divendres, 26 d’abril de 2013

L’Escola Pia de Lovaina (1908-1914)

Jaume Català i Comas (1867-1922)
El pare Jaume Català acompanyà l’estiu de 1907 dos joves a la Universitat de Lovaina; el viatge i coneixement d’aquell centre universitari que gaudia en aquell moment de gran prestigi en el món intel•lectual europeu, li va fer néixer la idea de que l’Escola Pia hi podia fundar una residència per a estudiants. Monsenyor Ladeuze, rector de la Universitat catòlica de Lovaina, aplaudí la iniciativa escolàpia i així ho manifestà per escrit als superiors catalans; també el cardenal Désiré Mercier, bisbe de Malines, s’alegrà de la fundació d’una residència a càrrec dels escolapis.  La proposta fou ben acollida pel provincial pare Antoni Mirats que autoritzà al pare Català a iniciar l’experiència, traslladant-se a la ciutat belga. La casa s’obrí l’estiu de 1908 com a residència per estudiants hispanoamericans. Formaren la primera comunitat els pares Jaume Català, com a superior, i Joan Carné i el germà Joaquim Marsillach
El pare general Tomàs Viñas s’alegrà de la proposta perquè també ell pensava que calia enviar els religiosos a completar i ampliar estudis fora del propi país. Aquesta política ja l’havia aplicat a Espanya el pare vicari general Eduard Llanas a fi de tenir religiosos ben preparats de manera especial per a la casa central d’estudis de Terrassa.
A l’octubre de 1908, tot just oberta la casa de Lovaina, el pare Viñas acompanyat del provincial de Catalunya Antoni Mirats visità la residència. Els dos superiors en sortiren satisfets. La congregació general decidí en sessió del primer de juliol de 1910 que la erecció canònica de la casa quedava únicament en mans dels superiors espanyols: ells ho aprovaven. La congregació provincial de Catalunya veient el problema econòmic que li significava acceptar aquesta casa, proposà a la congregació general que depengués de la vicaria espanyola com les altres cases de formació espanyoles.
El pare general demanà a la Santa Seu permís per convertir aquella residència en una comunitat canònica depenent de la vicaria espanyola, fet que va obtenir resposta amb data del 15 de novembre de 1912 pel que toca a la primera qüestió. Un segon rescripte del 16 de desembre de 1912 agregà la nova comunitat a la vicaria espanyola, però annexa a la província de Catalunya.
Tot seguit es comprà la casa i com que era petita es projectà la construcció d’un pavelló annex, que no s’arribà a aixecar. Es trobava a la rue de l’Station, n, 117.
Façana i vestíbul de la residència d'estudiants de Lovaina
La província de Catalunya ho aprofità per enviar-hi religiosos que ampliessin estudis en matèries en que es volien especialitzar. Un o dos anys d’estada era suficient. Hi residiren els religiosos Josep Soler i Garde, Bonaventura Rigola i Rigola, Modest Roca i Masdeu i Francesc Fàbrega i Amat. Cada un d’ells (el pare Fàbrega amb el pseudònim Gafabré) publicà a les revistes La Academia Calasancia, El Calasancio i Ave Maria, algun article donant a conèixer la ciutat, la universitat i l’obra que els escolapis iniciaven. Amb diverses publicacions i altres actuacions deixaren constància dels coneixement adquirits a Lovaina. Era un enriquiment cultural per a la província catalana.
Tots aquest projectes se’n anaren en orris el 19 d’agost de 1914, quan les tropes alemanyes ocuparen Lovaina després d’intensos bombardejos, la casa escolàpia: pràcticament quedà en ruïnes. Durant la preparació de la resistència als invasors, els escolapis entregaren roba de llits i s’oferiren a la Creu Roja. L’estació del ferrocarril, propera a la residència, va ser uns dels punts més sagnants per la ocupació de la ciutat.
El alumnes residents havien marxat en acabar el curs cap Espanya sense problemes acompanyats pel pare Bonaventura Rigola. La resta de la comunitat restà a la casa fins el fatídic dia indicat. Tornar a Catalunya es convertí en una odissea dolorosa (del germà Joaquim Marsillach es conserva una interessant narració d’aquesta marxa de Lovaina).
La casa quedà abandonada i el projecte ajornat. El 1933 es tornà a Lovaina, a una nova residència. Els temps no eren els mateixos ni per a la universitat, ni per a la societat, ni per als escolapis. Com a superior hi anà el pare Joan Carné, a més del pare Calassanç Ubasart i dels germans Joaquim Marsillach i Àngel Mitjavila. Al cap de dos anys s’abandonà la casa.
Com podem haver deduït de l’anterior exposició, la fundació a Lovaina tenia una doble finalitat: primerament era per acollir joves que volien estudiar en aquell centre, se’ls oferia casa parada i eren atesos en tots sentits a més de facilitar-los altres activitats i mitjans formatius. La segona finalitat era que els escolapis tinguessin una casa en aquell centre tant prestigiat en aquell moment on poder ampliar la formació.
Els alumnes no foren pas gaires: hi residien uns 13 joves de manera fixa tot el curs i altres hi feien una estada curta.
A més de l’aspecte intel•lectual a Lovaina els escolapis hi trobaren un ambient religiós ben diferent del que es respirava a Espanya i a Catalunya. Bèlgica bullia amb iniciatives i anava al capdavant en moltes iniciatives. Una de les coses que portaren els escolapis va ser l’associacionisme, que aquí estava molt adormit. El pare Soler el 1914 a Mataró organitzà la primera associació d’antics alumnes de l’Escola Pia. El pare Català en el col•legi de Nostra Senyora de Barcelona va promoure la lliga d’educació familiar que ja funcionava a Olot i a la que el pare Carné s’hi ajuntà quan hi arribà després de l’odissea de la sortida de Lovaina. El mateix pare Carné es lamentava el 1934 de la manca d’associacions entre els catòlics en aquell moment en que calia unir forces per defensar per l’Església.
Després de 1912 el govern de la província catalana va caure a mans de religiosos que no estaven massa d’acord amb les innovacions que s’anaven introduint a l’escola. Frenaren. Aquests religiosos formats a Lovaina quedaren a l’ombra i sobretot el pare Jaume Català va ser condemnat a l’ostracisme.¿Què oferia la universitat catòlica de Lovaina per ser tant atractiva?
El papa Lleó XIII publicà el 1879 l’encíclica Aeterni Patris en la qual proposava tornar a sant Tomàs d’Aquino. El bisbe de Malinas cardenal Deschamps encarregà la tasca a Désiré Mercier, professor de la universitat de Lovaina. El 1899 Mercier creà l’Institut Superior de Filosofia. Lovaina ràpidament es prestigià tant pel que fa a la universitat com a l’Institut. A través de Revue philosophique de Laovain iniciada el 1894 donà a conèixer el seu pensament.
Podríem esquematitzar les línies d’aquest neotomisme en els punts següents: primacia de la investigació científica, reconeixement incondicional de la veritat sigui qui sigui el que l’exposa, concepció prospectiva de la filosofia, investigació històrico – crítica, relació de la filosofia amb la ciència, relació de la filosofia amb la fe cristiana i que la filosofia ha d’incorporar els problemes actuals: intel•lectuals, polítics i culturals.

FONTS:

APEPC: 07-04 / caixa 2.1. Conté uns prospectes sense data impresos un com un fullet i l’altre en quatre pàgines. Una memòria del pare Jaume Català sobre un curs. La narració de Joaquim Marsillach sobre l’odissea de fugida. Un article de Calassanç Ubasart sobre el segons període de la fundació.

El Rnd. P. Jaume Català i Comas, Sch. P.  :La seva vida i les seves obres. Barcelona: Publicacions Calassàncies, 1924.

FLORENSA, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010; p. 336 sobre la fundació de la residència; p. 450-458 sobre la Lliga d’Educació Familiar.
Escola Pia, 275 anys a Mataró. Mataró: Escola Pia de Santa Anna, 2012, p. 145-150 sobre la qüestió social segons el pare Josep Soler i Garde.

Filosofía cristiana: en el pensamiento católico de los siglos XIX y XX / obra editada per Emerich Coreth, Walter M. Neidl, Georg Pfligersdorffer; redacció: Heinrich M. Schmidinger; amb la colaboració de Bernhard Braun, Victoria Pölzleitner, Eva-Maria Schwaimhofer. Madrid: Encuentro, 1997; 3 v.
el llibre electrònic: €9,49
MASSÓ, Gaspar: «Cinco días a través de Bélgica», en La Academia Calasancia, (Barcelona 17 juny 1909), n. 414; p. 501-505; (1 juliol 1909), n. 415; p. 537-541; (15 juliol 1909), n. 416; p. 568-571.

Notícies, en Ephemerides Calasanctianae (Roma juliol-agost 1910), p. 124.

OLIVER I BATLLE, Rafael: «Supervivientes de Lovaina», en La Academia Calasancia, órgano de la Academia Calasancia de las Escuelas Pías de Barcelona, XXIII (Barcelona 10 octubre 1914), n. 588; p. 561-564

PARPAL I MARQUÈS, Cosme: «Nova et vetera. Al P. [Jaume] Català», en La Academia Calasancia, (Barcelona 30 novembre 1919), n. 728; p. 257-258.

RODRÍGUEZ, Bruno: «La Universidad Católica de Lovaina», en El Calasancio (Vilanova i la Geltrú 27 maig 1910), n. 27, p. 514-516.

SÁIZ, Milagros / SAÍZ, Dolores: Personajes para una historia de la Psicología en España. Barcelona: Piràmide / Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 1996.
.
SÁNTHA, Gyorgyo: «Aportación del Rmo. P. Tomás Viñas a los estudios de los neoprofesos y a la pedagogía», en Ephemerides Calasanctianae, Xlviii ( Roma desembre 1979 ), n 12, p. 491-510
Licencia Creative Commons
L'Escola Pia de Lovaina por Joan Florensa Parés està sota una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimarts, 9 d’abril de 2013

Manuel Carrasco i Formiguera, “escolapi”


El 9 d’abril es compleixen 75 anys de l’afusellament a la presó de Burgos de l’advocat Manuel Carrasco i Formiguera, catòlic, català. L’Escola Pia de Catalunya té motius per fer-ne memòria elogiosa. No aportarem cap novetat sobre el tema, però serà bo fer-ne un breu record, ja que la personalitat de Carrasco bé s’ho mereix. Recordem alguns fets que relacionaren Carrasco amb l’Escola Pia de Catalunya.

Manuel Carrasco i Formiguera
Els primers mesos del començament de la guerra civil a partir del juliol de 1936 foren per als religiosos moments extremadament difícils. Calia amagar-se per no ser apressat i assassinat, però era problemàtic perquè les patrulles anaven per les cases en quan sospitaven que hi havia algú amagat.

No sabem de cap relació amb l’Escola Pia fins que a les Corts Espanyoles es discutí el 1933 la coneguda com Llei de congregacions religioses. Allà el diputat d’Unió Democràtica defensà els ordes i congregacions religioses dedicades a l’ensenyament i en especial els escolapis i escolàpies. Recordà que aquests existien per una llei d’aquell mateix parlament aprovada per unanimitat el març de 1845 i que tenien una llarga tradició de dedicació a l’ensenyament de les classes populars. Semblà que la comissió acceptava no incloure els escolapis en la llei que anava a prohibir als ordes religiosos a tenir escoles, o al menys es podria exceptuar-los en algun punt, però quan arribà l’hora de la veritat a la votació de la cambra i l’Escola Pia va ser inclosa en la prohibició total d’ensenyar. Així ho publicà el 2 de juny de 1933 la Gaceta de Madrid.
Jaume Massaguer i Tusell

L’Escola Pia de Catalunya va reconèixer l’intervenció de Carrasco i per mitjà del seu provincial pare Joan M. Vives li concedí la Carta de Germanor de l’orde i per això el podem considerar “escolapi”. Aquest document emmarcat l’exhibia Carrasco en el seu despatx d’advocat juntament amb el crucifix i altres distincions. La Carta de Germanor va ser la incorporació a la institució calassància, segons afirmà en la carta del 4 d’abril de 1937 des de la presó: es «Voy a escribir a los PP. Escolapios. Supongo que aquí deben tener Colegio, y si puedo obtener su contestación y ayuda a base de explicarles que pertenezco a la Orden, desde el momento en que me concedieron y entregaron la carta de agregación».

El pare Jaume Massaguer i Tusell es trobava en el col·legi de Sant Antoni de Barcelona i aconseguí sortir per la porta principal poc abans que la multitud hi entrés per saquejar-lo i incendiar-lo. Era de Terrassa i a casa seva corria perill, no podia ni acostar-s’hi. Anà per algunes famílies de Barcelona però era un peregrinar amb l’ai al cor. El 1937 decidí anar a trobar l’advocat Carrasco i demanar-li ajuda. Es presentà en el seu bufet i li recordà que tenia la Carta de Germanor i per això confiava en ell. Carrasco li va prometre ajuda, que passés un dies després. L’escolapi hi tornà però es trobà amb dificultats de manera que arribà força tard. En presentar-se davant de Carrasco, el pare Massaguer s’excusà per la tardança, però l’advocat li va dir que havia estat la Providència, ja que a l’hora que havien convingut una patrulla hi havia anat precisament perquè l’acusaven d’ajudar a sortir de Catalunya a religiosos i sacerdots. Si haguéssiu vingut ens afusellaven als dos, li va fer Carrasco. El pare Massaguer va rebre un passaport amb nom fals i la indicació que es presentés a l’estació de França un dia determinat i que dos gudaris l’acompanyarien fins a França. Així es va complir i el pare Massaguer pogué entrar a Navarra per França i presentar-se al seu superior el pare Manuel Bordàs. S’oferí per anar a Cuba, inicià els tràmits burocràtics i es traslladà a Vigo per embarcar cap a l’illa del Carib.Carrasco i Formiguera li havia salvat la vida.

Pel fet de confessar-se cristià, l’advocat Carrasco es veié obligat a abandonar Catalunya per la persecució que patí des del primer dia de la revolta del juliol de 1936. Sortí de Barcelona el 19 de desembre de 1936 i es refugià al País Basc. Pensant que la situació a Catalunya s’havia ja normalitzat decidí tornar-hi pel febrer de 1937. Seria el moment de la visita del pare Massaguer. Es trobà, però, que novament era perseguit i al mes següent, març 1937 tornà a emprendre el camí de l’exili en el País Basc. En el curt trajecte des de Baiona el vaixell que el transportava amb la família va ser apressat per un altre de Franco. Carrasco va ser portar a la presó de Burgos, condemnat a mort el 28 d’agost de 1937 i afusellat allí mateix el 9 d’abril de 1938. 

Els escolapis que es trobaven a la zona coneguda com nacional, s’assabentaren d’aquests fets i ben segur que se’n planyeren fortament. A finals de març de 1937 el pare Jaume Massaguer arribà a Pamplona gràcies a l’ajuda de Carrasco després de travessar França. Intentà anar a visità el seu benefactor a la presó de Burgos, però els tràmits burocràtics i no facilitar-li una data propera, l’impediren complir amb aquest acte d’agraïment.

Sí que visità el pres el pare Joaquim Tous i Farell. Puntualitzem el fet. El pare Valentín Caballero era el vicari general d’Espanya, és a dir el superior de tot l’orde dintre de la península. Pertanyia a la província de Bascònia i habitualment residia a Madrid però ara es trobava en l’altra zona. Decidí anar a trobar l’arquebisbe de Burgos per resoldre alguns problemes que afectaven les escoles pròpies. Demanà al pare Joaquim Tous, que residia temporalment a Iratxe (Navarra), que l’acompanyés. El pare Tous era el rector del col·legi de Sant Antoni de Barcelona, però com tants altres s’havia exiliat a França i es dedicà a recollir diners i aliments per enviar a Catalunya; feia incursions a Navarra per mantenir contactes amb els superiors. Era un religiós compromès amb el país on havia nascut i s’havia format. Mestre amb idees de l’escola nova, director de la revista escolar Ave Maria i creador d’una impremta per ensenyar la professió a joves, impremta que els revoltats del juliol de 1936 destruïren.
Joaquim Tous i Farell

Els pares Caballero i Tous coincidiren a Burgos i s’entrevistaren amb l’arquebisbe. El primer d’aquest escolapis informà de l’entrevista al pare Manuel Bordàs, superior dels escolapis que es trobaven fora del seu país, i en carta del 21 de maig de 1937 li notificava que «Estando en Burgos y mientras el P. Joaquín [Tous] con las debidas autorizaciones se fue al penal a visitar al Sr. Carrasco».  El 22 d’abril de 1937 Carrasco escrivia: «Especial interés es la postal recibida ayer del Padre Escolapio Joaquín Tous. Me dice que tiene encargo del P. Rector de hacerme una visita, y añade: “No me ha sido posible hacerlo esta mañana como era mi deseo, pero lo haré la próxima D.m., y aun quizás pueda venir acompañado del P. Massaguer”. Esta noticia me causa gran alegría» 

La visita del pare Massaguer no va ser possible però sí que el pare Joaquim Tous pogué entrevistar-se amb Carrasco. L’Escola Pia recordava i agraïa l’ajuda que havia rebut. No podia pas pressionar, ja que la majoria de religiosos tan catalans com bascos figuraven en les llistes negres del nou Estat.

Fonts:
Carta del pare Valentín Caballero al pare Manuel Bordàs del 21 de maig de 1937, en APEPC, 03-10 / doc. 30/1937.
Benet, Josep: Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Barcelona: Edicions 62, 2009, a la p. 22 parla de la Carta de Germanor en el despatx d’advocat.
Manuel Carrasco i Formiguera. Cartes de la presó. Edició i pròleg a càrrec d’Hilari Reguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.
Consueta del pare Jaume Massaguer en Ephemerides Calasanctianae (Roma, novembre 1997), n. 11; p. 722-724.
Florensa, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003); una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana, 2010; els fets concrets aquí exposats en p. 470, 494-495 i 511.
Margenat Peralta, Josep M.: «Carrasco i Formiguera, “escolapio”, en las Constituyentes y en la Guerra Civil», Analecta Calasanctiana, (Salamanca 1989), n. 61; p. 232-233. En aquest article s’hi reprodueixen cartes de Carrasco sobre els escolapis des de la presó de Burgos.
Licencia Creative Commons
Aquesta obra està sota una Llicència Creative Commons Atribució-CompartirIgual 3.0 Unported.

Printfriendly