dimarts, 25 d’octubre de 2016

Nous escrits originals de Josep Calassanç


En el blog la Plega de l’Arxiu del 14 de juny d’aquest any 2016 donàvem la notícia de la troballa de les actes de la visita sede vacante de 1587 que havia efectuat el canonge Rafael Gomis acompanyat de mossèn Josep Calassanç que actuà de secretari i escrivent. Dèiem aleshores que mancaven les actes dels oficialats de Ponts i d’Oliana. Hem continuat, tel com ens havíem compromès, les recerques i hem fet algunes noves descobertes que volem compartir amb aquestes línies.

Manuscrit de Calassanç . Visita a Peralta de la Sal, 1587 / Arxiu del Bisbat Urgell

El dia 4 de juliol d’aquest mateix any, amb un grup d’escolapis visitàrem l’Arxiu del Bisbat d’Urgell i l’amable arxiver ens volgué mostrà el document que havíem descobert feia uns mesos, però equivocà el número de caixa. La sorpresa va ser que ens hi van aparèixer les actes que faltaven, les de Ponts i Oliana, escrites també per Calassanç. D'aquesta manera completàvem la troballa i quedava confirmat que Calassanç havia acompanyat Gomis durant tota la visita.


L'elaboració del Camí de Calassanç és l’objectiu que ens ha portat a revisar el que es coneix sobre la vida del fundador de l'Escola Pia mentre vivia en terres catalanes. Hem pres consciència que en les darreres dècades s'han fet avenços en la recerca històrica, s'han classificat fons arxivístics i les noves tecnologies han facilitat la feina dels investigadors. Les últimes recerques exhaustives sobre Calassanç – volem destacar especialment la ingent aportació del pare Josep Poch – van acabar a principis dels anys vuitanta. Després de més de trenta anys, i coincidint també amb l'any jubilar calassanci, pensem que és un bon moment per reemprendre la investigació.

En aquest context, i esperonats per la segona troballa documental, ens hem posat a treballar segons el projecte que presentàrem a l'Alifara de Caldes de Montbui als escolapis i que va ser posteriorment aprovat pel pare provincial.

Així doncs, la setmana de l’11 al 15 de juliol ens desplaçàrem a diversos arxius per sondejar les possibilitats d'investigació. Començàrem a l'Arxiu Diocesà d'Urgell, seguint pels comarcals de l'Alt Urgell, el Pallars Jussà a Tremp i el Pallars Sobirà a Sort. Tinguérem l'ocasió de revisar els fons existents, de parlar amb persones enteses i de comprovar que les troballes podien continuar.

Font: Pandora, Premsa digitalitzada Gencat.cat 
A l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, a Tremp, hi trobàrem les primeres sorpreses. Entre la documentació de la Insigne i Col·legial de Valldeflors de Tremp – encara no del tot catalogada – ens va sorprendre trobar-hi una còpia d'un plet entre els capellans de Durro i el visitador de l'oficialat, mossèn Josep Calassanç. Com també un altre text, datat de 1589 i escrit per Calassanç. També hi hem trobat nova documentació sobre l’intent de fundació a Tremp d’un col·legi de l’Escola Pia el 1683, el mateix any en què es fundà a Moià. D'aquesta temptativa de fundació quedà entre els trempolins el record de les gestions i, el 1883, en la revista El Pallaresa (1883, núm. 60, p. 2 i núm. 89, p. 2-3) el redactor Antoni Mir en els articles «Una efeméride Tremp» i «San José de Calasanz, oficial eclesiástico de Tremp» lamentava que mentre a Moià celebraven el segon centenari del col·legi escolapi, a Tremp encara no en tenien.

De manera significativa, a l’arxiu del bisbat d’Urgell hi hem localitzat alguns escrits més del fundador de l’Escola Pia encara no coneguts. Quasi tots són en català, excepte alguns en llatí, i amb la bona lletra que el caracteritza. Sabem que durant el temps que estigué al servei del bisbe Capella actuà com a secretari o escrivent i, per tant, en aquests escrits no hi ha la seva signatura, però la lletra és inconfusible.

Aquestes petites troballes, com l'anàlisi sistemàtica de la informació dispersa de la qual ja disposem, així com un buidat de l'extens llegat del Pare Poch, ens permetrà conèixer més i amb més detalls els quatre anys (1587-1591) d’activitats que mossèn Josep Calassanç va tenir en el bisbat. Certes coses que fins ara s'havien afirmat de manera general i ara ja les podrem especificar.

El pont de Claverol 
Posem alguns exemples. El primer és sobre Claverol, població on Calassanç fou rector (1588-1591). Els detalls que hem pogut espigolar en la documentació trobada ens permeten afirmar que Claverol era una parròquia sufragània d’Hortoneda i, per tant, el rector ho era de les dues. Per això mossèn Josep Calassanç sustentava el doble títol de plebà d'Hortoneda i de rector de Claverol, entenent que plebà era un càrrec superior. En aquesta organització de parròquies cal inserir-hi el nucli habitat del Pont de Claverol, lloc que estava sota el domini de la família Motes, bons amics de Calassanç. Era un indret estratègic en la comunicació, tant per tenir-hi el pont principal del camí general del Pallars, com per ser parada dels raiers que aconseguien superar Collegats. Calassanç va ser plebà no d'un poblet sinó d'un conjunt de parròquies amb certa rellevància econòmica. Així ho destaquen les interessants aportacions sobre la xarxa de camins del Pallars Jussà que conté l'estudi premiat per la Beca Mossèn Jesús Castells i Serra: Bonales, Jacinto; Bailac, Miquel (2015). Els camins històrics del Pallars Jussà. Tremp: Garsineu.

Un segon exemple és el cas de l'estada de mossèn Calassanç a casa d'Antoni Janer. La documentació d'aquest mercader que es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya encara ens pot aportar moltes dades biogràfiques de Calassanç i de la participació en els seus negocis. També la recerca ens permetrà determinar aviat quina era l'adreça exacte de l'allotjament de Calassanç a la Seu.

Encara més, també podrem parlar amb més propietat sobre la feina que va fer els mesos de febrer juny de 1589, quan Calassanç va ser familiar del bisbe Andreu Capella. Poques coses sabíem del que va fer al costat del prelat mentre residia en el mateix palau. Ara disposem de més de cent documents escrits per Calassanç que corresponen a totes les activitats del bisbe: actuava, doncs, com a escrivent o secretari. Semblantment passa sobre el càrrec que va ostentar a l'oficialat de Tremp. Per equivocació, o bé per buscar-hi una analogia, s'havia dit que va ser arxiprest de Tremp. Aquesta expressió no surt en cap documentació, i és que Calassanç fou nomenat oficial eclesiàstic. Això implicava unes funcions concretes que caldrà estudiar. Tindrem algunes sorpreses.

Ja a nivell de context històric també ens trobem davant del problema del bandolerisme, que tanta importància tenia en aquell moment i condicionà moltes actuacions. El revisem a la llum de les cartes escrites al Virrei de Catalunya per Calassanç així com altres documents que trobem. Ampliarem el que fins ara sabíem i veurem un Calassanç més implicat en la vida d’aquella terra ferma.

A més dels documents que hem trobat últimament en els esmentats arxius episcopal i comarcals, ens servim d’altres fonts. Els responsables dels arxius ens han recomanat obres fonamentals d'història local, que hem adquirit i llegit. També ens han indicat altres arxius en els que podem trobar informació perquè, com passa sempre, no tot es troba en el lloc propi.

Una altra font importantíssima és la mateix bibliografia sobre Calassanç: un gran conjunt de llibres i  articles publicats per tants diversos autors que han estudiat la seva figura. Seran bàsics els articles que publicà el Pare Poch així com el seu extens llegat, conservat a l'Arxiu Provincial i que conté moltes troballes que mai va arribar a publicar. Per exemple, hi ha cartes del Virrei de Catalunya al Capítol de canonges d’Urgell responent a les que aquest li enviava. Els epistolaris coneguts només hi trobem les del Capítol al Virrei, perquè les escrivia Calassanç. Ampliem, doncs, la visió del problema sobretot del bandolerisme.
Capses del fons del  P. Josep Poch a l'APEPC. 
Un detall. Entre els molts documents copiats a mà pel P. Poch de l’Arxiu de la Corona d’Aragó hi hem trobat la petició dels cònsols de Tremp i la resposta afirmativa de Felip II sobre tenir el dret de pontatge del pont de fusta en el riu Noguera Pallaresa, és a dir, el dret de cobrar una quantitat a fi de poder-lo mantenir i millorar. Aquest fet no és conegut per Manuel Lledós i Mir (Historia de la antigua villa, hoy ciudad de Tremp. Barcelona: Arts graf. J. Faidella Seix; facsímil: Tremp: Tip. Emporium, 1917) en el seu llibre d'història de Tremp quan parla dels ponts de la ciutat.

Un document poc conegut i no prou utilitzat és la conferència que mossèn Pere Pujol i Tubau, arxiver del bisbat d’Urgell, que pronuncià a la Reial Acadèmia de Bones Lletres el 1935. No es pogué publicar per les incidències del temps i quedà en l’ostracisme. El P. Poch en guardava un exemplar (APEPC: 10-31-3 / núm. 259) mecanoscrit i el P. Severino Giner (San José de Calasanz, maestro y fundador. Madrid: 1992, p. 196, nota 17; BAC maior) en tenia una còpia, però no l’utilitzà del tot. Hi ha interessants informacions sobre Calassanç les quals valdrà la pena de divulgar i ens faran conèixer nous aspectes de la seva personalitat.

Estem en uns primers mesos de la recerca, ens queda molta feina a fer. Tenim uns esquemes i taules que anem omplint. Esperem que de tant en tant podrem anar informant dels resultats. Estem en una fase d’anàlisi i ordenament dels documents trobats. Després vindrà la síntesi i redacció.

Hem apuntat algunes coses. Algú voldria que ho desenvolupéssim més. Ens sembla millor fer-ho pas a pas. Tenim moltes peces d’un trencaclosques que anem encaixant. No hi ha de moment cap tros ben configurat. Anirem informant.

El primer resultat tangible serà que les actes de la visita sede vacante de 1587 es publicaran en el poper volum de Arxiu de textos catalans antics, de l’Institut d’Estudis Catalans.
Joan Florensa
Aniol Noguera

dimarts, 11 d’octubre de 2016

«Escolapio» en el Diccionario de la lengua castellana o española

Jaume Pallarolas
El Jaume Pallarolas tenia una estimació especial per als llibres i documents. Amb certa freqüència m’havia recordat les col·laboracions a la Biblioteca del la residència P. Felipe Scío de Salamanca. Anava els diumenges a fer un volt pel mercat del llibre de Sant Antoni i de tant en tant en comprava. Com demostrava en els seus discursos, llegia els clàssics de la col·lecció Bernat Metge. Va tenir la dèria de col·leccionar totes les edicions del Diccionario de la lengua castellana que a partir de la dictadura de Primo de Rivera es va dir Diccionario de la lengua española. I un bon dia es decidí a donar a la Biblioteca Provincial aquesta col·lecció que avui tenim i custodiem.

No el col·leccionà perquè sí, sinó que el consultava i seguia la evolució del significat d’alguna paraula. Una que seguí en cada edició va ser escolapio.  M’entregà el resultat de la recerca perquè en fes un article, que és el que aquí a continuació presento. Ell el va llegir i no hi va fer cap observació.

És un entreteniment, però porta una càrrega de contingut i de detalls. Això és fer un recorregut per totes les edicions del Diccionario de la lengua castellana o española.  La primera edició és de 1726, en la qual no hi surt l’Escola Pia ni els seus membres.

Pas de Castellana a Española (1914-1926)
La primera vegada que apareix la paraula «Escolapio» en el Diccionario de la Lengua és la edició de 1822, data en que els escolapis portàvem quasi segle i mig d’existència a Espanya. Finalment algú s’adonà de la presència escolàpia. A Madrid, com a tantes altres poblacions de la península, la quitxalla feia anys que emprava aquest mot: anaven a l’escola dels «escolapios».
La primera aparició en el DLC és amb una paraula en substantiu i masculina, la qual queda definida amb les següents paraules: «Clérigo regular del orden de las Escuelas Pías destinado a la enseñanza gratuita de la juventud.» No es pot parlar en aquell moment segons l’Acadèmia de la Llengua d’un «colegio escolapio», ja que era substantiu i en aquest cas seria adjectiu. Tampoc es reconeixien el germans operaris que no són clergues. Fins a la última edició de 2001, l’«escolapio» serà «clérigo». És evident que la definició s’ha pres sempre del títol oficial de l’orde el qual només parla de clergues regulars.

La paraula «orden» la dóna com a masculina fins que el 1914 per primera vegada parlarà «de la orden» en referir-se a l’escolapi en sentit d’adjectiu. La mantindrà en substantiu  masculí en tractar dels clergues fins a l’edició de 1956. Com que en aquest 1914 s’hi afegeix el sentit d’adjectiu, canvia el gènere de la paraula «orden», però no corregeix la següent accepció que continua en femení.
El DLC parla de la «enseñanza gratuita» fins 1837. En l’edició següent de 1843 desapareix aquest qualificatiu de l’ensenyament. Són els anys de supressió de l’orde (restaurada el 1845) en que l’Estat vol prendre les rendes de l’ensenyament.

Primera acepció. Edició de 1822
En l’edició de 1884, la paraula rep dues accepcions: a més de la que venia essent tradicional, s’hi afegeix «El que asiste como estudiante á las Escuelas Pías». En tres edicions es repetirà aquesta explicació, fins que en la de 1925 es canvia per «Estudiante que recibe enseñanza en las Escuelas Pías.» Hi ha una mica més d’exigència: cal estudiar, no només assistir. En l’edició de 1992 aquesta accepció queda com una cosa històrica: «Estudiante que recibía enseñanza en las Escuelas Pías.» Els estudiants a partir de 1992 ja no són «escolapios»; només queda per antics alumnes En tots els casos, l’accepció és adjectiu. A Mèxic per parlar d’estudiants, diuen també «escolapios». Segurament que es manté l’accepció en el DLC perquè encara té vigència a Amèrica.

En el de 1914 s’introdueix una tercera accepció (que figura en primer lloc) com adjectiu: «Perteneciente a la orden de las Escuelas Pías.» A partir d’aquest moment ja es podrà parlat correctament d’un «colegio escolapio» o similars. 

La següent edició, de 1925, afegeix una nova accepció: «Religiosa que, siguiendo la regla de las Escuelas Pías, se dedica a la enseñanza de niñas.»

Totes les edicions del Diccionario
Fins a l’edició de 1984 es repeteixen les quatre accepcions enumerades: adjectiu «Perteneciente», nom masculí «Clérigo», nom femení «Religiosa» i també com adjectiu «Estudiante». I les explicacions de cada paraula són semblants a les del passat amb les petites variants que ja hem anotat.
En l’edició de 1992 hi ha una simplificació o reducció notable. Ja no diu que el clergue es dediqui a l’ensenyament: «Clérigo regular de las Escuelas Pías». Les religioses tampoc han de seguir la regla, sinó que simplement són «de las Escuelas Pías»; sembla més encertada aquesta interpretació que l’anterior, ja que les religioses escolàpies sempre han estat independents dels clergues escolapis, han tingut la seva pròpia Regla (que s’hi inspiressin no vol dir que en depenguessin). Estudiant és el que «recibía enseñanza». L’accepció com adjectiu desapareix: i altra vegada ens trobem que no es pot parlar correctament de «colegio escolapio», ja que la paraula no és adjectiu, sinó només nom.
L’edició de 2001 crida l’atenció per les modificacions que introdueix. Copio les quatre accepcions que dóna el DLE: «1. adj. Perteneciente o relativo a la Orden de las Escuelas Pías, fundada a fines del siglo xvi por San José de Calasanz. // 2. m. y f. Estudiante que recibía enseñanza en las Escuelas Pías. // 3. m. Clérigo regular de las Escuelas Pías. // 4. f. Religiosa de las Escuelas Pías.»

Per primera vegada escriu «Orden» en majúscula. També hi ha una referència històrica a l'orígen de l’Escola Pia, que no sembla massa pròpia d’un diccionari de la llengua. Tornem a trobar-nos amb l’adjectiu «escolapio».

Els senyors acadèmics han fet ballar en les successives edicions del Diccionario aquesta paraula diverses vegades entre ara substantiu i adjectiu, ara només substantiu. A veure si per fi hi donen continuïtat.

Joan Florensa

Printfriendly