divendres, 19 de juny de 2015

Un gran recurs didàctic: Els Quarterons Garriga i Roca


El recent 17 de juny vàrem tenir el privilegi d'assistir a la presentació del recurs multimèdia La darrera mirada, elaborat a iniciativa per l’Arxiu Històric de la Ciutat  de Barcelona i el Departament de Sistemes d’Informació de l’Institut de Cultura de Barcelona, en el qual es mostra la digitalització dels plànols urbans de Barcelona anomenats Quarterons Garriga i Roca. Aquests plànols, conservats a l’arxiu barceloní, es van realitzar entre 1858 i 1860 i reflecteixen fidelment com era el traçat urbà de Barcelona tot just abans del començament de la construcció de l’Eixample segons el projecte d’Ildefons Cerdà.

Acte de presentació del recurs a l'AHCB, 17 de juny de 2015
L’accés lliure a aquests documents és ja una aportació extraordinària, però el que fa realment especial aquest recurs és que permet sobreposar de manera gradual el traçat actual de la ciutat sobre aquests antics plànols que, dibuixats amb una precisió extraordinària, permeten comparar quins carrers, places i edificis han canviat i quins continuen al mateix lloc. A més a més el recurs es complementa amb eines de suport que permeten localitzar fàcilment sobre el mapa edificis singulars com antigues fàbriques, convents o esglésies, punts d’aigua i àrees no construïdes. S’ofereixen també altres continguts multimèdia sobre els diferents àmbits temàtics en què està subdividida la web, amb  vídeos explicatius i reproduccions de gravats i fotografies antigues en alta resolució. Un apartat especial és el vídeo Un passeig impossible, una projecció que recrea a partir de fotografies un recorregut virtual, pels carrers i places d’una Barcelona ja desapareguda.

L'església dels Antonians i l'antic edifici de Escola Pia Sant Antoni  apareixen per sota els edificis actuals.(http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat/)
Estem davant una eina que satisfarà tant a un públic especialitzat com al més general, amb un gran potencial didàctic, amb molts perfils de coneixement tant en el pla l’històric com en l’urbanístic o l’artístic. No podem si no recomanar amb fervor la visita al recurs i explorar totes les eines que ofereix.

Oriol Casanovas

divendres, 12 de juny de 2015

La primera intervenció de l'Arxiu de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de l'Havana.

L’11 de juny del 2015 a Casa Amèrica s’ha presentat una primera part de l’arxiu de la Societat de Beneficència dels naturals de Catalunya de l’Havana ja escanejada, tasca que han portat a terme membres de i l’Associació d’Arxivers sense Fronteres. N’han entregat còpia a l’Arxiu Nacional de Catalunya perquè el posi a la xarxa.
Ha estat un fet protocolari que té darrere uns anys d’història callada i fosca. Els escolapis no n’hem estat pas aliens i per això paga la pena fer-ne memòria.
A primers de juliol de 1992 el pare Josep Liñan marxà destinat a Cuba per a fer-se càrrec de la comunitat de Guanabacoa. Pocs dies després jo també emprenia el viatge cap a Mèxic per passar-hi unes setmanes i veure com  s’arreglava l’arxiu d’aquella nova província escolàpia. El pare Liñan em demanà que fes una marrada i passés per Cuba. Així ho vaig fer en acabar l’estada a Mèxic.
A principis d’agost estava a Cuba i el pare Liñan em parlà de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya de l’Havana i del problema del seu arxiu, molt malmès. La Societat es trobava en un moment de desànim, a punt d’abandonar-ho tot i tancar la casa. Ell pensava que calia trobar una cosa que els tornés la il·lusió i tal vegada l’arxiu podria ser aquest motiu. Per això em proposà si acceptaria anar-hi una temporadeta i posar l’arxiu en ordre. No hi tenia pas cap problema, em gust ho faria.
La Beneficència gestionà amb la Generalitat la meva anada. El 17 de desembre del mateix 1992 arribava a l’Havana i em posava en contacte amb el personal de la Beneficència. Estàvem molt limitats. Jo no tenia permís per estar a Cuba un mes, sinó fins al 14 de gener de 1993. Els transports dificultaven els desplaçaments. Només podíem trobar-nos dos dies a la setmana. Però vàrem fer feina.
L’objectiu era organitzar l’arxiu de la Societat. La major part de la documentació estava amuntegada a terra en una habitació petita. Un tifó havia tirar a terra la paret del local en estava guardat sense cap ordre després d’haver-se concentrat en un sol lloc. Una part s’havia mullat amb el tifó i altra estava malmesa per la humitat, tant pròpia de la illa.
No sabien per on començar. Els vaig dir que s’havia de començar per un dels lligalls i mirar què hi havia. Després feríem el mateix amb un segons i així fins al final. Calia refer les sèries documentals que havien format l’antic arxiu. No sabíem què era més d’una vegada el contingut dels lligalls. Decidírem demanar a l’antiga secretaria de la Beneficència que vingués i ens expliqués cada una de les sèries.
Part de la documentació de l'Associació en el seu primer tractament arxivístic

Quan tinguérem tots la documentació separada en sèries a sobre d’una taula gran i de cadires, passàrem a una segona fase que consistia en dividir-la, si calia, en subsèries: és a dir, classificar-la. Després cada subsèrie la ordenàrem cronològicament.
Vaig redactar un primer inventari de tot el fons. Un exemplar el conservem en el nostre Arxiu Provincial: 08-03 / caixa 139, núm. 16. També conservem una breu memòria d’aquells dies al mateix Arxiu: 08-03 / caixa 139, núm. 15. Les persones que col·laboraren i feren possible que amb tant pocs dies féssim tanta feina foren les següents: Lola Rosich, María Antonia Salazar, les germanes Mercedes i Isabel Rovira, Lola Graganta, Margarita Ugé i Ernesto Chávez.
A finals de gener de 1993 jo tornava a Catalunya i Ernesto Chávez quedava amb el  compromís de fitxar tota la documentació, tasca que ja havia fet en altres llocs.
Aquest va ser l’origen de la reorganització de l’arxiu de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya: petit pas sobre el que s’ha anat edificant.
Aquesta reorganització de l’arxiu contribuí a reanimar la Societat, a emprendre altres activitats, hi aportà més persones. Es complí la proposta i il·lusió del pare Josep Liñan.
Avui ens alegra veure que poc més de vint anys després aquell arxiu està en un local digne, ordenat, ben tractat i en procés de digitalització: és la suma de molts esforços.


Joan Florensa