L'Escola Pia d'Igualada

El 1710 en plena guerra de successió l’ajuntament d’Igualada decidí demanar fundació dels escolapis davant la manca de mestres. Iniciaren les gestions, però la guerra impedí tirar-ho endavant. El 1729 es tornà sobre el tema i el senyor Joan Riera a Madrid gestionà la llicència reial que s’obtingué el 16 de maig de 1732. El 4 de setembre següent se signaren els acords de fundació entre l’Ajuntament i l’Escola Pia. El sacerdot igualadí doctor Joan Padró i Sarrals hi aportà els seus béns que complementaren la dotació municipal. També un altre sacerdot, el doctor Ramon Padró, transferí als escolapis l’església dels Dolors que ell administrava i que estava al costat del local cedit per l’ajuntament per a escola. L’edifici era petit i al llarg dels anys calgué fer-hi ampliacions i modificacions.
S’obriren les portes de la nova escola el 9 de setembre de 1732 amb tres classes: la de llegir, escriure i comptar, la de gramàtica i la de retòrica. Com a particularitat s’adverteix en els acords que per a la gramàtica s’introduirà el text de Torrella en substitució progressiva del d’Erasme. El de Torrella era preferit pels escolapis per més breu.
Els escolapis arribaren a Igualada quan la ciutat es trobava en el començament de la revifada econòmica amb la introducció de la indústria de les indianes. La família Torelló-Burrull, tan significativa per a la història de Catalunya, va fer costat als escolapis i un fill d’ells hi professà. Els escolapis s’implicaren en el redreçament de Catalunya al costat de la nova burgesia industrial i liberal que naixia, a través de l’escola.
Els fullets amb els exàmens publicats els anys 1785, 1791, 1793, 1818 són el testimoni del que s’ensenyava al col•legi.
Durant la guerra del francès els escolapis es posaren al costat del poble. Els pares Antoni Ros, rector, i Pere Freixa formaren part de la Junta de Defensa, el pare Antoni Bover actuà de comissari o emissari entre la Junta i l’exèrcit, i el germà Francesc Gonzàlez s’enrolà amb els combatents i participà en la coneguda batalla del Bruc. Quan el gener de 1809 els francesos ocuparen Igualada, tothom havia fugit, inclosos els escolapis.
El govern del trienni liberal (1820-1823) suprimí els ordes religiosos i només va permetre les comunitats, com les dels escolapis, però sense cap vincle entre elles. Els superiors de les comunitats havien de ser elegits per aquestes. La d’Igualada celebrà el 7 de novembre de 1821 capítol local electiu —únic en la seva història— i elegí el mateix rector que ja tenia, el pare Francesc Solà. Alguns religiosos de la comunitat s’exclaustraren, com l’esmentat pare Bover.
Novament el 1835 el govern dictà lleis de desamortització i exclaustració contra els religiosos. Els escolapis, com excepció, pogueren continuar com simples sacerdots vivint en comunitat i dedicats a l’escola, si els ajuntaments ho permetien. El d’Igualada recomanà als de la ciutat que es retiressin; ja els avisarien per tornar a obrir l’escola. Va ser una manera de treure’ls de casa.

Amb la restauració de l’orde calassanci de 1845, els escolapis i l’ajuntament tramitaren la tornada dels primers. L’ajuntament aconseguí una reial ordre que l'autoritzava a fer donació del desamortitzat i abandonat convent dels agustins als escolapis. Després d’adaptacions de l’edifici, el 3 d’octubre de 1858 obrí les portes als nois igualadins. L’ensenyament havia que adaptar-se ara a les normes de l’Estat i per això s’impartí la primària, dividida en tres classes, i el batxillerat; hi havia poc alumnat per aquest nivell i per això no s’impartien tots els cursos.
Amb el convent, els escolapis reberen la capella i la venerada imatge de la Mare de Déu de la Pietat. La devoció a aquesta advocació s’incrementà. Es fundà la Confraria de la Pia Unió, una escolania. També gaudí de molta devoció la imatge de la Mare de Déu de la Consolació i sant Agustí continuà sent el patró del barri.
El 1864 esclatà un conflicte amb el bisbat perquè aquest assenyalà la capella de la Pietat com a nova parròquia i nomenà un mossèn com a rector. Els escolapis no ho acceptaren i, tot i l’entredit episcopal que tancà l’església, mantingueren el culte en el claustre per als alumnes i fidels. El 23 de novembre de 1881 l’ordinari del lloc va reconèixer els drets dels escolapis i acabà el conflicte.
Sota la direcció de l’arquitecte Domènec es remodelar la façana en un estil modernista. El 26 de juliol de 1908 la infanta Ma. Teresa de Borbó i Fernando de Baviera inauguraren la façana.
Davant els nombrosos morts que estava provocant l’epidèmia el 1918, els igualadins invocaren la Mare de Déu de la Pietat el 20 d’octubre i les morts disminuïren. Es va fer un vot de poble i cada any s’ofrena un ciri per recordar-ho.
Davant la prohibició d’ensenyar els ordes religiosos que imposà la llei republicana de Congregacions el 1933, els escolapis crearen la Mútua Escolar Igualadina que actuà com a titular del centre de primària i comerç. Per al batxillerat es pactà amb l'Institut Municipal que els hi portarien els alumnes i a canvi a les tardes els nois anirien als escolapis on rebrien la classe de religió i repassarien les assignatures.
El 21 de juliol de 1936, els religiosos abandonaren l’edifici i aquest va ser saquejat. Serví de presó, caserna, grup escolar, alberg de refugiats i cuina comunal. Duran els tres anys de guerra foren assassinats els religiosos de la comunitat Bonaventura Belart, Enric Ejarque i Marian Punset.
L’exèrcit de Franco quan ocupà la ciutat, convertí el col•legi en camp de concentració. No es pogué recuperar fins el 10 d’octubre de 1939. La imatge de la Pietat s’enterrà en una caixa en el jardí de la família de la senyora Teresa Vidal. La casa va ser ocupada per un grup antifeixista, però no trobaren la imatge. Es tornà a entronitzar en la seva capella el 23 de desembre de 1939. El bisbe de Vic, doctor Joan Perelló, concedí a la capella el títol de santuari el 12 d’octubre de 1940. L’11 d’octubre de 1959 l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, coronà la imatge solemnement a la plaça Castells en presència del bisbe local doctor Ramon Masnou.

Per oferir un batxillerat o BUP de més qualitat el 1975 les escoles religioses crearen el Centre Abat Oliba que ha funcionat fins a la reforma educativa dels anys noranta. Per afrontar la reforma educativa aquestes escoles religioses (ERI o Escoles Religioses d’Igualada) es repartiren els diferents nivells. A l’Escola Pia es donava la secundària obligatòria i batxillerat.
L’antic convent va ser renovat diverses vegades. El 1983 es construí el pavelló poliesportiu. El 22 de març de 2003 s’inaugurà el claustre remodelat i amb un pis més. El santuari que amenaçava ruïna, es construí de bell nou juntament amb una planificació de tota l’escola. S’inaugurà el 2 de desembre de 2007 i es repartí una reedició dels goigs. Des del 2001 es construeix de nou tot l’edifici conservant únicament la façana modernista.
A partir de 2008 el col•legi tornà a tenir infantil, alumnes que aniran pujant fins a ESO i completaran tots els nivells. L’escola és associada a la UNESCO i classificada com escola verda. A més dels nivells reglats, s’ofereix PQPI, Pirmes, reciclatges per a treballadors, cursos de formació professional per a aturats. Els alumnes participen en campanyes de solidaritat. L’escola publica les revistes El Guirigall, d’infantil, i escolapia@cat, de les secundàries.


Bibliografia:
— Gabriel CASTELLÀ I RAICH: L’Escola Pia d’Igualada. Assaig històric (anys 1732-2002). Igualada. Escola Pia, 2006.
— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; per a les concòrdies d’Igualada, vegeu pàgs. 122-123 i 181-185. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf