dimecres, 22 de desembre de 2010

Biografia del P. Jaume Bayó

Josep Liñan. Jaume Bayó: escolapi a qui l’amor a la veritat va fer lliure. Barcelona: [s.n.], 2010

En Josep Liñan ens presenta un  llibre homenatge al p. Jaume Bayó (1921-2008). Es tracta d’un lllibre amb una marcada presència dels textos autobiogràfics, doncs el P. Bayó durant alguns períodes de la seva vida va escriure nombrosos textos en els que reflectia els seus pensaments i sentiments vers els esdeveniments que vivia i les persones que l’envoltaven. El P. Liñan ha ordenat i presentat la introducció d’aquests textos, conservats a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya,  de manera cronològica i n’ha redactat les parts de la seva vida de les que no n’havia deixat testimonis escrits. La part autobiogràfica comprèn la part d’estudis, formació i joventut fins a finals els anys seixanta. A partir d'aquest moment es descriuen les seves activitats a l’Escola Pia, a Sant Antoni, com a rector de la parròquia de Sant Josep de Calassanç i  fins arribar al seu nomenament com a Provincial el 1976. En aquesta part del llibre el P. Liñan dedica més pàgines a la descripció dels trets característics de la seva personalitat, la seva intel•ligència i el seu fort caràcter, que amb esforç va arribar a dominar. La biografia conclou amb el relat dels seus darrers anys, amb l’activitat com a professor a  Blanquerna, com a rector a la parròquia del Carme i la seva destinació definitiva a la parròquia de Sant Josep de Calassaç. Clou el treball la transcripció d’alguns escrits propis i altres records i testimonis sobre la seva figura intel•lectual i humana, apareguts al final de la seva vida i amb motiu de la seva mort. Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

divendres, 17 de desembre de 2010

L'Escola Pia Luz Casanova, de Barcelona


La família de Luz Casanova (Avilés, Astúries, 28 d’agost de 1873 – Madrid, 8 de gener de 1949), després de perdre el pare, es traslladà el 1885 a Madrid. Des de petita la preocuparen les diferències socials, ella educada dintre de l’alta aristocràcia.. A Madrid començà a treballar a partir de 1900 en obres assistencials. El 1924 amb cinc joves més decidí viure en comunitat per a millor dedicar-se a l’atenció als necessitats, especialment amb escoles petites que anava fundant des de 1904 com a rèplica a les que obrien els protestants. S’hi ajuntaren altres joves que compartiren les mateixes inquietuds i tasques. Eren com unes voluntàries Apostòliques. Decidiren convertir-se en una congregació religiosa i el bisbe de Madrid dóna el 1927 l’aprovació diocesana a les Apostòliques del Cor de Jesús. El 1930 un grup d’aquestes joves emeté la professió religiosa dintre de la nova congregació. La Santa Seu aprovà la congregació el 29 de maig de 1943 com a Institució Religiosa de Dret Pontifici.
La presència a Barcelona data de 1929 al carrer de Calàbria. El 1954 l’ajuntament de la ciutat els cedí uns solars al carrer Marín i Almansa i comencen l’escola en uns barracons situats a l’espai que l’any 1979 les Apostòliques tornen a cedir a l’ajuntament per a la construcció de l’actual escola Friere. Adquiriren un solar més ampli al carrer Almansa on comencen a aixecar l’edifici actual. Atenien nens i nenes en aules separades del barri del Verdum, lloc on s’estableixen molts nou vinguts mancats de tot tipus de servei. Tenien parvulari, primària i donaven classe de batxillerat lliure. Les religioses no sols es preocupaven de l’escola, sinó que es comprometeren amb la gent del barri i visqueren conjuntament els seus problemes demanant els serveis i atencions indispensables a qualsevol ciutadà: això les fa molt estimades. En un primer moment, també a l’edifici del carrer Almansa assistien nens i nenes, però després només va ser per a nenes. Amb la progressiva implantació de l’educació general bàsica (EGB), es tornen a admetre nens a partir de 1977 en règim ja de coeducació. L’edifici es renovà el 1995 per atendre les exigències de la nova llei d’educació. La implantació de l’ESO demanava més espais com tutories, laboratoris, biblioteca, aula de tecnologia i informàtica...
L’1 de setembre de 2008 l’Escola Pia assumí la titularitat de l’escola i comprà l’edifici. Les religioses continuen vivint al barri i col•laborant amb la parròquia de Sant Sebastià i acollida a nou vinguts. La història de les Apostòliques té similituds amb la dels escolapis que també nasqueren primer com a obra d’atenció social i després es convertiren en religiosos. Comparteixen les dues institucions punts fonamentals del seu carisma. Per això el pas d’una institució a altra no sols ha estat ben acceptada pel professorat, pels alumnes, pels pares i pel barri sinó que hi han vist la possibilitat de pertànyer a un col•lectiu més integrat al país i una major seguretat de continuïtat.
Actualment el centre acull nens i nenes des de P3, primària i educació secundària obligatòria (ESO). L’esport més practicat és el basquetbol.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

divendres, 10 de desembre de 2010

L’Escola Pia de Barcelona Calassanci


El pare Josep Gispert, rector del col•legi de Barcelona Sant Antoni, fundà una sucursal del seu col•legi al carrer Ample en un edifici de lloguer propietat dels comtes de Solterra i després del de Caldes de Montbui. L’objectiu era descongestionar el de Sant Antoni ja que d’aquell barri procedien molts alumnes que cursaven estudis comercials. En el nou centre, que rebé el nom de Col•legi Calassanci, s’hi impartiren els ensenyaments des del parvulari, fins al comerç no oficial, passant pels quatre cursos de primària. Obrí les portes el primer d’octubre de 1893 com a sucursal i s’independitzà el 1899.
L’edifici no es pogué modificar perquè bona part eren sales nobles i els baixos estaven llogats a altres persones. Durant la guerra civil unes bombes dels bombardejos des del mar malmeteren greument la teulada i el 1939 es substituí per una terrassa.
L’escola s’acredità aviat i hi acudien alumnes no sols del barri sinó també de la Barceloneta, del Poble Nou i de poblacions del Baix Llobregat.
Cada classe tenia un patró i s’organitzava com una entitat amb president, junta, socis (tots els alumnes), quota moderada, festes, etc. Això li donava un aire molt obert i el tracte continu dels mestres amb els alumnes en un edifici petit i tancat, va fer que l’ambient fos sempre de molta familiaritat entre tots i el col•legi esdevingué un símbol de familiaritat i de tracte proper. Les festes no sols eren les col•lectives, sinó que cada classe tenia la seva i per tant al llarg del curs el col•legi bullia un dia i un altre amb alegria i bones maneres de fer.
El juliol de 1936 els religiosos foren forçats a abandonar la casa, acusats d’haver donat suport a la revolta militar, perquè en una de les habitacions hi trobaren l’uniforme militar d’un religiós que prestava el servei militar i aquells dies precisament es trobava fora. L’edifici va ser ocupat pel sindicat de la alimentació i després una senyora el llogà per a col•legi particular, però els bombardejos l’obligaren a marxar-ne.
A principis de febrer de 1939 es recuperà l’edifici i les classes es reobriren el primer d’abril de 1939. i continuaren com abans fins el 1956. El 1941 el pare Joan Clapers començà a publicar la primera revista escolar El Colegio Calasancio (en sortiren 72 números) amb la multicopista Drevy, aparell ideat pel pare Eusebi Oller.
El 1944 es creà l’Associació d’Antics Alumnes que desenvolupà una gran activitat amb trobades, teatre, exposicions. El 1955 es creà l’Agrupament escolta Sant Pau. Durant uns anys un dels religiosos de la comunitat s’encarregà de l’escola de la parròquia de Santa Maria del Taulat del Poble Nou.
A partir del curs 1956-1957 se suprimí la comunitat i dos religiosos hi anaven des del col•legi de Nostra Senyora. El pare Pere Boronat el redreçà i li donà una nova fesomia. La forta davallada de l’alumnat obligà a modificar la tradicional organització de l’escola i a obrir-se a nous camins, com l’ensenyament del batxillerat des de 1959 o acollir estudiants universitaris com a residents.
El 1977 va ser declarat centre filial núm. 1 de l’Institut de Batxillerat Milà i Fontanals. Amb la llei general d’educació de 1970, aquesta filial passà al col•legi de Sant Antoni.
El Col•legi Calassanci quedava únicament per a preescolar i educació general bàsica (EGB), nivells escolars que li foren reconeguts segons decrets publicats al BOE respectivament el 10 d’octubre de 1974 i el 28 de setembre del mateix any.
Amb la reforma educativa dels anys ’90, despoblament del barri, l’arribada de immigrants, el col•legi s’anà transformant per atendre les noves necessitats socials. La nova empresa propietària de l’edifici donà un termini per a ser deixat i l’Escola Pia l’abandonà l’estiu de 2007, després d’haver traslladat tots els nivells educatius reglats al col•legi de Sant Antoni. Els nivells no reglats mantenen el nom i titularitat de Col•legi Calassanci al carrer de Sant Antoni Abat i imparteixen PQPI, programa Èxit, RMT i Recerca de Feina.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.