L'aportació escolàpia al I Congrés Litúrgic de Montserrat de 1915

A l’APEPC conservem fotocòpies de la ponència presentada per l’escolapi Josep Soler i Garde al I Congrés Litúrgic de Montserrat de 1915; un congrés que fou essencial en la configuració del Moviment Litúrgic a Catalunya, en un moment d’efervescència en què es volia crear un corpus propi, diferenciat de les disposicions que emanaven de la jerarquia eclesiàstica espanyola, i fomentar la participació dels feligresos en la litúrgia.

Josep Soler i Garde. Procedència: APEPC.

El Congrés se celebrà el juliol de 1915 sota l'impuls de l'abat de Montserrat, el reconegut Antoni Maria Marcet, amb l’objectiu final que els fidels deixessin de ser espectadors passius per passar a ser actius en la litúrgia. La seva celebració coincidí amb un moment de forta embranzida del catalanisme i de la voluntat de modernització de l'Església a través del retorn a les fonts, i marcà una fita en la renovació eclesial catalana.

L’escolapi Josep Soler i Garde, en un moment també de renovació pedagògica de l’Escola Pia catalana, hi participà amb una conferència sobre la consagració a la missa, amb la voluntat de contribuir a un esforç col·lectiu de «desvetllament de la vida cristiana en el poble».

Sobre el P. Soler val la pena destacar que no era només un liturgista, sinó un home amb una forta consciència social, probablement degut a la seva formació a la casa que la província catalana establí a Lovaina (Bèlgica), a partir de 1908 (Joan Florensa en parla en aquesta entrada en aquest mateix blog). En aquella localitat entrà en contacte amb els corrents catòlics més avançats del moment, especialment en l'àmbit social, que bevien de l’anomenada «Doctrina Social de l’Església» promoguda pel papa Lleó XIII a partir de l’encíclica Rerum Novarum de 1891.

En tornant de Lovaina, Soler i Garde fou rector de la comunitat de l'Escola Pia a Mataró (1909-1919). Allí aplicà els coneixements adquirits a Bèlgica tot impartint conferències sobre legislació social, protecció del treballador i educació obrera. Anys més tard, defensaria que l'Església fonamenta la democràcia quan reclama una instrucció per a tothom, sostenint que per governar-se un mateix cal un nivell intel·lectual i moral elevat.

Així doncs, i en aquesta línia, el que presenta el P. Soler al Congrés de Montserrat de 1915 és una explicació pedagògica i mística del Cànon de la Missa, amb l'objectiu de trencar la separació entre el sacerdot i els parroquians. Per ell, la litúrgia ha de ser una eina pedagògica: no són només cerimònies, sinó un «element vitalíssim de restauració religiosa», que cal començar per «infiltrar-la en el cor de l'infant» per tal que conegui, senti i visqui els ritus, els quals posseeixen una profunda acció pedagògica.

Anotacions de Josep Soler i Garde per a la conferència al Congrés Litúrgic de Montserrat. Procedència: APEPC, 08-F0196.

La part central del text és una explicació detallada de les parts de la missa el prefaci (n’explica la història, des de la llibertat d'improvisació dels primers segles fins a la fixació dels onze prefacis del ritu romà); el Sanctus (descrit com un "himne de victòria" i "triomfal", d'origen angèlic, que uneix les veus dels fidels amb les dels cors celestials); i pròpiament el cànon, que per a Soler i Garde, és una oració de veneració extrema que ha de ser pronunciada amb el més gran respecte. Explica que, tot i que des del segle X es resa en veu baixa per evitar que les paraules «arribessin a envilir-se», per als fidels representa el moment en què el sacerdot és «Moisès sol amb la Majestat Divina en el cim del Sinaí».

Alhora, el P. Soler intenta explicar com es vincula el ritual amb la comunitat: a partir de la pregària per la pau, però també a partir dels díptics (explica el seu origen per recordar els vius i els difunts, antigament llegits en veu alta des de l'ambó per mostrar la comunió de l'Església) i la unió amb els Sants en el Communicantes. En tots els casos, la gestualitat del sacerdot és molt important.

Per tant, el que Soler i Garde cercava era aportar el seu punt de vista en la modernització de l‘Església catalana de principis de segle XX, tot fent una mirada a la tradició. Aquest escolapi veia la litúrgia no com un ritu tancat, sinó com una eina d'elevació cultural i moral per al poble, amb la missa com un espai de germanor, element central de la unió entre Església i fidels, idea precursora d’una de les preocupacions centrals del Concili Vaticà II.