El Secretariat de les Institucions Escolars de l’Escola Pia de Catalunya (en endavant SIE) va néixer després d’un llarg procés de gestació i experiències. Sempre entre els escolapis catalans havia existit l’aspiració a la coordinació entre totes les escoles pròpies: així ho manifestà ja el primer capítol provincial celebrat a Moià el 1753.
No anem tant lluny i quedem-nos amb les darreres dècades. La centralització de l’administració econòmica iniciada a finals dels anys cinquanta del segle xx que ha culminat amb la caixa única de tota la província, la separació entre les comunitats i els col·legis que de manera clara començà el 1976 amb la elecció de persones diferents com a rector de la comunitat i director del col·legi, la frustrada comissió pedagògica de 1961 i els reeixits assistentats de pedagogia a partir de 1970, el plantejament de la titularitat dels col·legis que anà passant dels rectors de la respectiva comunitat al pare provincial, la disminució de religiosos i l’increment de personal laïc que creava un desequilibri entre els òrgans de decisió i els del treball diari, són fites que abocaren al SIE. Tal vegada no s’hi quan es creà, però estava en el subconscient.
Els anys de la transició a partir de 1975 a la democràcia propiciaren un debat sobre el model d’escola arreu del nostre país. Els escolapis hi participaren. Es repetí l’eslògan «L’escola que volem», calia definir-se, prendre posició. Quan un temps després el govern de l’Estat i el de la Generalitat posaren sobre la taula la necessitat d’una nova llei d’educació que suposava la reforma del sistema, l’Escola Pia de Catalunya s’hi adherí perquè considerà que era el moment d’aconseguir una escola més inclusiva, més oberta.
La tasca dels assistents de pedagogia anava donant fruits: més coneixement entre les escoles a nivell de les persones i del que s’hi feia en cada una d’elles, la formació dels mestres i professors amb les maratons, l’oferta orientativa per anar afrontant les novetats i promovent iniciatives, la reflexió que en cada centre s’havia fet per elaborar el document del caràcter propi.
En el capítol provincial de 1985 s’aprovaren els següents objectius de cara al que ara ens interessa: 2: Promoure una major participació dels seglars en la nostra vida i missió. 5: Completar la política de separació i d’interrelació entre comunitats i institucions. 5.2: Es crearà el Consell de Directors, i se’n determinaran les competències. 5.3: La Congregació Provincial activarà la reglamentació i la possible realització pràctica del “Secretariat d’Escoles Pies”.
El 13 de novembre de 1986 la congregació provincial erigí el Consell de Directors i nomenà els cinc membres —Àngel Cuevas, Marian Federico, Miquel García, Josep Maixenchs i Antoni Tort— que el formaren, nombre que després s’amplià amb un altre —Josep M. Canet—.
El 26 de maig de 1987 es formà un equip dintre encara de l’assistentat de pedagogia i s’organitzà amb tres àrees de treball: administració, secretaria i projecte educatiu. En les reunions dels directors generals de les escoles s’anà estudiant i preparant una pauta per a l’avaluació triennal de les escoles que es considerà oportú tenir fora dels capítols provincials. El 5 de setembre 1987 la congregació provincial aprovà l’íter de l’assemblea i el 23 de gener de 1988 estudià el projecte sobre el Secretariat de les Escoles Pies que es presentaria a l’assemblea (semblà més oportú dir-ne fòrum).
Els dies 26 i 27 de febrer de 1988 a la casa Borja de Sant Cugat del Vallès es reuní el Fòrum de les Institucions Escolars. Era un pas endavant més. La reforma educativa que s’estava encara experimentant, s’havia de portar a terme entre tots, de manera que les escoles augmentessin en qualitat fent-se més inclusives, és a dir, més obertes a tothom. Josep M. Canet presentà una comunicació titulada «Secretariat dels col·legis de l’Escola Pia», en la qual plantejà i esbossà el futur SIE. El Secretariat aplegaria totes les escoles —més endavant s’hi afegiren les altres institucions educatives i per això es canvià la paraula “Escolars” per “Educatives”— i es regiria per un secretari general secundat per tres persones més que formen l’equip de gestió; una assemblea com a «òrgan col·legiat amb la màxima responsabilitat institucional dins dels àmbits i de les finalitats pròpies, on es troben representades totes les institucions escolars adscrites al Secretariat» (reglament de l’assemblea aprovat 17 gener 1991); l’assemblea s’ha de reunir abans dels capítols provincials per a fixar les polítiques globals a seguir durant el període següent, polítiques que després s’han de presentar a l’aprovació del capítol provincial. Hi ha també un consell del SIE que durant el quadrienni ha de vetllar per la posada en pràctica de les polítiques aprovades (reglament aprovat el 27 de maig de 1988).
En celebrar la primera Alifara del SIE a Caldes de Montbui el 1989 Carles Mascaró, primer secretari, deia: aquesta celebració «ens dóna l’ocasió, tot donant gràcies a Déu per haver arribat fins aquí i veure ja rossos els camps, d’iniciar un balanç de la gestió anual i per reorientar-nos en el treball de programació del proper curs».
El capítol provincial de 1988 aprovà l’experiència del SIE i els seus estatuts. El Secretariat estava en marxa.
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada