. 1, Talarn.

Però el pare Solà no tenia pressa i com que hi havia capítol provincial l’any següent, el 1830, callà sobre Talarn, deixant-ho per al nou provincial. Durant les sessions del capítol, celebrat a Igualada, es presentà Josep Camalot, comissionat per l’Ajuntament de Talarn, demanant que enviessin un religiós per concretar sobre el terreny les condicions de la casa i l’església.  El capítol designà el nou provincial Pere Ferrer per a la visita. En aquesta, el pare Ferrer «se informó de la casa, y la halló capaz para habitación decente de 7 u 9  religiosos, para escuelas, debiéndose servir de Iglesia de un oratorio pequeño contiguo a la misma casa. La Villa prometió a dicho Padre que aquella costearía habilitar y alojar la casa que debía servir de colegio, las escuelas, oratorio y habitaciones de los religiosos de todo lo necesario, dando además mantenimiento para dos meses como consta de los papeles que se entregaron al Reverendísimo Padre Vicario General.» El 6 del mateix abril signaren un nou protocol que s’afegí al signat a Mataró, puntualitzant algunes coses. 

La congregació provincial examinà aquests acords dubtant que les bases anteriors encara fossin vàlides després de la negativa del primer moment; considerava insuficients les rendes i espais com el de l’església i assenyalà alguns punts a modificar.

A Talarn estaven impacients perquè estaven a punt de perdre un nou curs. Insistien i el pare Vicari Lorenzo Ramo, el 6 de novembre de 1830, els comunicà que ja havia enviat al pare provincial les anotacions que li havien fet els seus assistents i autoritzava la fundació. Dos anys després el pare Ramo era nomenat bisbe d’Osca i el substituí el pare Francesc Solà, l’antic provincial de Catalunya, que no semblava gaire disposat a fundar a Talarn. La mort de Ferran VII el setembre de 1832 acabà de complicar la situació amb els deu anys de supressió dels ordes religiosos (1835-1845). Talarn havia d’esperar altra vegada. 

Després del decenni de supressió l’Escola Pia no estava en condicions d’assumir noves fundacions. El 1851, però, l’Ajuntament de Talarn comissionà el sacerdot Domingo Casajuncosa perquè s`’entrevistés amb el pare comissari apostòlic Jacint Feliu a Saragossa i tractés el tema de la fundació. El pare Feliu indicà en carta a l’Ajuntament que els temps no eren pas òptims per a fundar i que la situació havia canviat, de manera que havien d'iniciar novament les gestions davant del govern, en un estat que cada vegada més anava assumint les competències en ensenyament. De fet, hi havia aleshores una nova organització acadèmica amb la primària i el batxillerat que obligaven a replantejar-se del tot el què volien a Talarn. Ho resumia en aquestes paraules: «la gran variación de tiempo y circunstancias y diferencias de las enseñanzas, ya por su naturaleza misma, ya también por su mayor extensión». La dotació econòmica també era un aspecte a revisar per la devaluació de la moneda. L’Ajuntament intentà millorar la dotació demanant a la Santa Seu aplicar al col·legi la marmassoneria de Pons que produïa cinc unces anuals. Les rendes fixes eren un bé per avui, però un problema per demà.

Ajuntament i marmessors continuaven decidits en el seu projecte i immediatament seguiren els passos que el pare Feliu els havia indicat, tal com li comunicaren en carta el primer de març de 1852. Domingo Comajuncosa es traslladà a Madrid per gestionar la tramitació de l’expedient en els Ministeris i contractà un gestor que vigilés com anava l’assumpte. L’11 de febrer de 1855 s'aprovava la fundació del col·legi de l'Escola Pia a Talarn i el 13 de maig es publicava a la Gaceta. 

Escrit de Comajuncosa dirigit al Comissari Apostòlic de l'Escola Pia a Espanya, datat del 5 de juliol de 1858, per reafirmar l'interès de l'Ajuntament de Talarn en acollir una escola. APEPC, 07-00, c. 1, Talarn.

L’alegria durà poc perquè el 3 de maig el govern havia decretat una nova desamortització, la de Pascual Madoz, que afectava tots els béns de l’Escola Pia excepte la casa, església, escola i hort annex a la casa. L’Escola Pia presentà recurs i salvà alguna de les coses que tenia; molt poc. Com quedaven, en aquestes circumstàncies, els béns de les marmessories que havien de mantenir el col·legi? Una pregunta que de moment no tenia resposta. 

Passaven els mesos sense notícies. L’Ajuntament demanà el 27 de març de 1859 al pare Jacint Feliu si podia esbrinar alguna cosa i aquest ho encarregà al seu procurador a Madrid. Aquest trobà l’expedient sepultat entre milers de papers esperant un informe del governador de Lleida. El pare Feliu recomanà a l’alcalde que personalment anés a Lleida a veure què passava, cosa que va fer: li contestaren que no havien rebut cap demanda d'informe sobre el tema. Més anades i vingudes d’escrits i de documents.

Mentrestant, el 1851 la Junta d’Instrucció havia proposat a l’Ajuntament obrir a la vila una escola de primària. S’acceptà.

El 30 d’octubre de 1867 des del consistori escriviren al pare provincial de l’Escola Pia dc Catalunya, Gaietà Renom, per preguntar-li si mantenien el propòsit de fundar a Talarn. A primers del novembre següent el pare Renom els comunicava que els escolapis renunciaven a fundar col·legi a Talarn. Així s’acabava un procés de més de setanta anys.

En acabar aquesta exposició podem preguntar-nos per què no es fundà aquell col·legi. No podem pas dubtar de l’interès i l’esforç de l’Ajuntament, del rector de la parròquia i dels marmessors. Quasi tres generacions de talarnesos ho intentaren, sense èxit.

No es veu en cap moment un autèntic interès per part de l’Escola Pia de Catalunya. A final del XVIII ho acceptaven perquè era l’única manera d’expansionar-se. Però durant el segle XIX la província optà per fundar en poblacions que iniciaven la industrialització.  Els acords sempre es signaven amb els ajuntaments, que en el nostre cas depenien al seu torn d’uns marmessors. En els documents de Talarn es parla normalment de la gramàtica i de la retòrica, no de l'aritmètica, que era l’aula preferent per als escolapis catalans. Són detalls que, sumats, portaven a no interessar-se per una fundació.

L’Estat tampoc manifestà el mínim interès en dotar d’un bon centre educatiu a Talarn. Els il·lustrats prioritzaren la ideologia sobre l’educació: o mestres laics o no hi havia escola. En tot moment la burocràcia retardà les decisions, igual que la desconfiança de Madrid del que desconeixien.

Joan Florensa i Parés

Més informació a:

- Florensa i Parés, Joan. «Las largas gestiones para la fundación frustrada de la Escuela Pía en Talarn», dins Archivum Scholarum Piarum (Roma), núm. 90, p. 187-236.

- Florensa i Parés, Joan; Noguera Clofent, Aniol. Les arrels de l'Escola Pia al Pallars. Josep Calassanç, oficial de Tremp. Tremp: Garsineu, 2019, p. 277-290.