dimecres, 30 de juny de 2010

L'Escola Pia de Granollers

Els germans de la Doctrina Cristiana deixaren el col•legi parroquial de Granollers en acabar el curs 1932-1933. El temps apressava i calia trobar substitut abans de setembre. L’Associació de Pares que n’era responsable, s’entrevistà amb el pare provincial de l’Escola Pia Joan M. Vives i arribaren a un acord. Els escolapis obririen les classes el setembre de 1933. S’acabava d’aprovar a les Corts espanyoles de Madrid la llei contra les congregacions religioses, segons la qual aquestes no podien tenir escoles. Els religiosos com a ciutadans podien exercir de mestre o professor en altres col•legis; els col•legis dependents de parròquies o bisbats quedaven exclosos de la prohibició. Si l’Escola Pia perdia els seus col•legis, Granollers li oferia la oportunitat de continuar dedicant-se a l’educació en una escola parroquial.
La direcció anterior de l’escola seguia un sistema i organització semblant al francès i amb molta presència de la llengua d’aquell país veí. Els escolapis aplicaren l’organització més d’acord amb el país i amb la llengua catalana com a base de l’aprenentatge de la lectura. Tres classes de primària i la superior de comerç foren els nivells acadèmics implantats. Començaren el curs 160 alumnes, els quals dos anys després es convertiren en 325.
El mateix 1933 el Ministeri d’Instrucció Púbica creà a Granollers un institut municipal per impartir-hi batxillerat. Els escolapis no s’hi oposaren, sinó que buscaren la col•laboració: aconsellaren els seus alumnes que s’hi matriculessin i, com que només tenien classe al matí, a les tardes els recollien a l’Escola Pia per a la religió i repàs d’assignatures; el pare rector Julià Centelles, llicenciat en filosofia i lletres, hi treballà com a professor.
El col•legi parroquial era un espai estret i l’Escola Pia cregué oportú buscar un local propi on traslladar-hi un dia l’escola. Es parlà amb l’ajuntament, la parròquia i el patronat parroquial. Aquest últim i el senyor Josep Serrat Bonastre acordaren que aquest últim cedia la casa que tenia al carrer Conestable núm. 1 per al futur col•legi. El 26 de desembre de 1934 se signà l’escriptura d’adquisició de la finca.
El 19 de juliol de 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la comunitat i buscar refugi davant la persecució de que eren objecte. L’edifici va ser incendiat i arrasat. El pare Roderic Milian va ser l’únic religiós de la comunitat que fou assassinat.
El 1939 es trobaren els escolapis sense casa. A l’abril arribà el pare Centelles i gestionà obrir l’escola a la casa del carrer Conestable; així es va fer el primer de maig de 1939. Començava una nova etapa per als escolapis en casa pròpia ja que el patronat parroquial es va dissoldre.
La petita casa s’amplià el 1942 amb aules provisionals al pati. El 9 de juny de 1940 es beneí la primera pedra del que seria l’església, a sobre de la qual s’hi construiria l’internat i algunes aules. El 1945 s’inauguraren aquestes obres. L’internat es tancà el 1961 perquè ja no responia a les necessitats per les que s’havia creat: atendre els nois de la comarca.
Entre 1968 i 1970 s’aixecà el bloc d’aules i altres dependències escolars de l’avinguda de Sant Esteve i el 1989 es completà la construcció amb la part de la cantonada.
El 29 d’abril de 1964 el col•legi rebia la qualificació de reconegut elemental per al batxillerat, nivells que s’impartia des de 1944 amb la condició de lliure.
La llei general d’educació de 1970 reconvertí i aprovà el col•legi com a centre de preescolar, educació general bàsica (EGB) i batxillerat unificat polivalent (BUP). A partir de 1982 es completà amb el curs d’orientació universitària (COU).
El 1985 l’Escola Pia absorbí el col•legi de les religioses vedrunes del carrer Guayaquil. A l’edifici s’hi afegí un nou bloc el 1994 a la cantonada dels carrers Guayaquil – Castella – Barcelona.
Els ensenyaments reglats que actualment s’imparteixen són els següents: infantil, primària, ensenyament secundari obligatori (ESO) i batxillerats. Per atendre les necessitats socials generades últimament, l’escola ofereix diversos programes, com de garantia social, de renda mínima d’inserció, SEFED, de reciclatge de treballadors en atur i programes ocupacionals.
Cal assenyalar el voluntariat com activitat i actitud entre els alumnes grans que presten servei a diferents centres assistencials de la ciutat.
El 1962 es publicà la primera revista escolar. Des de 1986 surt de l’escola la revista El Crit, la qual ha travessat diverses etapes i formats.
A finals de la dècada del anys 1950 s’inicià l’escoltisme a la ciutat gràcies a l’aportació i esforços de diversos religiosos.
La mediateca és un espai de l’escola que té molt protagonisme en la formació dels alumnes.
El grup Mou-te, que reuneix els nois i noies que volen aprofundir en l’aspecte religiós i a que a Granollers, s’hi reuneixen freqüentment els d’altres col•legis.
Tradicionalment l’Escola Pia ha participat en la vida de la ciutat. El 1948 la presència de les relíquies de sant Josep Calassanç aplegaren entorn del col•legi molts antics alumnes, el 1958 es repetí una gran trobada per a festejar els 25 anys de l’arribada dels escolapis a la ciutat. El 1964 se celebraren a Granollers els II Jocs Esportius Escolapis de Catalunya amb participació de nois de tots els col•legis escolapis catalans i amb la col•laboració de l’ajuntament i dels clubs esportius locals que prestaren els seus espais per a les competicions.
El handbol s’inicià a Granollers amb alumnes de l’Escola Pia com a planter i aquí es crearen els primers equips infantils i juvenils. El bàsquet sempre ha tingut en el pati de l’escola un espai d’entrenament i de competició; per això el 1971 l’Escola de`Bàsquet Emili Botey s’ubicà a l’Escola Pia en record del lloc de l’origen d’aquest esport.
Les aules del col•legi han servit moltes vegades per a cursets i conferències de formació de mestres. L’Escola d’Estiu de 1970 se celebrà en els locals de l’Escola Pia i la de 1973 també si havia de tenir però una ordre governamental la va suspendre. Eren temps de repressió que atemoria a més d’un centre, però l’Escola Pia s’oferí generosament al servei dels mestres.
El 1990 un grup d’alumnes va ser guardonat amb el premi CIRIT..
Amb motiu de la celebració dels 75 anys de la presència de l’Escola Pia a Granollers, el 18 de desembre de 2009 l’Ajuntament li entregà en un solemne acte la Medalla de la Ciutat juntament amb altres quatre persones.

Bibliografia:
- Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. I: Presencia de Escuelas Pías. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1990; pàg. 482-485.
- Joan FLORENSA: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana, 2010.
- Rosa SERRA I SALA: L’ensenyament primari a Granollers durant la 2n República (1931-1933). Granollers: Gràfiques Garrell, 2003.

dimarts, 22 de juny de 2010

Biografia de Paula Montal

M. Dolores Pérez Marín, Sch. P. Paula Montal: biografia, espiritualidad y carisma. Córdoba: Servicio de Publicaciones; Universidad de Córdoba, 2010
Ha ingressat a la nostra biblioteca aquesta monografia, una descripció de la vida i obra de la fundadora de les escolàpies, la catalana Paula Montal.

dimecres, 16 de juny de 2010

L’Escola Pia de Terrassa

La creació dels instituts de batxillerat només en les capitals de província va convèncer de la necessitat de portar els escolapis a Terrassa a fi que aquests impartissin aquest nivell d’ensenyament. Els acords de fundació se signaren el 22 d’agost de 1864. L’Ajuntament cedí per escola i residència de la comunitat l’antic convent de Sant Llàtzer. Les classes s’iniciaren el 8 de setembre de 1864 amb primària i batxillerat.
L’any següent s’obrí el Colegio Tarrasense creat per una societat comanditària darrera de la qual hi havia el grup liberal-progressista que preferia una escola no religiosa. L’edifici va ser construït en poc temps segons plànols de l’arquitecte Pere Comerma. Era una escola d’elits i que només impartia batxillerat.
En començar el 1868-1869 els escolapis foren forçats a abandonar l’edifici i l’ensenyament. El Colegio Tarrasense gaudí d’uns anys de prestigi, però a finals del segle XIX es veié obligat a tancar i posar l’edifici a la venda. L’Ajuntament pensà traslladar-hi les seves dependències.
El pare vicari general de l’Escola Pia d’Espanya Eduard Llanas buscava un lloc per ubicar-hi la segona casa d’estudis per als estudiants escolapis o juniors, casa que al seu entendre havia de situar-se en un col•legi a fi que servís com d’escola annexa a la normal escolàpia. Ajuntament, vicari general i provincial de Catalunya, Antoni Mirats arribaren ràpidament a un acord. L’Escola Pia de Catalunya compraria el Colegio Tarrasense, que continuaria funcionant com a col•legi i el pare vicari general hi enviaria els seus juniors dels dos últims cursos. El 30 d’agost de 1901 se signà l’acord i el 15 de setembre ja estava tot funcionant. Des del principi en el col•legi s’hi impartiren tots els nivells des del parvulari fins acabar el batxillerat. Va tenir internat i pupil•latge per a alumnes de l’Escola Industrial fins després del 1970.
El 1910 per a facilitar als més petits l’anada a l’Escola Pia, aquesta obrí una sucursal al carrer García Humet i se’n encarregà el pare Valentí Soler, el qual hi va utilitzar el seu invent el Pentabacus, màquina que servia per comptar: un precedent de la calculadora.
Entre els alumnes es crearen grups dels Pomells de Joventut i durant la II República els pares Joan Profitós i Josep Sarri iniciaren grups dintre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya —els fejocistes—, els quals després s’incorporaren a les parròquies.
De manera excepcional el 1933 se suprimí el batxillerat perquè la llei estatal que prohibia l’ensenyament als ordes religiosos transformà el col•legi en la Mútua Escolar Cadevall per a la primària i als alumnes de batxillerat se’ls recomanà matricular-se a l’Institut Municipal i, d’acord amb aquest, els alumnes anaven a les tardes al col•legi on rebien la formació religiosa i se’ls ajudava en el repàs de les assignatures.
Durant aquests primers trenta anys, cal destacar alguns avenços pedagògics. El 1902 s’hi inicià el programa de comerç creat pels pares Tomàs Garí-Montllor i Jaume Torres amb l’ensenyament de dues llengües i la simulació d’empreses. Anava destinat als alumnes que després dels quatre primers cursos de primària no passaven a batxillerat.
El 1908 inicià la seva activitat l’Ateneo Calasancio com a complement formatiu dels alumnes grans i dels antics alumnes joves. Les finalitats eren religioses i culturals.
El pare Joaquim Torner ensenyà la tècnica fotogràfica, el pare Altisent introduí el gregorià i amb els seus alumnes creà els Amiguets de la Litúrgia. El pare Carles Esquirol era un mestre de dibuix i pintura. El pare Joan Solà amb alumnes investigà restes arqueològiques, descriví la flora i animà a reconstruir l’ermita de Sant Salvador de les Espases als membres del Centre Excursionista del que formava part. El 1910 s’introduí entre els alumnes l’hoquei herba. El col•legi tenia una col•lecció d’història natural (sobretot de zoologia) amb pintures de Pere Viver, que decoraven el corredor de les classes de batxillerat.
El pare Salvador Marcó, durant el seu rectorat (1919-1925) convertí cada classe en una associació: amb un patró, una festa de classe, una junta que segons les edats organitzava i programava les excursions i tenia cura de l’ordre del curs. També aquests anys es publicà una revista el Butlletí amb abundància de fotografies i articles signats pels alumnes, majoritàriament en català, fins a la prohibició primoriverista.
Dos dels escolapis de la comunitat es distingiren per l’ensenyament i propagació de l’esperanto: Jaume Muixí i Marc Lliró.
El 1936 els religiosos es veieren obligats a abandonar l’escola i buscar refugi en famílies amigues. L’edifici va ser saquejat i convertit en caserna militar. En el pati s’hi construí un refugi antiaeri.
Deu religiosos foren assassinats els anys de la guerra civil: Josep Bové i Obradors, Joaquim Flaquer i Capdevila, Ignasi Gorina i Pou, Bonaventura Leal i Andreu, Ignasi Lorente i Pérez, Joaquim Martí i Serra (té un carrer de la ciutat dedicat), Pere Mestres i Mas, Josep Padrós i Sansalvador, Esteve Portell i Oller, Valentí Soler i Gibergas i el porter del col•legi el senyor Josep Coma i Coma.
Acabada la guerra l’edifici es recuperà el 6 de febrer de 1939 i les classes de primària s’obriren l’11 d’abril. El batxillerat no començà fins el setembre següent; aquest nivell va ser reconegut per ordre ministerial del 27 de gener de 1940.
El 1944 es creà l’Associació d’Antics Alumnes que va ser suport incondicional per les celebracions de l’escola, especialment per a la vinguda a la ciutat de les relíquies de sant Josep Calassanç el 1948.
S’havia utilitzat com a capella una sala de la planta baixa. Semblà el moment oportú per a aixecar de planta una església: va ser el Temple dels Infants. Es col•locà la primera pedra el 25 de gener de 1945 i s’inaugurà el 7 de juny de 1952. És de planta basilical i els tres absis estan decorats amb mosaics de Santiago Padrós.
En el pati interior s’inaugurà una estàtua de sant Josep Calassanç l’11 de novembre de 1957, obra de l’escultor Francesc Juventeny.
L’aiguat del 25 de setembre de 1962 assolà bona part del Vallès Occidental i marcà la ciutat: destrucció i morts. El Col•legi obrí les portes, acollí molts dels que quedaren sense casa i muntà una cuina durant les vint-i-quatre hores per repartir el menjar que l’Ajuntament hi portava per a preparar. Alguns religiosos acudiren als barris afectats i d’aquí va néixer la relació i col•laboració amb el barri de les Arenes, on després s’hi establí una comunitat.
El 1968 l’escola organitzà els VI Jocs Esportius Escolapis en els quals participaren tots els col•legis de l’orde a Catalunya.. El 1981 s’hi aplegà la VI Trobada regional dels Pueri Cantores de Catalunya.
L’escola buscant nous camins de participació amb els laics i davant de problemes de propietat que bufaven els anys de la transició creà el 25 d’octubre de 1978 la «Calassanç, Societat Cooperativa» que es responsabilitzà del col•legi fins al 8 de novembre de 1995 en que es va dissoldre.
Un decret del 14 de juliol de 1982 del Ministeri d’Educació aprovà que el centre pogués impartir la Formació Professional.
El curs 1981-1982 entraren les nenes per primer cop a l’escola començant pels primers nivells.
L’Escola Pia de Catalunya apostà per la reforma educativa que el Govern de la Generalitat impulsava. Una disposició publicada en el Diari Oficial de la Generalitat (DOG) el 13 de setembre de 1985 declarava l’Escola Pia de Terrassa centre experimental de la reforma educativa.
El 1990 es convocaren per primera vegada els Premis Calassanç.
L’Escola Pia de Terrassa va absorbir el 1991 el col•legi de la Immaculada Concepció del Camí Fondo, en els locals del qual s’hi ha instal•lat el batxillerat i la formació professional ocupacional. El centre també imparteix cursos de Renda Mínima d’Inserció i col•labora en el Programa de Qualificació Professional Inicial.
Des del novembre de 1981 es publica la revista mensual L’Escola amb informació de les activitats dels alumnes.
L’Ajuntament declarà el col•legi escolapi Entitat Cultural Benèfica de la Ciutat el 6 de juny de 1962 i el 4 d’abril de 1984 li concedí la Medalla d’Or de la Ciutat.

Bibliografia:
- «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; les concòrdies de Terrassa de 1864 en pàg. 190-196. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
- Joan FLORENSA; Jordi OLIVA, Mariona VIGUÉS: Una escola implicada amb la ciutat: L’Escola Pia de Terrassa (1864-2002). Terrassa: Escola Pia de Terrassa, 2002.
- Joan FLORENSA: «El juniorato escolapio de Terrassa (1901-1904)», en Analecta Calasanctiana (gener-juny 1985), núm. 53, pàg. 185-312.
- Memòria. Testimonis de la Federació de Cristians de Catalunya de Terrassa. Terrassa 1995. Fotocòpia del treball mecanografiat
- Mariona VIGUÉS: L’Escola Pia de Terrassa 1828-1901. Terrassa: Escola Pia, 1984.

dilluns, 7 de juny de 2010

L’Escola Pia de Tàrrega


L’Ajuntament de Tàrrega acordà en sessió plenària del 9 de novembre de 1883 demanar un col•legi de l’Escola Pia. Se signà l’escriptura de fundació el 17 de març de 1884 segons la qual l’Ajuntament cedia als escolapis l’antic convent de la Mercè. El bisbat transferí l’església del mateix convent el 15 de setembre de 1884.
El 5 de setembre de 1884 arribaven a Tàrrega els primers escolapis que havien de formar la comunitat. Foren rebuts a l’estació del tren per les autoritats que els acompanyaren a la nova residència. Pocs dies després s’obriren les portes de l’escola.
El col•legi havia d’impartir primària i secundària segons les normes de l’Estat. La primària elemental comprenia tres classes i a la superior s’hi ensenyava el comerç. De batxillerat només es donaven els tres primers cursos, per manca d’alumnat; va ser incorporat per reial decret de 2 de desembre de 1885 a l’Institut de Lleida.


El 1905 començaren les classes nocturnes per obrers. No eran d’alfabetització, sinó que pretenien ajudar a millorar la primària que ja s’havia cursat.
Des dels primers anys s’intentà enriquir el centre amb mitjans pedagògics. Aviat la biblioteca arribà als 2.000 volums, Es donà el primer pas per a la creació de laboratoris de física i de química i de museu de ciències naturals. Aquest últim s’enriquí gràcies a les troballes del pare Bernat Noguera (1917-1922) pels environs de la població: amb aquestes peces es formà el Museu Local a l’Ajuntament. Anys després el pare Pere Rimblas (1926-1932) hi aportà un herbari amb les plantes medicinals de la contrada
També hi col•laborà en aquestes tasques el pare Josep Franquesa, però sobretot cal atribuir-li la creació (1918-1923) d’un Cor infantil que s’especialitzà en el cant gregorià i participava en els actes litúrgics de la parròquia. Aquests infants d’ara serviren després als pares Lluís i Ferran Martínez per a crear l’Schola Cantorum. També el pare Franquesa inicià la primera revista de l’escola que titular Àmfora.
Figura destacada és també la del pare Carles Perelló que excel•lí en la pintura i va ser víctima d’una caiguda quan estava pintant la paret de l’escala principal de l’escola. La plaça del costat del col•legi porta el seu nom.
El basquet hi arribà de mans del pare Eusebi Millán el 1927; aquest escolapi havia introduït aquest esport el 1922 a l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona.
Durant la II República Espanyola, el 1933 per al batxillerat els escolapis s’ajuntaren amb El Modern Liceu i les classes es donaven al carrer Agoders. Els religiosos hi anaven sense sotana. La primària continuà a l’exconvent mercedari.
El 15 de juliol de 1936 els escolapis es veieren obligats per ordre de l’Ajuntament a abandonar la part d’escola i quedar només a la part de l’església, espai en que l’Ajuntament no tenia competència. Era l’admonició del que passà pocs dies després, el 22, quan foren forçats a fugir i amagar-se.
L’Ajuntament recuperava l’edifici, el renovà i hi muntà una escola de primària, la qual funcionà tot el període de la guerra.
El 21 de febrer de 1929 el pare Lluís Martínez es va fer novament càrrec del col•legi, del qual el pare Joan Profitós s’havia ja possessionat com a representant de la província. A l’abril començaren les classes de primària i comerç i les de batxillerat el 9 de setembre, és a dir el curs següent 1939-1940. Els primers anys el batxillerat es va fer en règim de lliure, és a dir, anant-se a examinar a l’institut de Lleida; a partir de 1964 el col•legi va ser reconegut elemental.
El col•legi habilità una sala per a cinema. El motiu primer era per als interns a les tardes del dies festius, però s’hi sumaren també la resta d’alumnes: va ser un local per a infants i joves.
Amb la llei general d’educació de 1970 s’implantà progressivament l’educació general bàsica (EGB); el centre va ser homologat per una ordre ministerial del 12 de juliol de 1973 per a l’EGB i per una altra de l’11 de febrer de 1974 per al parvulari.
Dues celebracions importants que han remogut la ciutat han estat la presència de les relíquies de sant Josep Calassanç a la població el desembre de 1948 i la celebració del centenari de la fundació de l’escola el 1984. D’aquesta efemèrides en queda el campanar que s’inaugurà el 23 de desembre de 1995.
Amb motiu del centenari l’Ajuntament concedí a l’Escola Pia la Medalla d’Or de la Ciutat, la qual li va ser lliurada el 31 de maig de 1995.
El col•legi escolapi ha estat comarcal. Molts nois de la comarca han pogut cursar el batxillerat gràcies a l’internat escolapi. Quan les facilitats de transport milloraren, l’internat resultà inútil, però l’afluència d’alumnes no baixà pas fins la implantació de la EGB en els pobles.
Actualment és una escola concertada amb infantil, primària i educació secundària obligatòria (ESO).

Bibliografia:
-Josep BABURÉS I CARRERA. Cent anys d’Escola Pia a Tàrrega, 1884-1984. Tàrrega: Escola Pia de la Mercè,1986
- Pere DOMINGO PONS: Crònica del cinema a Tàrrega. Un segle de records i moments emocionals. Tàrrega : Ajuntament de Tàrrega, 2006.
- Joan NOVELL I BALAGUERÓ: La parròquia i la vida religiosa de Tàrrega. Segle XX. Tàrrega: Parròquia de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega, 2003.
- Joan NOVELL I BALAGUERÓ: «L’ensenyament a Tàrrega (1900-1915)», en URTX (Tàrrega 1990), núm. 2, pàg. 173-201.