dimecres, 19 de juny de 2013

Ingrés de nous documents: Llibres d’ensenyament comercial entre 1917 i 1922.


Llibres recentment ingressats.
 Aquest mes de juny hem ingressat un interessant donatiu, molt representatiu del tipus de material específic que conserva el nostre arxiu. Es tracta de sis llibres de pràctiques d’ ensenyaments de comerç utilitzats entre 1917 i 1924 per l’alumne Miquel Esquerra, de Mataró.

Era freqüent que els alumnes que ho volien es féssin enquadernar els exercicis per una impremta. Tres d'ells compten amb una decoració tipogràfica d'estil modernista a les cobertes, propi de l’època. Contenen els exercicis manuscrits que l’alumne va fer durant el curs, passats a net. El primer quadern conté estrictament operacions matemàtiques, els quatre següents contenen problemes aritmètics pràctics, sempre relacionats amb el comerç, i el darrer aplega tots els llibres de comptabilitat que l’alumne va treballar en la seva pràctica d’empresa simulada. Són els llibres que habitualment s'utilitzaven en qualsevol despatx o escriptori d'empresa: Inventarios, Borrador, Diario, Mayor, Balances, Caja, Efectos a cobrar, (amb les factures simulades incloses), Efectos a negociar, Letras sobre el extranjero, Efectos a pagar, Cuentas corrientes, Copiador de cartas i Almacen.  

Llibre de problemes mercantils
Mayor

Els títols dels llibres són: 
Cuaderno d’ejercicios de aritmética. (1er. grau, curs 1917-18)
Problemas aritmético-geométricos: àreas y volúmenes. (3r. grau, curs 1920-21)
Problemas aritméticos (3r. grau, 1920-1921)
Cálculos mercantiles 1r. curso (1921-1922)
Problemas mercantiles 2º curso (1922-1923)
Contabilidad comercial (1923-1924) 




Aquesta és una valuosa mostra de la metodologia seguida a l’Escola Pia en els estudis de comerç: Les pràctiques reproduïen el més possible el treball  amb que es trobarien els alumnes en començar la seva feina a les oficines. 



Els estudis de comerç
A finals de segle XIX i inicis del XX el sector industrial i del comerç tenia un gran pes en l’economia catalana. El treball administratiu a les oficines de les empreses i la gestió dels comerços era el destí laboral més habitual dels nois que podien seguir estudiant després de l’ensenyament primari i era de gran utliitat que les escoles poguessin formar-los en aquestes matèries. Els coneixements en tenidoria de llibres, els que recollien la comptabilitat d’una empresa, era imprescindible per a poder treballar en els despatxos comercials.

Diario
Els estudis de comerç es van introduïr a l'Escola Pia ja a finals del segle XIX i el 1902 foren renovats gràcies a la intervenció dels p. Jaume Torres i Tomàs Garí-Montllor, els quals varen programar uns estudis de Comerç en 4 anys, en els quals predominava l'aritmètica, la comptabilitat i la teniduria de llibres, juntament amb d'altres assignatures com gramàtica, geografia i història i política i legislació comercial complementades amb assignatures pràctiques com geometria, dibuix lineal, coneixement de matèries, cal·ligrafia, mecanografia o correspondència comercial.  A més incloïen els estudis de francès i anglès i alemany com a assignatura optativa. Es realitzaven amb el mètode conegut com a sistema cíclic i a la comptabilitat s'ensenyava el mètode de la partida doble, que d'altra banda ja ha havien introduït estudis comercials des la dècada dels vuitanta del segle XIX.


Efectos a pagar.




Però el que realment fou més novedós i precursor  va ser  l’escriptori pràctic,  que seria el que avui en dia coneixem com a taller de simulació d’empreses.  La pràctica consistia en què un grup d’alumnes creava una empresa fictícia en la que calia realitzar totes les activitats que a la pràctica es portaven a terme en una empresa real: Portar uns llibres de comptabilitat, emetre factures, xecs i pagarés, establir una correspondència comercial, etc.

Copiador de cartas y telegramas


Amb la intenció d'aproximar el màxim possible les pràctiques a la realitat va portar als escolapis a imprimir i encunyar bitllets i monesdes propis,  per a realitzar les transaccions econòmiques. Fins i tot es va arribar a imprimir una revista econòmica que seguia l’activitat d’aquestes empreses fictícies (El indicador mercantil, Terrassa,  1903-1907).

Jaume Torres. Apuntes de teneduría de libros (1898)

Els professors de comerç també van escriure llibres de text per a l’us dels alumnes de l’Escola Pia, per exemple del mateix Jaume Torres. Apuntes de teneduria de libros por partida doble conforme a la enseñanza de los mejores autores, (1898) reimprès i editat diverses vegades en anys posteriors, Brevísimos apuntes de teneduría de libros, per Josep Isanda, o Compendio de teneduría de libros por partida doble :aplicable al comercio, industria, banca y sociedades mercantiles : con arreglo á las prescripciones del código mercantil vigente,  per A. R. T. E. (Antoni Ribalta i Tisans, escolapi), 1895, per posar només tres exemples. 



Oriol Casanovas
Més informació:
Garí-Monllor i Casanovas, Tomàs. La moneda escolar en los colegios de las Escuelas Pías. Barcelona : Imp. Elzeviriana de Borràs y Mestres, 1907

Licencia Creative Commons
Aquesta obra está sota una Llicència Creative Commons Atribució-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.

divendres, 7 de juny de 2013

El sistema mètric entra a l'Escola Pia

Quan vaig anar a la classe segona dels escolapis m’ensenyaren que el metre era «la deumilionèsima part del quadrant de meridià terrestre» i em mostraren un d’aquells metres de fuster en forma de línia trencada.
La Conferència General de Peses i Mesures el definí després, el 1960, com «la longitud igual a 1650763,73 longituds d’ona en el buit de la radiació corresponent a la transició entre els nivells de energia 2p10 i 5d5 de l’àtom de criptó 86». I el 1983 la mateixa Conferència vinculà la definició «a la velocitat de la llum establint el metre com la trajectòria que recorre la llum en el buit durant 1/299792458 de segon». Una mica difícil d’entendre per a un noiet de primària.

¿Què és el metre? ¿Què significà? Recordem algunes de les fites que el portaren a la seva implantació arreu del món.


Metre de platí conservat a París: el model.
L’enginyer Claude-Antoine Prieur-Duvernois, conegut com Prieur de la Côte d’Or, proposà a l’Assemblea Nacional de França el 1790, l’any següent d’iniciar-se la Revolució, que s’unifiquessin les mesures. Responia plenament a l’esperit revolucionari i va ser acceptat unànimement. A Espanya es veié com un signe revolucionari, com un perill per a l’Estat i per això es tardà mig segle a adaptar-lo.
La longitud és la base del sistema i cada unitat de mesura té uns múltiples i submúltiples que van de deu en deu. Es va treure de la medició d’una quarta part d’un meridià.

Una part del meridià a mesurar anava de Rodés (Conflent, Catalunya Nord) al turó de Montjuic de Barcelona: a molts llocs de Catalunya cridà força l’atenció veure com treballaven els enginyers francesos. El mètode seguit va ser el de la triangulació, ja que la superfície de la terra és una corba no és pas plana.
Acabats els treballs sobre el terreny, no sense aventures i problemes, es va obtenir el metre, és a dir, la deumilionèsima part de la quarta part del meridià mesurat. Se’n va fer una barra de platí com a patró i el 22 de juny de 1799 es diposità en els arxius de la República a París. El 10 de desembre de 1799 Napoleó signà l’adopció del metre com a mesura de longitud. La mesura de capacitat i de pes es deduïren de la longitudinal. L’aigua que cabia en un cub amb les arestes d’una desena part del metre, és a dir un decímetre, era la unitat de capacitat: el litre. I el pes d’aquesta aigua, el quilogram o mil grams.

Mesures de gra al carrer Major de la Seu d'Urgell
Adoptar el sistema mètric decimal o simplement sistema mètric (SM) no era suficient. Calia que cada estat en adaptar-lo, assenyalés les equivalències amb les seves antigues mesures. Foren uns tràmits que arreu es feren de manera separada. Amb els anys pràcticament en tot el món s’usen les mateixes mesures, excepte algun país i en la navegació.

 Espanya adoptà el sistema mètric amb la llei del 19 de juliol de  1849 i les equivalències es publicaren en la reial ordre del 9 de desembre de 1852. A la ciutat de Barcelona es començà a aplicar el nou sistema a partir de 1871 i per a tot l’Estat espanyol va ser obligatori a partir del  juliol de 1880.

Les antigues mesures quedaren en la parla popular i per a les transaccions de caire privat durant dècades. Encara hem sentit parlar de lliures o unces; d’un jornal de terra i diem que no n’hi ha un pam de net; parlant de duros i xavos hem arribat al segle XXI. L’arrova ha ressuscitat amb la informàtica. Els llibres encara els trobem mesurats com a 4t o 8è, indicació que volia dir el nombre de plecs que s’havien fet del paper artesà en imprimir el llibre.
Mesura de longitud: Cana. Plaça Major de Flix
A la Seu d’Urgell i a Montblanc es conserven unes mesures oficials de gra i a Flix tenen una cana, mesura de longitud, a la plaça Major: són records del passat.

El canvi de totes les mesures afectava l’ensenyament, especialment tota l’aritmètica i comptabilitat, matèries molt importants en les aules escolàpies. Per això el superior provincial, Vicenç Tió, es prengué el canvi com una prioritat, calia mirar al futur, aconseguir que els alumnes sortissin de l’escola preparats per aplicar el nou sistema. A partir del curs 1849-1850 en el col•legi de Sant Antoni de Barcelona ja s’hi introduïren les modificacions tot i no disposar de les equivalències oficials. Abans que aquestes es publiquessin —la reial ordre és del 9 de desembre de 1852— l’esmentat superior ja ordenà que s’apliquessin en totes les seves escoles de Catalunya. Per això va fer publicar el fulletó Tablas para los niños que principian el estudio de aritmética en las Escuelas Pías: además de la numeración y tablas de sumar, restar, multiplicar y partir, contienen las tablas de monedas, pesas y medidas según el sistema antiguo, y según el nuevo sistema métrico decimal: con las correspondencias entre uno y otro sistema para resolver por ambos los problemas de aritmética. (Barcelona: Imp. de Joan Gaspar, 1852) i es preparà una nova edició del llibre de l’escolapi Francesc Ferrer amb el títol ampliat, indicant les modificacions introduïdes: Colección de problemas de aritmética: para uso de los discípulos de las Escuelas Pías de Cataluña, aumentada en esta nueva edición con problemas arreglados al nuevo sistema de monedas, pesas y medidas y con el cálculo de los números decimales (Barcelona: Joan Gaspar, 1855). Les equivalències de les antigues mesures amb les noves està a les pàgines 129-136.

A partir d’aquest moment —1855— en tots els col•legis escolapis catalans s’aplicà el sistema mètric decimal, encara que es continuaren ensenyant les antigues a fi de saber-se fer la conversió a les noves. Foren els números complexes que arribaren a la segona meitat del segle XX.

 










En els inventaris que els col•legis presentaren al rectorat de la Universitat per a ser reconeguts durant la segona meitat del segle XIX, hi figuren sempre una o diverses col•leccions de peses i mesures. També s’usaren cartells impresos que penjaven de les parets de les aules de primària i de secundària.

Joan Florensa i Parés

Printfriendly