La Coixa, una campana

El juny de 1602 quan l’Escola Pia estava en el palau Vestri a Roma, es col·locà una campana per cridar els nois a escola. En aquella època era un signe de personalitat i independència, ja que fins aquell moment s’havia regit pels tocs de campana del Col·legi Romà dels jesuïtes. En el segle XVII la gent es guiava pel toc de les campanes, no tenien rellotge ni personal ni a casa. Un any després va ser necessari fer-hi una reparació i Josep Calassanç, el director de l’escola, s’enfilà per una escala per arreglar-la. Era forçut i encara àgil, tot i que els anys anaven passant. Li fallà un peu i va caure a terra. Va haver de fer  llit uns mesos per reparar la fractura del fèmur i sempre més anà coix. En record d’aquest incident, a la campana que tradicionalment ha cridat els nois a l’escola, se l’ha coneguda com “la Coixa”. En els nostres col·legis anteriors a 1900 hi havia “la Coixa”. El soroll a les ciutats i els rellotges personals l’han fet obsoleta. 

Santuari de la Mare de Déu de la Pietat d'Igualada amb la campana. Foto: Florenci Morera

El 1936 totes les campanes es convertiren en material de guerra, també “les Coixes”. En restaurar-se l’activitat escolar el 1939 no s’acostumà a tornar a posar “la Coixa”, perquè no tenia sentit i era una despesa de la que es podia prescindir. En alguns col·legis, els antics alumnes anteriors a 1936, recorden el lloc de “la Coixa”.

A Igualada encara es conserva La Coixa en el petit campanar o espadanya que hi ha sobre la porta del santuari. Fem una breu història d’aquest Coixa igualadina que és la única i última relíquia d’un passat. Tres anys després de l’arribada dels escolapis a l’antic convent d’agustins, s’inaugurà el 1861 una campana per cridar els alumnes: era la Coixa, que va ser batejada amb el nom CALASANCIA que figura gravat sobre la placa logotip de la foneria d’Ysidro Pallés, de Barcelona; a sota porta la data 1861. A l’esquerra hi ha un petit rectangle afegir del mateix metall amb un relleu de sant Roc (Gabriel Castellà en la Història de l’Escola Pia d’Igualada p. 173 diu que és sant Josep Calassanç) i a la dreta d’igual forma representant la Mare de Déu del Roser. Darrere hi ha una creu. Es col·locà a l’espadanya de l’església. Durant dècades la Coixa convocà els nois igualadins a escola.

Detall de la marca del campaner. Foto: Aniol Noguera

Imatge de Sant Roc a la campana. Foto: Aniol Noguera

El 1936 totes les campanes de la parròquia de Santa Maria foren requisades i convertides en material de guerra. La població quedà sense el toc d’hores, cosa que desorientà la gent que no tenia rellotge de cap mena. L’Ajuntament, responsable del rellotge instal·lat a la parròquia, buscà una solució. Ningú havia tocat la Coixa dels escolapis, es mantenia en el seu lloc. L’Ajuntament ordenà traslladar-la a la parròquia de Santa Maria i connectar-la al rellotge. La Coixa tocà quarts i hores segons li assenyalava el rellotge municipal instal·lat al campanar de la parròquia.

Un altre aspecte de la mateixa campana. Foto: Aniol Noguera

El 1939, el escolapis reclamaren que la seva Coixa tornés al col·legi, però no ho aconseguiren de moment. Els antics alumnes s’hi implicaren fortament i finalment la tarda del dissabte 11 de març de 1961, la Coixa sonava novament des de la seva espadanya del santuari. Feia un segle que hi havia arribat.

Trasllat de la campana. Foto: Florenci Morera

Durant vint-i-cinc anys la Coixa va ser, doncs, la campana que marcà el ritme horari de tota la ciutat. Va fer un bon servei de suplència.

Joan Florensa i Parés