divendres, 27 de gener de 2012

Una arenga a la rebel•lió des de la trona: el sermó del Pare Jaume Vada contra els francesos a Mataró (1808).

Amb aquest capítol iniciem una sèrie d’articles en els que comentarem documents que testimonien fets històrics relacionats d’alguna manera amb l’Escola Pia. Intentem continuar amb la iniciativa per la qual va néixer aquesta web, difondre la història de l’Escola Pia,  i per altra oferir eines per a la interpretació d’uns fets a través de l’anàlisi de fonts primàries, oferint altres visions dels fets històrics a través d’un testimoni documental contemporani.

El sermó del P. Jaume Vada contra els francesos
Sóm a l’any 2012 i per tant en plenes commemoracions del bicentenari de la guerra del francès. De fet, fa exactament 200 anys que Catalunya fou incorporada a l’Imperi Francès fins el final de la guerra el 1814. L’Escola Pia patí la ocupació en diferent manera: totes les poblacions amb col•legi foren ocupades amb l’excepció d’Oliana, que acollí religiosos d’altres cases ocupades. Els col•legis que més patiren la ocupació foren els de Balaguer i Mataró. El col•legi de Balaguer fou destruït completament el 4 d’abril de1810, després que fou abandonat la nit abans, i els religiosos es dispersaren pels pobles de muntanya o en el camp. Els escolapis no pogueren tornar fins el 1813. La ocupació francesa de Mataró fou molt recent, des del 1808, enutjant enormement a la població, pel que molt aviat es va formar una junta de defensa de la qual en va formar part el rector del col•legi escolapi, Jaume Vada, que va cedir espais del col•legi per a fabricar-hi i emmagatzemar-hi armes. Assabentats els francesos d’aquest fet la nit del 16 al 17 de juny de 1808  varen saquejar-lo, arrasant l’arxiu, la biblioteca i la sagristia. Els soldats tenien coneixement que el rector havia fet una proclama a la ciutat a la revolta contra l’ocupació i que hi podrien trobar refugiat el sacerdot de l’Oratori Ramon Ferrer, que havia fet escrits antifrancesos, doncs el seu germà Francesc era escolapi i residia a la comunitat de Mataró. Durant el saqueig els francesos varen assassinar al sagristà Francesc Capdevila.

A Jaume Vada s’atribueix el sermó, el manuscrit no està signat, doncs es va posicionar de manera radical contra els francesos. A l’Església de Santa Anna va animar a la població a agafar les armes, enardint als mataronins a lluitar contra l’enemic. Hem d’imaginar l’estat d’acalorament i d’indignació en què foren pronunciades aquestes paraules per comprendre com se sentia la població catalana en general davant els estralls de l’ocupació. 
Extracte del sermó:
    “[...] animem-nos, cobrem brio, revestim-nos de valor, prenguem las armas [...] i acabem de una vegada ab una nació tan perversa. [...]  per pelear, per batrer-nos, per destruir aquesta nació maldita, que vol arrencar de la terra nostra Santa Religió, vol destruir nostre culte, vol mudar nostra lley, vol introduir la irreligió, lo llibertinatge [...] que efectivament ja comensat ja a executar sos detestables proyectos en los països aon han entrat [...] Ea, pues, a l’arma totom, a l’arma eclesiastichs, religiosos i seculars: prengam les armas per defensar la nostra Religió [...] Nobles a l’arma que perilla la vostra noblesa, richs a l’arma que van a perdrese vostras riquesas, menestrals a l’arma que anau a perdrer tots vostres caudals i lo sustento de vostras familias, pobres a l’arma que van à destruirse los socorros de vostra indigència; jovens a l’arma que anau à ser destruïts tots snse honor en la flor de vostres anys, quedin solament los ancians, ... los inàbils, les dones [...] a implorar  lo auxili del Cel perquè se declari a favor de la  nostra causa. [...] A l’arma pues tots, à la guerra, à sacrificar las vidas per la religió, y per la patria [...] Jo aniré al devant per donarvos exemple de valor ...”
Detall d'una còpia del document que tenim a l'APEPC, l'original d'aquest document es troba a l'arxiu de l'Escola Pia de Mataró, que en realitat és una còpia manuscrita del s. XIX, no el sermó original escrit de ma del p. Vada.
Josep Poch creu que el sermó va ser pronunciat el 16 de juliol de 1808 per animar a la defensa de la ciutat des de els alts de Montgat. Llegint el text veiem quina era la posició política dels resistents. No solament es resistia per una ocupació, es resistia en favor de l’Antic Règim, que vinculava religió i pàtria. S’indentificava doncs novament una guerra de religió, contra el “llibertinatge” i la laicitat que creia que s’imposaria per influència francesa. L’estat nació nou, imposat a la França post revolucionària, és rebutjat. És doncs una postura extrema i conservadora, partidària de l’anacrònica monarquia regnant,  s’ha d’entendre també l’oposició per les malvestats produïdes pels soldats i la francofòbia persistent i arrelada profundament a la població per anteriors conflictes dels que en quedà memòria. El p. Jaume Vada va fugir de Mataró i es va refugiar a l’Escola Pia de Solsona, tornant el 1814 com a rector del col•legi mataroní.
No tots els escolapis tingueren la mateixa postura, una part va fugir de l’ocupació i altres decidiren mantenir-se a la població ocupada, intentant seguir impartint l’ensenyament, alguns en cases particulars.

Bibliografia: Florensa i Parés, Joan. El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2010
El sermó fou publicat per primera vegada per Josep Poch i Gallart. Las Escuelas Pías de Mataró ... Mataró, 1963. (Premi Iluro 1962) 
Joan Florensa va escriure una comunicació sobre la ideologia d’aquest sermó: Reflexions sobre el sermó per animar a la gent contra els francesos del P. Jaume Vada.  A: VII Sessió d’Estudis Mataronins (1990). Mataró: Museu Arxiu Santa Anna, 1991 p. 89-93 (text integre a RACO) Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dijous, 12 de gener de 2012

El pare Josep M. Bosch i Raurell, col·laborador de l'APEPC

(Barcelona 6 de juny 1917 – 11 gener 2012)
Després d’una llarga vida dedicada a l’ensenyament, quan es jubilà el 1986, començà a col·laborar al nostre Arxiu Provincial. Perseverà col·laborant fins al 2004: divuit anys amb molta feina ben feta.
Va ser un exemple de constància, de treball ordenat, de puntualitat, de senzillesa ja que acceptava feines que no tenen aparença però resulten molt útils a la llarga.
Recordem-ne algunes: el buidat de la revista Ephemerides Calasanctianae dels religiosos difunts amb data, lloc i la consueta, dades que ens serviren per enriquir el nostre fitxer de religiosos. Ordenà per noms de superiors provincials o generals les cartes circulars i altres documents emesos: da cada superior tenim ara un dossier amb els seus escrits per ordre cronològic (ocupen 10 caixes arxivador). Dels documents del provincial des de 1936 fins aproximadament el 1956 en va fer una fitxa segons el criteri en que els secretaris provincials ho havien fet després. Les cartes personals rebudes per religiosos (són unes vint mil i ocupen 58 caixes arxivadors) també les ordenà per remitents, dintre d’aquests per destinatari i finalment per data; en va fer una relació que després poguérem informatitzar. Classificà les fotografies dels col·legis: les ordenà en sobres segons temes, festes, etc.: a cada sobre hi posà la inscripció del contingut. Va fer una primera classificació de la col·lecció de goigs i d’estampes escolàpies: després aquests col·leccions s’han ampliat notablement i altres les han classificat novament. Era un especialista en filatèlia i havia orientat molts alumnes en aquesta afecció; a Sant Antoni publicà una revisteta ciclostilada de filatèlia. A l’APEPC ordenà els segells d’Espanya i de diverses països. Ens donà la seva col·lecció filatèlica entre altres coses i documents personals.
Com es pot veure, aquests senzilles tasques mostren la importància de la seva feina i el gran servei que posteriorment han fet i faran. Es prestava a altres accions puntuals que se li demanaven davant d’una feina que es presentava.
La vida del pare Bosch no s’esgota però a l’APEPC. Alumne del col·legi Calassanci del carrer Ample, professà a l’Escola Pia a Moià el 27 d’agost de 1933. Sacerdot des del 13 de juliol de 1941.
Ensenyà en els col·legis de Nostra Senyora, Vilanova i la Geltrú d’on va ser rector (1961-1964) i Sant Antoni. Passà uns anys (1951-1956) en el col·legi Beauséjours de Narbona, quan va dependre de l’Escola Pia. Ho aprofità per a perfeccionar-se en el francès, llengua que dominava amb la seva característica precisió.
Després d'uns anys de malaltia definitivament ens ha deixat l'11 de gener de 2012. Gràcies pare Bosch per la col·laboració a l’APEPC i l’exemple de generositat.