divendres, 26 de novembre de 2010

L'Escola Pia de Sarrià - Calassanç


El col•legi sorgí com a conseqüència de la saturació que hi havia en el de Barcelona Sant Antoni. El creixement de la ciutat amb l’auge industrial i comercial en enderrocar-se les muralles, portà també l’augment d’alumnes externs als escolapis de la Ronda. Els pares Josep Gispert, rector, i Jaume Espasell pensaren traslladar l’internat a un altre indret. Compraren el 1883 un solar al peu del Tibidabo als marquesos de Fontcuberta i encarregaren el projecte de l’edifici a l’arquitecte Francesc Mariné, el qual s’inspirà en els de Sabadell —el qual precisament s’havia construït seguint el model del seminari o internat de Barcelona Sant Antoni— i de Vilanova i la Geltrú.
El 1883 començaren les obres. Les dificultats econòmiques afebliren de tal manera la salut del pare Gispert que el portaren a la mort: una pintura a la porteria recorda la figura del fundador de l’escola. El 15 de setembre de 1894, encara sense acabar-se totalment les obres, es començà a habitar l’edifici i hi entraren els primers interns, els quals en el primer curs foren 180. El 1894 es col•locà el rellotge de la torre i el setembre de l’any següent a la sala d’actes es muntà el relleu que representa l’aparició de la Mare de Déu a sant Josep Calassanç, obra de Josep Sanabra.
El curs de 1902-1903 s’inicià amb la implantació del pla d’estudis comercials propi de l’Escola Pia per alumnes que no pensaven cursar el batxillerat. Era un complement de la primària elemental i s’impartien a més de les matèries pròpies dels ensenyaments comercials, dues llengües modernes, geografia estadística, dret mercantil, reconeixement de productes; la gran novetat va ser la implantació de les empreses simulades amb moneda escolar i tot tipus de material habitual a les oficines imprès per l’Escola Pia amb aquesta finalitat. El Museu Comercial fou un instrument pedagògic creat pel pare Pantaleón Galdeano que donà fama al col•legi.
El maig de 1907 se celebrà el primer festival esportiu. També aquell curs s’imprimí per primera vegada una memòria escolar. El 1912 s’instal•là l’electricitat en substitució del gas.
El curs 1923-1924 es varen admetre alumnes migpensionistes i el 1927-1928 també hi entraren externs. La llei de congregacions prohibia als ordes religiosos l’ensenyament; per a superar-ho i poder continuar amb una formació cristiana els pares de família crearen la Mútua Escolar Josep Gispert, que assumí la titularitat de l’escola.
El juliol de 1936 els religiosos es veieren forçats a abandonar el col•legi, el qual va ser saquejat. La Generalitat hi instal•là una residència per a nens, però aviat es convertí en l’Escola Popular Militar de l’exèrcit de la República.
Acabada la guerra civil no es pogué recuperar immediatament la casa perquè l’exèrcit vencedor la convertí en caserna. A finals d’agost de 1939 els escolapis hi pogueren tornar i es dedicaren a netejar-la per tenir-la a punt per al curs següent 1939-1940. L’estiu de 1961 es recuperaren la meitat de les pintures de Josep Segrelles sobre la vida de sant Josep Calassanç perdudes amb el saqueig del juliol de 1936. Avui estan exposades en una sala de la cúria provincial.
Els actes acadèmics o vetllades i els festivals esportius de fi de curs omplien diferents moments del curs escolar i donaven una imatge externa de centre amb alt nivell cultural.
Se signà el 1964 un acord amb la senyora Berta Jiménez segons el qual ella tindria un parvulari que substituiria el dels escolapis i els alumnes passarien a la primària del col•legi. El 2000 es rescindí el contracte i els escolapis acomodaren un pis de l’edifici per atendre els pàrvuls amb entrada directe per la Ronda.
El 20 de juny de 1968 es beneí el nou altar de la capella, obra de Salvador Aulèstia i es remodelà tot el presbiteri.
Per a gestionar els esports es creà el CES i es construí el pavelló, inaugurat el 29 de desembre de 1970, on abans hi havia les cotxeres.
La llei general d’educació de 1970 comportà moltes reestructuracions. El COU Jaume Bofill s’instal•là en el col•legi des de 1971 fins el 1982 en que es traslladà al col•legi de Barcelona Nostra Senyora. El 1982 s’amplià l’oferta educativa amb la creació del Centre de Formació Professional Calassanç, que s’especialitzà en l’ensenyament sobre imatge i so el curs 1878-1988. Ja hi havia entrat les nenes començant pel BUP (batxillerat unificat polivalent) el 1977, any en el qual també s’introduí el català com assignatura.
El nombre d’interns anava disminuint i el curs 1972-1973 es reuniren tots en una sola secció i s’integraren a les classes dels externs i migpensionistes. Fins aquell moment els interns feien vida totalment a part de la resta d’alumnes. Finalment el curs de 1977-1978 es tancà l’internat, institució que havia originat la creació de l’escola, però els temps manaven.
L’educació general bàsica, el batxillerat i la formació professional s’adaptaren a la reforma des del curs 1993-1994. L’any següent començà l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), creant-se una fundació de la qual l’Escola Pia forma part juntament amb la Universitat de Barcelona; aquesta facultat universitària es traslladà després a Terrassa en un edifici independent.
La celebració del centenari de la fundació del col•legi es festejà solemnement el curs 1994-1995 i ens ha deixat un documentat llibre amb la història de l’escola del professor Miquel Puig i el gegant Vilana, amb l’uniforme primitiu del interns, batejat el 6 de maig de 1995, obra de l’artesà Ramon Aumedes del taller Sarandaca de Granollers.
El segle XXI s’obrí amb la inauguració del parvulari el curs 2000-2001, la reforma del pavelló poliesportiu el 2002 i l’inici del Centre de Formació de Tècnics Esportius el 2003.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dilluns, 15 de novembre de 2010

L'Escola Pia de Sitges



El 1932 un grup de famílies crearen l’Associació Cultural de Sitges a fi de poder atendre el col•legi que el 1925 havien deixat els germans maristes i que procuraren continuar uns mestres laics. Per assegurar-ne la continuïtat es posaren en contacte amb els escolapis, els quals el 1933 es feren càrrec de l’escola del carrer de la Illa de Cuba número 7. El primer curs 1933-1934 hi anava un religiós que residia a Vilanova i la Geltrú. Per al curs següent ja hi va haver una comunitat escolàpia a Sitges responsable de l’escola. Era un col•legi amb primària i comerç lliure com a primària completa, amb una sola línia. Per al curs de 1935 el col•legi es traslladà al xalet de Can Montaner.
A partir del juliol de 1936 tot canvià. Els religiosos es veieren obligat a abandonar el col•legi, amagar-se per fugir de la persecució. Dos dels religiosos foren assassinats. L’Associació Cultural va ser confiscada i l’edifici escolar es destinà a diversos usos puntuals.
El 1939 es restaurà l’Associació Cultural i els escolapis tornaren al col•legi. L’Escola Pia, però, decidí deixar l’escola a partir de l’estiu de 1941. A partir de l’11 de novembre de 1947 novament l’Escola Pia es va fer càrrec de l’escola segons noves bases aprovades per l’Associació. El 12 de setembre de 1948 el bisbe de Barcelona doctor Gregrorio Modrego beneí la nova capella. L’estiu de 1956 l’Associació veié amenaçada la continuïtat dels escolapis que anunciaren el tancament del col•legi: s’aconseguí parar el cop i el col•legi continuà com abans.
A partir de 1959 s’impartiren cursos de batxillerat lliure, és a dir que a final de curs els alumnes havien d’anar a examinar-se a un institut de batxillerat davant d’un tribunal de professors que no els coneixien. S’intentaren diversos camins per atendre millor aquests alumnes fins que un decret publicat al Boletín Oficial del Estado de 14 de setembre de 1965 el declarava Col•legi Lliure Adoptat (CLA), la qual cosa era un reconeixement oficial del centre per al batxillerat elemental.
La llei general d’educació de 1970 transformà el col•legi que a partir d’aquest any anirà implantant els nivells de preescolar, educació general bàsica (EGB). Aquest mateix any s’inaugurà el nou edifici, enderrocant el xalet modernista que fins aquell moment havia servit d’escola. En començar el curs 1972-1973 s’hi començaren a incorporar les nenes del col•legi de les religioses mercedàries, les quals progressivament deixaren la seva escola. De fet el CLA ja era compartit, encara que en locals separats. Des del curs esmentat s’inicià la coeducació amb la fusió dels dos centres.
L’Associació Cultural decidí que s’impartissin els tres cursos del batxillerat unificat polivalent (BUP) que equivalia al batxillerat superior anterior. Era una notable millora ja que amb el CLA només s’atenia fins aquell moment el batxillerat elemental.
El 1989 es va adquirir un edifici al carrer de Sant Isidre, de manera que el col•legi està a les dues voreres del carrer. La dècada dels anys noranta s’acomodà a la nova legislació amb la reforma educativa. La comunitat religiosa deixà de residir a la ciutat el 1993.
Actualment el col•legi té dues línies i ofereix educació infantil, primària, ensenyança secundària obligatòria (ESO) i diverses modalitats de batxillerat. Publica mensualment el full L’escola viu i Aula, revista que és una memòria anual redactada per professors i alumnes. Les dues publicacions ens donen puntual idea de la vida de l’escola.
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimecres, 10 de novembre de 2010

L'Escola Pia d'Olot


Es frustraren diversos intents de fundació des de meitat del segle XVIII. Finalment una reial ordre del 7 de setembre de 1858 donava la llicència per obrir el col•legi segons els acords signats entre l’ajuntament i l’Escola Pia el 30 de novembre de 1857. La ciutat amb uns deu mil habitants i en clara expansió industrial necessitava un centre docent que impartís el batxillerat, com oferien els escolapis. El setembre de 1858 començaren les classes a l’edifici conegut com l’Hospital. Progressivament augmentà el nombre d’alumnes i el 1860 s’inicià un petit internat per a nois de la comarca.
El 22 de setembre de 1871 l’ajuntament acordà expulsar els escolapis dels locals que ocupaven a l’Hospital. Els escolapis decidiren no abandonar Olot i buscaren locals on exercir l’ensenyament. Calia tenir un edifici propi i per això es comprà un solar a tocar de l’actual plaça Clarà i el 5 d’abril de 1877 es col•locà la primera pedra. El 29 de setembre de 1779 els religiosos ocuparen el primer bloc del nou edifici —a la part de ponent— i allà començaren les classes aquell curs. Després s’aixecà l’església —inaugurada el 7 de març de 1896— i el bloc d’orient. El 1956 s’aixecà un pis a tota la part escolar.
El col•legi impartí sempre a més de la primària i el comerç lliure, el batxillerat. El 1913 sota la direcció del pare Tomàs Garí-Montllor el centre de pàrvuls, primària i comerç es reorganitzà formant una escola graduada i s’introduïren mètodes que s’aplicaven en altres països d’Europa, amb la mentalitat de l’Escola Nova. Cants rítmics, moviment, expressivitat, creativitat foren principis que se seguiren. La llengua va ser per a tot el català. Se suprimí la separació entre externs i recomanats. El pare Manuel Montaner organitzà una taller d’agricultura a base de l’estudi del camp de la Garrotxa, que cridà poderosament l’atenció de personalitats catalanes de la Mancomunitat i procuraren que l’exposició que allí s’havia organitzat es traslladés a altres poblacions agrícoles. Es multiplicaren les activitats extraescolars: Adoració Nocturna, Congregacions marianes, Torna Eucarístics, Pomells de Joventut, Associació d’Antics Alumnes. Un fatídic 19 de maig de 1925 un inspector de primera ensenyança prohibí tot el que es feia i ordenà la dispersió dels religiosos fora d’Olot: va ser una dura repressió contra la llengua catalana i l’escola catalana.
A l’estiu de 1926 s’organitzaren, sota la direcció del pare Joan Profitós, amb alumnes d’altres col•legis unes primeres colònies de vacances a semblança de les d’Artur Martorell.
Per a salvar l’ensenyament cristià el 1933 l’escola es transformà en el Col•legi Fontanella, amb titularitat de l’associació de pares de família.
El 22 de juliol de 1936 els religiosos foren desallotjats de casa seva per la Federació local de sindicats units i la CNT. Durant els tres anys de la guerra civil, l’edifici serví per a tot: escola, caserna, presó, habitatge per a refugiats i els últims mesos per hospital.
El pare rector Jaume Subirana recuperà l’edifici el 20 de febrer de 1939 i l’habilità per a tornar a obrir les aules l’abril següent. El batxillerat no es tornà a doar fins al curs 1947-1948 en règim de centre lliure; el 24 d’abril de 1958 un decret oficial el declarava centre reconegut elemental de batxillerat i el 14 d’agost de 1960 com a centre reconegut superior.
Aquests anys foren esplendorosos per a l’escola. Es multiplicaren les activitats de que donava puntual compte la revista El Colegio. Es creà una estudiantina o «tuna». El cinefòrum per als alumnes guanyà prestigi dintre de la ciutat
Quan el 1970 entrà en vigor la llei general d’educació, l’escola decidí no cursar el batxillerat, sinó únicament el parvulari, l’educació general bàsica (EGB) i introduir la formació professional, la qual durà pocs cursos.
El 1999 s’inaugurà solemnement el nou pavelló esportiu i se li posà el nom de Germà Solà, en record de la extraordinària tasca que el germà Josep Solà va fer per l’educació en l’esport. No sols formà equips de diversos esports amb els alumnes sinó que fins i tot creà una escola de l’esport.
La revista Els àpits informa des de 1972 periòdicament de les activitats dels alumnes.
L’escola actualment a més dels ensenyaments reglats de parvulari, primària i secundària obligatòria (ESO), també ofereix un ventalls d’altres ensenyaments: Cursos formatius de grau mitjà en Conducció d’Activitats Físico-Esportives en el Medi Natural i Cursos formatius de grau superior en animació d’activitats físico-esportives. Per a treballadors en atur: Formació Ocupacional en les modalitats de d’administració d’empreses i comptabilitat (amb el programa SEFED simulació d’empreses) i d’auxiliar d’infermeria en geriatria. Per a treballadors en actiu s’imparteixen classes d’anglès i d’informàtica. Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimecres, 3 de novembre de 2010

L'Escola Pia de Barcelona Sant Antoni


El 27 d’agost de 1815 a l’església de sant Antoni Abat al carrer del mateix nom, s’hi celebrà una solemne missa a honor de sant Josep Calassanç: així els escolapis celebraven la presa de possessió de l’antic convent antonià. Feia més d’un segle que maldaven per establir-se al cap i casal de Catalunya: després de molts fracassos el 1806 s’arribà a un acord a tres bandes: frares antonians, ajuntament i escolapis per a la fundació d’un col•legi a Barcelona. El rei Carles IV donà el vist i plau, però la guerra del francès ho aturà durant nou anys.
El 26 de novembre de 1815 s’obriren les classes de llegir, escriure, aritmètica, gramàtica llatina i retòrica. El convent de la part esquerra de l’església quedà petit per a tant nois com hi acudiren. L’ajuntament cedí a l’Escola Pia l’edifici gòtic del davant. Els exàmens públics i impresos dels anys següents anaren acreditant els escolapis com a excel•lents mestres i l’alumnat augmentà.
El pare provincial Jaume Vada decretà el 20 de març de 1819 la nova casa, seu provincialícia; els provincials, però, continuaren residint a Mataró fins el 1845.
El rei Ferran VII i la seva esposa Amàlia visitaren el 1827 el col•legi i comprovaren l’estretor de la casa i afavoriren l’ampliació del convent cap a mar.
El 1846 s’aprofità l’enderroc de les muralles per ampliar el solar i obrir-se cap a la nova Ronda de Sant Pau. S’aixecà edifici separat per a l’internat o seminari, al qual s’afegiren dos blocs cap a ponent formant una U. Cap al 1875 s’edificà el xamfrà de la Ronda Sant Pau i el carrer Sant Antoni. S’unificà després la façana de l’església posant-hi l’escut de l’Escola Pia a més del dels antonians. L’internat es va fer petit i l’augment dels alumnes externs de batxillerat feren decidir a traslladar l’internat a un nou emplaçament, a Sarrià. El mateix any de 1894 el creava la sucursal, després casa canònica, al carrer Ample per alumnes de comerç.
L’escola es dotà del material i instruments més adequats en cada moment —museus, laboratoris, gabinets, biblioteca—, de manera que es convertí en el referent per a la resta de col•legis escolapis. Va ser pioner en la creació d’un pla d’estudis comercials per a la primària completa amb l’experiència de les empreses simulades i dues llengües estrangeres. Publicà la revista Ave Maria per als alumnes de totes les escoles. Aquí es crearen les primeres congregacions d’alumnes, model seguit en la resta. La bata escolàpia es creà el 1903 per evitar distincions socials en el vestir. L’Acadèmia Calassància formada per joves majoritàriament antics alumnes, va ser fundada pel pare Eduard Llanas i durant dècades publicà una interessant revista.
Durant els fets de la setmana tràgica del juliol de 1909 la major part de l’edifici va ser destruït pel foc i es perdé l’església amb les pintures de Jaume Huguet que representaven la llegendària estada de sant Antoni a Barcelona. Amb la destrucció de l’edifici desaparegueren moltes arxius, biblioteques i altres, i iniciatives de les que es portaven a terme. La preocupació principal de l’estiu de 1909 va ser poder col•locar els alumnes en locals, ni que fossin llogats, per a continuar la tasca educativa. Per als de batxillerat es llogà una casa al passeig de Gràcia que després es traslladà al carrer de la Diputació i és el col•legi de Nostra Senyora: el tercer que naixia de disgregacions del de Sant Antoni.
Després de patir moltes estretors i provisionalitats, el 1928 es pogué inaugurar el nou edifici de la Ronda Sant Pau. L’església es tornà al culte el 1915.
L’ensenyament havia reprès el ritme anterior. Hi havia una impremta on es publicava no sols la revista Ave Maria, sinó llibres per a les escoles. El 1922 el pare Eusebi Millàn introduí el basquetbol entre els alumnes, origen de la propagació d’aquest esport a Catalunya. Les congregacions marianes funcionaven novament. S’intentà crear un museu de ciències naturals. Només l’Acadèmia Calassància no tornà a la casa sinó que s’ubicà al col•legi de Nostra Senyora.
Durant la II República per salvar-se de la supressió, es convertí en la «Mútua docent pare Eduard Llanas», amb titularitat de l’associació dels pares de família.

A més del professorat, hi havia al col•legi des de meitat del segle XIX els «ayos», és a dir joves estudiants universitaris que a canvi d’acompanyar els alumnes, vigilar en els esbarjos i estudis i alguna altra tasca, rebien gratuïtament allotjament i manutenció: molts joves de fora de Barcelona gràcies a aquesta proposta pogueren fer carrera universitària i situar-se molt dignament a la vida.
El juliol de 1936 novament el col•legi patí incendi, saqueig i destrucció. El 1939 quan es recuperar després de la guerra civil, es pensà en vendre’l, però la fermesa del pare Joaquim Tous, rector de la casa el 1936, ho impedí: Sant Antoni tornà a renéixer.
Progressivament s’implantaren els diversos nivells de manera que al poc temps tenia ja parvulari, primer ensenyament, comerç, ensenyament professional, batxillerat i l’Acadèmia Mercantil per a l’ensenyament a joves obrers amb horaris nocturns. Els estius de 1940 i de 1941 l’escola organitzà per als alumnes colònies escolars a Alella; el govern civil les prohibí argumentant que era de competència exclusiva de la Falange Española.
Part de l’edifici va destinar-se a residència universitària, entitat que en alguns moments gaudí de fort prestigi. En els seus locals, per exemple, el 1963 s’hi celebrà el I Congrés de Cultura Catalana en la clandestinitat.
La llei general d’educació de 1970 suposà una transformació dels nivells d’ensenyament, però l’escola no sols no perdé el que tenia sinó que a més assimilà dues filials d’institut, fet que suposà un avantatge econòmic considerable. Actualment adaptant-se a la legislació educativa vigent l’escola imparteix els ensenyaments reglats de parvulari, primària, educació secundària obligatòria (ESO) i batxillerats. Atén el problema social de marginació que pateixen algunes persones i ofereix ensenyaments no reglats com PQPI, cicles formatius mitjà i superior, formació ocupacional.
En el Casal de Joves Calassanç hi ha l’Agrupament Escolta Sant Antoni, la colla de geganters, el grup Mou-te, Esplai Jove i altres activitats de lleure per a nois i joves com música i esports.
El col•legi ha estat popular i aglutinador, ha fet barri. El 1826 aconseguiren els escolapis que la benedicció dels animals del 17 de gener es fes a la porta de la seva església i que hi passessin els Tres Tombs, fets que han continuat fins a l’actualitat. Sant Antoni ha donat nom a un tram de la Ronda, al mercat, a un barri barceloní, al gegant del barri (En Tonet).
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

Printfriendly