La marquesa Emília Carles Tolrà demanà el 1892 al pare provincial un col•legi per a joves obrers a Castellar del Vallès. Ella hi aportava tot el necessari i es feia càrrec del manteniment.
L’escola no s’obrí fins el curs 1896-1897 segons els acords esmentats. L’horari de les classes era nocturn, de manera que quedaven moltes hores buides als religiosos. També s’impartiren classes per a nois que aspiraven al sacerdoci, és a dir que va fer les funcions de seminari menor: però la comarca era petita i no arribaren mai a la mitja dotzena. A començament del segle XX el rector pare Sebastià Serra decidí ampliar la oferta admetent alumnes de primària recomanats, és a dir que pagaven una petita quantitat per les hores que estaven a l’escola a més de les estrictament lectives. Tot i això, el nombre d’alumnes era molt minso.
La llei republicana de congregacions de 1933 no afectà aquesta escola perquè depenia d’un patronat de pares i no de la congregació religiosa. De totes maneres el 12 de maig de 1936 l’inspector de primària ordenà tancar l’escola pel reduït nombre d’alumnes (el mateix va ser amb el de les religioses dominiques). El juliol d’aquell mateix 1936 amb la revolta, el col•legi es va haver d’abandonar i la comunitat buscà refugi davant la cruent persecució.
El pare rector Pere Bassagaña tornà a Castellar el 15 de febrer de 1939. Intentà possessionar-se l’edifici, però estava en males condicions. Fins el 20 d’abril de 1939 no es tornà a l’activitat escolar obrint les portes al alumnes externs i el primer de juny, als de les classes nocturnes.
La marquesa havia mort el 1915 i el seu successor no sembla que tingués el mateix interès en l’educació del joves treballadors, especialment després de la guerra civil. Per això en la represa de l’activitat escolar el marquès no es va comprometre a continuar pagant. El silenci s’interpretà pels escolapis com l’anul•lació dels acords inicials. Es va prendre la decisió de tancar el col•legi, cosa que comunicà el pare provincial Manuel Bordàs al pare Bassagraña el 20 de setembre de 1939 i el dia 23, aquest lliurà al rector de la parròquia les claus de l’escola i de l’església.
Bibliografia
Florensa i Parés, Joan: «Els escolapis a Castellar del Vallès», en Recerca, revista d’història i ciències socials i humanes de l’Arxiu Municipal de Castellar del Vallès (febrer 2007), núm. 5; pàg.17-42.
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
L’escola no s’obrí fins el curs 1896-1897 segons els acords esmentats. L’horari de les classes era nocturn, de manera que quedaven moltes hores buides als religiosos. També s’impartiren classes per a nois que aspiraven al sacerdoci, és a dir que va fer les funcions de seminari menor: però la comarca era petita i no arribaren mai a la mitja dotzena. A començament del segle XX el rector pare Sebastià Serra decidí ampliar la oferta admetent alumnes de primària recomanats, és a dir que pagaven una petita quantitat per les hores que estaven a l’escola a més de les estrictament lectives. Tot i això, el nombre d’alumnes era molt minso.
La llei republicana de congregacions de 1933 no afectà aquesta escola perquè depenia d’un patronat de pares i no de la congregació religiosa. De totes maneres el 12 de maig de 1936 l’inspector de primària ordenà tancar l’escola pel reduït nombre d’alumnes (el mateix va ser amb el de les religioses dominiques). El juliol d’aquell mateix 1936 amb la revolta, el col•legi es va haver d’abandonar i la comunitat buscà refugi davant la cruent persecució.
El pare rector Pere Bassagaña tornà a Castellar el 15 de febrer de 1939. Intentà possessionar-se l’edifici, però estava en males condicions. Fins el 20 d’abril de 1939 no es tornà a l’activitat escolar obrint les portes al alumnes externs i el primer de juny, als de les classes nocturnes.
La marquesa havia mort el 1915 i el seu successor no sembla que tingués el mateix interès en l’educació del joves treballadors, especialment després de la guerra civil. Per això en la represa de l’activitat escolar el marquès no es va comprometre a continuar pagant. El silenci s’interpretà pels escolapis com l’anul•lació dels acords inicials. Es va prendre la decisió de tancar el col•legi, cosa que comunicà el pare provincial Manuel Bordàs al pare Bassagraña el 20 de setembre de 1939 i el dia 23, aquest lliurà al rector de la parròquia les claus de l’escola i de l’església.
Bibliografia
Florensa i Parés, Joan: «Els escolapis a Castellar del Vallès», en Recerca, revista d’història i ciències socials i humanes de l’Arxiu Municipal de Castellar del Vallès (febrer 2007), núm. 5; pàg.17-42.
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
El ‘successor’ no va ser el marques que moriria a Nàpols esperant el permís per tornar a Catalunya.
ResponEliminaEl ‘successor’ va ser la raó social Valls i Taberner que es va desvincular clarament de l’activitat ‘social’ dels Tolrà.