L’11 de juny de 1818 tres escolapis arribaren a Sabadell on foren rebuts per l’Ajuntament amb una festa inusual, com mai havien vist els escolapis; fins i tot l’Ajuntament concedí dos dies de festa local.
Els tràmits per a la fundació havien estat ràpids. L’Ajuntament volia l’Escola Pia i en sessió pública del 21 de novembre de 1814 aprovà apujar el preu de venda de la carn per a subvencionar el col•legi. El 21 de març de 1815 se signaren els acords entre l’Ajuntament i l’Escola Pia, mentre a Madrid Fèlix Amat tramitava la llicència reial. El 5 de març de 1818 Ferran VII atorgà el permís. El marquès de Ciutadilla, Antoni Cortès d’Andrade, donà davant notari el 26 d’abril de 1816 la seva casa, coneguda com casa Meca, per a col•legi: una pintura recorda aquesta donació tal com volgué el donant. La casa Meca estava al carrer del Pedregar a tocar del portal de Barcelona, mirant a l’est.
Durant la visita de Ferran VII a la ciutat el 1828, que pernoctà dues nit al col•legi,
el pare Tomàs Miret li demanà que els financés la construcció d’una església. El monarca hi va estar d’acord. El 5 de gener de 1829 s’envià a Madrid la sol•licitud i el 22 del mateix mes i any una reial ordre declarava que la corona es feia càrrec de les obres. El 7 de març de 1831 es beneí la primera pedra i el 9 de setembre de 1832 s’inaugurà segons els plànols de l’arquitecte Antoni Cellers. Es decorà amb pintures de Salvador Mayol i d’Antoni Ferran: se’n conserven dues del primer. L’església estava en front de la casa Meca i per a comunicar-se es construí un pont sobre el carrer a la part de Barcelona. Dos medallons a la façana de l’església recorden encara avui aquests fets.
Darrera de la casa Meca hi havia uns solars sobre els quals el 1856 s’hi construí un pavelló per a internat seguint el model del de Sant Antoni de Barcelona. Es creu que l’arquitecte d’ambdues construccions, com de la reedificació del col•legi de Moià, va ser Miquel Garriga i Roca.
Desavinences entre l’Escola Pia i l’Ajuntament per l’alineació de l’internat, la negativa dels escolapis a jurar la Constitució de 1870, la necessitat d’ampliar els espais escolars, el desig d’apartar-se dels locals municipals, tot plegat impulsà la idea d’ubicar el col•legi en un altre indret. Es comprà el solar fora de la ciutat i el 3 d’agost de 1882 es col•locà la primera pedra. El 23 d’abril de 1885 s’inaugurà el nou edifici segons els plànols de l’arquitecte Miquel Pascual. Dos dies després ja hi començaren les classes. El 6 de maig els escolapis lliuraren l’antiga casa Meca al marquès de Sentmenat i la resta quedà a mans de l’Ajuntament que convertí l’església en presó del partit i l’internat en Casa de la Vila. El 1908 es col•locà sobre la tàpia de la façana del nou col•legi la reixa de ferro.
La nova església no es començà fins el 23 de maig de 1924 amb la benedicció de la primera pedra. Va ser inaugurada el primer de maig de 1932. És una notable obra modernista, segons els plànols de l’arquitecte Bernardí Martorell. L’abat de Montserrat Aureli M. Escarré consagrà l’altar major el 31 de no
vembre de 1941. Per manca de recursos econòmics es deixà de posar les teules, cosa que es va fer el curs 1948-1949.
Amb el nou temple s’intensificà el culte, sobretot després de la guerra civil. L’altar de cara al poble, les casulles anomenades gòtiques o amples, les misses dialogades, les lectures en català dels textos que el sacerdot deia en llatí, el cant gregorià. Es creà una escolania com Schola Cantorum i com a escolans d’altar. A partir de 1968 el pare Josep Vidal transformà l’escolania en un grup de Pueri Cantores, el qual participà en trobades regionals, estatals i internacionals: alguna d’elles celebrada a Sabadell. A més d’ensenyar cant, s’aprenia instruments. D’aquí va néixer la Cobla Jovenívola que actuà per primera vegada el dia de sant Jordi de 1976.
El 1957 es pavimentà el pati central, aspiració que venia de lluny, i el 1959 s’aixecà un segon pis sobre les dues ales de l’edifici igualant-les amb el cos de la façana. El juliol de 1988 s’iniciaren les obres per a la construcció del pavelló esportiu, les qual acabaren el juny de 1990.
L’ensenyament que s’impartí els primers anys va ser el tradicional a l’Escola Pia, és a dir quatre classes: la de llegir, la d’escriure i aritmètica, la de gramàtica i la de retòrica. Els alumnes del primer curs foren 350. El 26 de juliol de 1819 començaren el exàmens públics, que es conserven impresos, durant els quals els alumnes exposaren el que havien après en el primer curs als escolapis. A partir de 1846 la primària es formà amb tres classes i la secundària —gramàtica llatina i retòrica— s’anà transformant en el batxillerat que fixà la llei Moyano de 1856 amb matemàtiques, ciències naturals i una sola hora diària per al llatí. S’agregà a l’Institut General Tècnic de Barcelona. El 25 de febrer de 1867 va ser reconegut oficialment per a impartir segon ensenyament de primera categoria i el 8 de juny de 1868 va declarar-se institut lliure de segon ensenyament. Amb les necessàries adaptacions per les reformes legals, el batxillerat sempre s’impartí als escolapis.
El 1820 quan el govern de l’Estat suprimí els ordes religiosos però autoritzà que cada comunitat continués la seva vida independentment de la resta, el pare rector de Sabadell, Faust Abril, hi obrí noviciat, fet que el capítol provincial de 1825 confirmà i hi continuà fins al 1870.
Amb la finalitat de completar la formació dels alumnes es creà el curs 1885-1886 la Acadèmia Calassància. La dirigí el pare Jaume Capdevila. Publicà un butlletí amb el mateix nom (1886-1888). El curs 1917-1918 es publicà Art Jove, revista d’informació artística. Anys després s’han publicat revistes com Piedad (1940-1943) per a formació d’escolans d’altar i foment de vocacions, Senda (1953-1963) d’informació de tot el col•legi. Seguí l’etapa de revistes publicades per grups d’alumnes, les quals tingueren cada una poca durada. Últimament es tornà a publicar una revista de l’escola, Xerrameca.
El pare Jaume Serradell inicià el funcionament de l’Observatori Meteorològic.
Les dades es publicaren oficialment des del primer de gener de 1897. A partir de 1901 el dirigí el pare Josep Baburés i Grabulosa.
El 1919 s’esqueia el centenari de la fundació de l’Escola Pia de Sabadell. Se celebraren diversos actes durant el mes de maig amb la participació de la ciutat. Com a record es col•locà una làpida a la porteria de l’escola que encara s’hi conserva. També es canvià el nom del carrer Moratín que portava, pel d’Escola Pia.
Durant la II República amb la llei de congregacions religioses, es creà el 1933 la Mútua Fèlix Amat de Pares d’Alumnes la qual assumí la titularitat del centre. Les classes de batxillerat s‘impartiren al carrer Sant Pau.
Durant el període de la guerra civil l’edifici va ser destinat a escola de primària La Renaixença i a institut municipal de segon ensenyament Cossío. Els últims mesos de la guerra es convertí en hospital de sang. El juliol de 1936 i a finals de gener de 1939 l’edifici va ser saquejat. L’exèrcit de Franco ocupà la ciutat el 27 de gener de 1929 i convertí el col•legi en caserna. El pare rector Agustí Pagès aconseguí recuperar-lo el 15 de març. Set religiosos de la comunitat havien estat assassinats.
Des de finals del segle XIX que es practicaven esports i gimnàstica. L’escola disposava d’un gimnàs obert, com els de l’època. Cal destacar que a finals de 1951 un grup d’antics alumnes començaren a jugar el handbol de set, modalitat nova que anà substituint la d’onze. El primer partit es jugà al pati de l’Escola Pia, encara de terra, amb un altre equip d’antics alumnes del Cor de Maria. El bàsquet i el hoquei sobre patins foren esports que amb la pista enrajolada es promocionaren. El 1964 se celebraren a Sabadell organitzats per l’escola els 3rs Jocs Esportius Escolapis de Catalunya que aplegaren una gran munió de nois de tots els col•legis escolapis catalans. Després l’escola organitzà la Setmana de l’Esport.
Als primers anys de la postguerra els escolapis començaren a anar els diumenges al matí a la barriada de Can Rull a fer catecisme i celebrar-hi la missa. S’amplià a altres barriades. El 1959 el Gremi de Fabricants construí escoles de primària seguint els plànols de Bracons - Picola a les barriades i les va mantenir. Demanà la col•laboració dels religiosos i religioses locals; els escolapis dirigiren durant deu anys les de Can Puigjaner, Els Marinals, Torre Romeu, Ca N’Oriac.
La llei d’educació de 1970 a més d’unir la primària i el batxillerat elemental formant l’educació general bàsica (EGB), també va fer reflexionar en la conveniència d’unir esforços. Els cinc col•legis religiosos de la ciutat crearen el COU (Curs d’Orientació Universitària) Vidal i Barraquer que peregrinà per diversos locals. El 1975 es transformà en el Centre d’Estudis Vidal i Barraquer amb la voluntat d’oferir el batxillerat unificat i polivalent (BUP) i el COU als alumnes que acabaven l’EGB; els col•legis religiosos renunciaven a impartir aquest nivell. S’aprofitaren els locals dels salesians de Sentmenat i després es traslladà a Sabadell per afegir-hi la formació professional.
L’EGB va ser homologada per una ordre ministerial del 7 de gener de 1973 i el preescolar per una altra del 8 de gener de 1975.
Abans de 1975 s’introduí el català com a llengua normal de l’escola. Sempre s’havia parlat en català, però les matèries s’havien d’exposar en castellà. A principis del segle XX ja s’havia fet un programa d’his
tòria de Catalunya i el català havia estat sempre la llengua col•loquial: programes i articles en revistes en són testimoni. Aquests mateixos anys les noies arribaren als escolapis com alumnes.
Actualment l’escola imparteix dintre de l’ensenyament reglat: educació infantil, primària, secundària obligatòria (ESO) i batxillerats. Dintre de l’ensenyament no reglat es donen: programes de garantia social, mòduls ocupacionals i programes de reciclatge. Els alumnes que volen poden cursar la primària en la modalitat musical.
El 18 de maig de 1958 l’Ajuntament concedí al col•legi escolapi la Medalla d’Or de la Ciutat i en diferents moments la de plata els religiosos Josep Baburés, Jaume Viola i Enric Mur; a títol pòstum al pare Josep Vidal se li concedí la Medalla de la Ciutat al Mèrit Musical. El pare Enric Dordal va ser declarat Sabadellenc de l’any 1998. Uns quants carrers de la ciutat porten nom d’escolapis, a més del carrer de l’Escola Pia on hi ha el col•legi.
Bibliografia:
— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; per a les concòrdies de Sabadell, vegeu pàgs. 153-162. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
— Joan FLORENSA: «Arribada dels escolapis a Sabadell (11 juny 1818)», en Catalaunia (Barcelona juliol-agost 1994), núm. 360, pàgs. 12-14.
— Josep FRANQUESA: Crònica de la construcció de l’església de Sant Agustí. Manuscrit en APEPC: 07-26 / caixa C-I-1.
— Bernardí MARTORELL: «L’església de Sant Agustí de Sabadell», en Catalaunia (Barcelona maig 1982), núm. 246, pàgs. 15-16.
— Joan MONTLLOR I PUJAL: «L’església escolàpia de sant Agustí», en Senda (Sabadell octubre - desembre 1957), núm. 13, pàg. 4.
— Llogari PICANYOL: en la majoria dels articles de la revista Sabadellum (1960-1969).
— Antoni PIÑA: L’Escola Pia de Sabadell. La seva història, els seus mestres, els seus alumnes. Sabadell 1985.
— E. TORO I MARTÍN: L’ensenyament primari a Sabadell: Grup Escolar Renaixença (1936-1939). 61 pàgs. Manuscrit en APEPC: 08-03 / caixa 98.
Durant la visita de Ferran VII a la ciutat el 1828, que pernoctà dues nit al col•legi,
el pare Tomàs Miret li demanà que els financés la construcció d’una església. El monarca hi va estar d’acord. El 5 de gener de 1829 s’envià a Madrid la sol•licitud i el 22 del mateix mes i any una reial ordre declarava que la corona es feia càrrec de les obres. El 7 de març de 1831 es beneí la primera pedra i el 9 de setembre de 1832 s’inaugurà segons els plànols de l’arquitecte Antoni Cellers. Es decorà amb pintures de Salvador Mayol i d’Antoni Ferran: se’n conserven dues del primer. L’església estava en front de la casa Meca i per a comunicar-se es construí un pont sobre el carrer a la part de Barcelona. Dos medallons a la façana de l’església recorden encara avui aquests fets.Darrera de la casa Meca hi havia uns solars sobre els quals el 1856 s’hi construí un pavelló per a internat seguint el model del de Sant Antoni de Barcelona. Es creu que l’arquitecte d’ambdues construccions, com de la reedificació del col•legi de Moià, va ser Miquel Garriga i Roca.
Desavinences entre l’Escola Pia i l’Ajuntament per l’alineació de l’internat, la negativa dels escolapis a jurar la Constitució de 1870, la necessitat d’ampliar els espais escolars, el desig d’apartar-se dels locals municipals, tot plegat impulsà la idea d’ubicar el col•legi en un altre indret. Es comprà el solar fora de la ciutat i el 3 d’agost de 1882 es col•locà la primera pedra. El 23 d’abril de 1885 s’inaugurà el nou edifici segons els plànols de l’arquitecte Miquel Pascual. Dos dies després ja hi començaren les classes. El 6 de maig els escolapis lliuraren l’antiga casa Meca al marquès de Sentmenat i la resta quedà a mans de l’Ajuntament que convertí l’església en presó del partit i l’internat en Casa de la Vila. El 1908 es col•locà sobre la tàpia de la façana del nou col•legi la reixa de ferro.
La nova església no es començà fins el 23 de maig de 1924 amb la benedicció de la primera pedra. Va ser inaugurada el primer de maig de 1932. És una notable obra modernista, segons els plànols de l’arquitecte Bernardí Martorell. L’abat de Montserrat Aureli M. Escarré consagrà l’altar major el 31 de no
vembre de 1941. Per manca de recursos econòmics es deixà de posar les teules, cosa que es va fer el curs 1948-1949.Amb el nou temple s’intensificà el culte, sobretot després de la guerra civil. L’altar de cara al poble, les casulles anomenades gòtiques o amples, les misses dialogades, les lectures en català dels textos que el sacerdot deia en llatí, el cant gregorià. Es creà una escolania com Schola Cantorum i com a escolans d’altar. A partir de 1968 el pare Josep Vidal transformà l’escolania en un grup de Pueri Cantores, el qual participà en trobades regionals, estatals i internacionals: alguna d’elles celebrada a Sabadell. A més d’ensenyar cant, s’aprenia instruments. D’aquí va néixer la Cobla Jovenívola que actuà per primera vegada el dia de sant Jordi de 1976.
El 1957 es pavimentà el pati central, aspiració que venia de lluny, i el 1959 s’aixecà un segon pis sobre les dues ales de l’edifici igualant-les amb el cos de la façana. El juliol de 1988 s’iniciaren les obres per a la construcció del pavelló esportiu, les qual acabaren el juny de 1990.
L’ensenyament que s’impartí els primers anys va ser el tradicional a l’Escola Pia, és a dir quatre classes: la de llegir, la d’escriure i aritmètica, la de gramàtica i la de retòrica. Els alumnes del primer curs foren 350. El 26 de juliol de 1819 començaren el exàmens públics, que es conserven impresos, durant els quals els alumnes exposaren el que havien après en el primer curs als escolapis. A partir de 1846 la primària es formà amb tres classes i la secundària —gramàtica llatina i retòrica— s’anà transformant en el batxillerat que fixà la llei Moyano de 1856 amb matemàtiques, ciències naturals i una sola hora diària per al llatí. S’agregà a l’Institut General Tècnic de Barcelona. El 25 de febrer de 1867 va ser reconegut oficialment per a impartir segon ensenyament de primera categoria i el 8 de juny de 1868 va declarar-se institut lliure de segon ensenyament. Amb les necessàries adaptacions per les reformes legals, el batxillerat sempre s’impartí als escolapis.
El 1820 quan el govern de l’Estat suprimí els ordes religiosos però autoritzà que cada comunitat continués la seva vida independentment de la resta, el pare rector de Sabadell, Faust Abril, hi obrí noviciat, fet que el capítol provincial de 1825 confirmà i hi continuà fins al 1870.
Amb la finalitat de completar la formació dels alumnes es creà el curs 1885-1886 la Acadèmia Calassància. La dirigí el pare Jaume Capdevila. Publicà un butlletí amb el mateix nom (1886-1888). El curs 1917-1918 es publicà Art Jove, revista d’informació artística. Anys després s’han publicat revistes com Piedad (1940-1943) per a formació d’escolans d’altar i foment de vocacions, Senda (1953-1963) d’informació de tot el col•legi. Seguí l’etapa de revistes publicades per grups d’alumnes, les quals tingueren cada una poca durada. Últimament es tornà a publicar una revista de l’escola, Xerrameca.
El pare Jaume Serradell inicià el funcionament de l’Observatori Meteorològic.
Les dades es publicaren oficialment des del primer de gener de 1897. A partir de 1901 el dirigí el pare Josep Baburés i Grabulosa.El 1919 s’esqueia el centenari de la fundació de l’Escola Pia de Sabadell. Se celebraren diversos actes durant el mes de maig amb la participació de la ciutat. Com a record es col•locà una làpida a la porteria de l’escola que encara s’hi conserva. També es canvià el nom del carrer Moratín que portava, pel d’Escola Pia.
Durant la II República amb la llei de congregacions religioses, es creà el 1933 la Mútua Fèlix Amat de Pares d’Alumnes la qual assumí la titularitat del centre. Les classes de batxillerat s‘impartiren al carrer Sant Pau.
Durant el període de la guerra civil l’edifici va ser destinat a escola de primària La Renaixença i a institut municipal de segon ensenyament Cossío. Els últims mesos de la guerra es convertí en hospital de sang. El juliol de 1936 i a finals de gener de 1939 l’edifici va ser saquejat. L’exèrcit de Franco ocupà la ciutat el 27 de gener de 1929 i convertí el col•legi en caserna. El pare rector Agustí Pagès aconseguí recuperar-lo el 15 de març. Set religiosos de la comunitat havien estat assassinats.
Des de finals del segle XIX que es practicaven esports i gimnàstica. L’escola disposava d’un gimnàs obert, com els de l’època. Cal destacar que a finals de 1951 un grup d’antics alumnes començaren a jugar el handbol de set, modalitat nova que anà substituint la d’onze. El primer partit es jugà al pati de l’Escola Pia, encara de terra, amb un altre equip d’antics alumnes del Cor de Maria. El bàsquet i el hoquei sobre patins foren esports que amb la pista enrajolada es promocionaren. El 1964 se celebraren a Sabadell organitzats per l’escola els 3rs Jocs Esportius Escolapis de Catalunya que aplegaren una gran munió de nois de tots els col•legis escolapis catalans. Després l’escola organitzà la Setmana de l’Esport.
Als primers anys de la postguerra els escolapis començaren a anar els diumenges al matí a la barriada de Can Rull a fer catecisme i celebrar-hi la missa. S’amplià a altres barriades. El 1959 el Gremi de Fabricants construí escoles de primària seguint els plànols de Bracons - Picola a les barriades i les va mantenir. Demanà la col•laboració dels religiosos i religioses locals; els escolapis dirigiren durant deu anys les de Can Puigjaner, Els Marinals, Torre Romeu, Ca N’Oriac.
La llei d’educació de 1970 a més d’unir la primària i el batxillerat elemental formant l’educació general bàsica (EGB), també va fer reflexionar en la conveniència d’unir esforços. Els cinc col•legis religiosos de la ciutat crearen el COU (Curs d’Orientació Universitària) Vidal i Barraquer que peregrinà per diversos locals. El 1975 es transformà en el Centre d’Estudis Vidal i Barraquer amb la voluntat d’oferir el batxillerat unificat i polivalent (BUP) i el COU als alumnes que acabaven l’EGB; els col•legis religiosos renunciaven a impartir aquest nivell. S’aprofitaren els locals dels salesians de Sentmenat i després es traslladà a Sabadell per afegir-hi la formació professional.
L’EGB va ser homologada per una ordre ministerial del 7 de gener de 1973 i el preescolar per una altra del 8 de gener de 1975.
Abans de 1975 s’introduí el català com a llengua normal de l’escola. Sempre s’havia parlat en català, però les matèries s’havien d’exposar en castellà. A principis del segle XX ja s’havia fet un programa d’his
tòria de Catalunya i el català havia estat sempre la llengua col•loquial: programes i articles en revistes en són testimoni. Aquests mateixos anys les noies arribaren als escolapis com alumnes.Actualment l’escola imparteix dintre de l’ensenyament reglat: educació infantil, primària, secundària obligatòria (ESO) i batxillerats. Dintre de l’ensenyament no reglat es donen: programes de garantia social, mòduls ocupacionals i programes de reciclatge. Els alumnes que volen poden cursar la primària en la modalitat musical.
El 18 de maig de 1958 l’Ajuntament concedí al col•legi escolapi la Medalla d’Or de la Ciutat i en diferents moments la de plata els religiosos Josep Baburés, Jaume Viola i Enric Mur; a títol pòstum al pare Josep Vidal se li concedí la Medalla de la Ciutat al Mèrit Musical. El pare Enric Dordal va ser declarat Sabadellenc de l’any 1998. Uns quants carrers de la ciutat porten nom d’escolapis, a més del carrer de l’Escola Pia on hi ha el col•legi.
Bibliografia:
— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; per a les concòrdies de Sabadell, vegeu pàgs. 153-162. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
— Joan FLORENSA: «Arribada dels escolapis a Sabadell (11 juny 1818)», en Catalaunia (Barcelona juliol-agost 1994), núm. 360, pàgs. 12-14.
— Josep FRANQUESA: Crònica de la construcció de l’església de Sant Agustí. Manuscrit en APEPC: 07-26 / caixa C-I-1.
— Bernardí MARTORELL: «L’església de Sant Agustí de Sabadell», en Catalaunia (Barcelona maig 1982), núm. 246, pàgs. 15-16.
— Joan MONTLLOR I PUJAL: «L’església escolàpia de sant Agustí», en Senda (Sabadell octubre - desembre 1957), núm. 13, pàg. 4.
— Llogari PICANYOL: en la majoria dels articles de la revista Sabadellum (1960-1969).
— Antoni PIÑA: L’Escola Pia de Sabadell. La seva història, els seus mestres, els seus alumnes. Sabadell 1985.
— E. TORO I MARTÍN: L’ensenyament primari a Sabadell: Grup Escolar Renaixença (1936-1939). 61 pàgs. Manuscrit en APEPC: 08-03 / caixa 98.
És l'escola més maca del món.
ResponElimina