dimarts, 18 de maig de 2010

L'Escola Pia d'Igualada

El 1710 en plena guerra de successió l’ajuntament d’Igualada decidí demanar fundació dels escolapis davant la manca de mestres. Iniciaren les gestions, però la guerra impedí tirar-ho endavant. El 1729 es tornà sobre el tema i el senyor Joan Riera a Madrid gestionà la llicència reial que s’obtingué el 16 de maig de 1732. El 4 de setembre següent se signaren els acords de fundació entre l’Ajuntament i l’Escola Pia. El sacerdot igualadí doctor Joan Padró i Sarrals hi aportà els seus béns que complementaren la dotació municipal. També un altre sacerdot, el doctor Ramon Padró, transferí als escolapis l’església dels Dolors que ell administrava i que estava al costat del local cedit per l’ajuntament per a escola. L’edifici era petit i al llarg dels anys calgué fer-hi ampliacions i modificacions.
S’obriren les portes de la nova escola el 9 de setembre de 1732 amb tres classes: la de llegir, escriure i comptar, la de gramàtica i la de retòrica. Com a particularitat s’adverteix en els acords que per a la gramàtica s’introduirà el text de Torrella en substitució progressiva del d’Erasme. El de Torrella era preferit pels escolapis per més breu.
Els escolapis arribaren a Igualada quan la ciutat es trobava en el començament de la revifada econòmica amb la introducció de la indústria de les indianes. La família Torelló-Burrull, tan significativa per a la història de Catalunya, va fer costat als escolapis i un fill d’ells hi professà. Els escolapis s’implicaren en el redreçament de Catalunya al costat de la nova burgesia industrial i liberal que naixia, a través de l’escola.
Els fullets amb els exàmens publicats els anys 1785, 1791, 1793, 1818 són el testimoni del que s’ensenyava al col•legi.
Durant la guerra del francès els escolapis es posaren al costat del poble. Els pares Antoni Ros, rector, i Pere Freixa formaren part de la Junta de Defensa, el pare Antoni Bover actuà de comissari o emissari entre la Junta i l’exèrcit, i el germà Francesc Gonzàlez s’enrolà amb els combatents i participà en la coneguda batalla del Bruc. Quan el gener de 1809 els francesos ocuparen Igualada, tothom havia fugit, inclosos els escolapis.
El govern del trienni liberal (1820-1823) suprimí els ordes religiosos i només va permetre les comunitats, com les dels escolapis, però sense cap vincle entre elles. Els superiors de les comunitats havien de ser elegits per aquestes. La d’Igualada celebrà el 7 de novembre de 1821 capítol local electiu —únic en la seva història— i elegí el mateix rector que ja tenia, el pare Francesc Solà. Alguns religiosos de la comunitat s’exclaustraren, com l’esmentat pare Bover.
Novament el 1835 el govern dictà lleis de desamortització i exclaustració contra els religiosos. Els escolapis, com excepció, pogueren continuar com simples sacerdots vivint en comunitat i dedicats a l’escola, si els ajuntaments ho permetien. El d’Igualada recomanà als de la ciutat que es retiressin; ja els avisarien per tornar a obrir l’escola. Va ser una manera de treure’ls de casa.
Amb la restauració de l’orde calassanci de 1845, els escolapis i l’ajuntament tramitaren la tornada dels primers. L’ajuntament aconseguí una reial ordre que l'autoritzava a fer donació del desamortitzat i abandonat convent dels agustins als escolapis. Després d’adaptacions de l’edifici, el 3 d’octubre de 1858 obrí les portes als nois igualadins. L’ensenyament havia que adaptar-se ara a les normes de l’Estat i per això s’impartí la primària, dividida en tres classes, i el batxillerat; hi havia poc alumnat per aquest nivell i per això no s’impartien tots els cursos.
Amb el convent, els escolapis reberen la capella i la venerada imatge de la Mare de Déu de la Pietat. La devoció a aquesta advocació s’incrementà. Es fundà la Confraria de la Pia Unió, una escolania. També gaudí de molta devoció la imatge de la Mare de Déu de la Consolació i sant Agustí continuà sent el patró del barri.
El 1864 esclatà un conflicte amb el bisbat perquè aquest assenyalà la capella de la Pietat com a nova parròquia i nomenà un mossèn com a rector. Els escolapis no ho acceptaren i, tot i l’entredit episcopal que tancà l’església, mantingueren el culte en el claustre per als alumnes i fidels. El 23 de novembre de 1881 l’ordinari del lloc va reconèixer els drets dels escolapis i acabà el conflicte.
Sota la direcció de l’arquitecte Domènec es remodelar la façana en un estil modernista. El 26 de juliol de 1908 la infanta Ma. Teresa de Borbó i Fernando de Baviera inauguraren la façana.
Davant els nombrosos morts que estava provocant l’epidèmia el 1918, els igualadins invocaren la Mare de Déu de la Pietat el 20 d’octubre i les morts disminuïren. Es va fer un vot de poble i cada any s’ofrena un ciri per recordar-ho.
Davant la prohibició d’ensenyar els ordes religiosos que imposà la llei republicana de Congregacions el 1933, els escolapis crearen la Mútua Escolar Igualadina que actuà com a titular del centre de primària i comerç. Per al batxillerat es pactà amb l'Institut Municipal que els hi portarien els alumnes i a canvi a les tardes els nois anirien als escolapis on rebrien la classe de religió i repassarien les assignatures.
El 21 de juliol de 1936, els religiosos abandonaren l’edifici i aquest va ser saquejat. Serví de presó, caserna, grup escolar, alberg de refugiats i cuina comunal. Duran els tres anys de guerra foren assassinats els religiosos de la comunitat Bonaventura Belart, Enric Ejarque i Marian Punset.
L’exèrcit de Franco quan ocupà la ciutat, convertí el col•legi en camp de concentració. No es pogué recuperar fins el 10 d’octubre de 1939. La imatge de la Pietat s’enterrà en una caixa en el jardí de la família de la senyora Teresa Vidal. La casa va ser ocupada per un grup antifeixista, però no trobaren la imatge. Es tornà a entronitzar en la seva capella el 23 de desembre de 1939. El bisbe de Vic, doctor Joan Perelló, concedí a la capella el títol de santuari el 12 d’octubre de 1940. L’11 d’octubre de 1959 l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, coronà la imatge solemnement a la plaça Castells en presència del bisbe local doctor Ramon Masnou.
Per oferir un batxillerat o BUP de més qualitat el 1975 les escoles religioses crearen el Centre Abat Oliba que ha funcionat fins a la reforma educativa dels anys noranta. Per afrontar la reforma educativa aquestes escoles religioses (ERI o Escoles Religioses d’Igualada) es repartiren els diferents nivells. A l’Escola Pia es donava la secundària obligatòria i batxillerat.
L’antic convent va ser renovat diverses vegades. El 1983 es construí el pavelló poliesportiu. El 22 de març de 2003 s’inaugurà el claustre remodelat i amb un pis més. El santuari que amenaçava ruïna, es construí de bell nou juntament amb una planificació de tota l’escola. S’inaugurà el 2 de desembre de 2007 i es repartí una reedició dels goigs. Des del 2001 es construeix de nou tot l’edifici conservant únicament la façana modernista.
A partir de 2008 el col•legi tornà a tenir infantil, alumnes que aniran pujant fins a ESO i completaran tots els nivells. L’escola és associada a la UNESCO i classificada com escola veda. A més dels nivells reglats, s’ofereix PQPI, Pirmes, reciclatges per a treballadors, cursos de formació professional per a aturats. Els alumnes participen en campanyes de solidaritat. L’escola publica les revistes El Guirigall, d’infantil, i escolapia@cat, de les secundàries.


Bibliografia:
— Gabriel CASTELLÀ I RAICH: L’Escola Pia d’Igualada. Assaig històric (anys 1732-2002). Igualada. Escola Pia, 2006.
— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; per a les concòrdies d’Igualada, vegeu pàgs. 122-123 i 181-185. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf

divendres, 7 de maig de 2010

L'Escola Pia de Sabadell

L’11 de juny de 1818 tres escolapis arribaren a Sabadell on foren rebuts per l’Ajuntament amb una festa inusual, com mai havien vist els escolapis; fins i tot l’Ajuntament concedí dos dies de festa local.
Els tràmits per a la fundació havien estat ràpids. L’Ajuntament volia l’Escola Pia i en sessió pública del 21 de novembre de 1814 aprovà apujar el preu de venda de la carn per a subvencionar el col•legi. El 21 de març de 1815 se signaren els acords entre l’Ajuntament i l’Escola Pia, mentre a Madrid Fèlix Amat tramitava la llicència reial. El 5 de març de 1818 Ferran VII atorgà el permís. El marquès de Ciutadilla, Antoni Cortès d’Andrade, donà davant notari el 26 d’abril de 1816 la seva casa, coneguda com casa Meca, per a col•legi: una pintura recorda aquesta donació tal com volgué el donant. La casa Meca estava al carrer del Pedregar a tocar del portal de Barcelona, mirant a l’est.
Durant la visita de Ferran VII a la ciutat el 1828, que pernoctà dues nit al col•legi, el pare Tomàs Miret li demanà que els financés la construcció d’una església. El monarca hi va estar d’acord. El 5 de gener de 1829 s’envià a Madrid la sol•licitud i el 22 del mateix mes i any una reial ordre declarava que la corona es feia càrrec de les obres. El 7 de març de 1831 es beneí la primera pedra i el 9 de setembre de 1832 s’inaugurà segons els plànols de l’arquitecte Antoni Cellers. Es decorà amb pintures de Salvador Mayol i d’Antoni Ferran: se’n conserven dues del primer. L’església estava en front de la casa Meca i per a comunicar-se es construí un pont sobre el carrer a la part de Barcelona. Dos medallons a la façana de l’església recorden encara avui aquests fets.
Darrera de la casa Meca hi havia uns solars sobre els quals el 1856 s’hi construí un pavelló per a internat seguint el model del de Sant Antoni de Barcelona. Es creu que l’arquitecte d’ambdues construccions, com de la reedificació del col•legi de Moià, va ser Miquel Garriga i Roca.
Desavinences entre l’Escola Pia i l’Ajuntament per l’alineació de l’internat, la negativa dels escolapis a jurar la Constitució de 1870, la necessitat d’ampliar els espais escolars, el desig d’apartar-se dels locals municipals, tot plegat impulsà la idea d’ubicar el col•legi en un altre indret. Es comprà el solar fora de la ciutat i el 3 d’agost de 1882 es col•locà la primera pedra. El 23 d’abril de 1885 s’inaugurà el nou edifici segons els plànols de l’arquitecte Miquel Pascual. Dos dies després ja hi començaren les classes. El 6 de maig els escolapis lliuraren l’antiga casa Meca al marquès de Sentmenat i la resta quedà a mans de l’Ajuntament que convertí l’església en presó del partit i l’internat en Casa de la Vila. El 1908 es col•locà sobre la tàpia de la façana del nou col•legi la reixa de ferro.
La nova església no es començà fins el 23 de maig de 1924 amb la benedicció de la primera pedra. Va ser inaugurada el primer de maig de 1932. És una notable obra modernista, segons els plànols de l’arquitecte Bernardí Martorell. L’abat de Montserrat Aureli M. Escarré consagrà l’altar major el 31 de novembre de 1941. Per manca de recursos econòmics es deixà de posar les teules, cosa que es va fer el curs 1948-1949.
Amb el nou temple s’intensificà el culte, sobretot després de la guerra civil. L’altar de cara al poble, les casulles anomenades gòtiques o amples, les misses dialogades, les lectures en català dels textos que el sacerdot deia en llatí, el cant gregorià. Es creà una escolania com Schola Cantorum i com a escolans d’altar. A partir de 1968 el pare Josep Vidal transformà l’escolania en un grup de Pueri Cantores, el qual participà en trobades regionals, estatals i internacionals: alguna d’elles celebrada a Sabadell. A més d’ensenyar cant, s’aprenia instruments. D’aquí va néixer la Cobla Jovenívola que actuà per primera vegada el dia de sant Jordi de 1976.
El 1957 es pavimentà el pati central, aspiració que venia de lluny, i el 1959 s’aixecà un segon pis sobre les dues ales de l’edifici igualant-les amb el cos de la façana. El juliol de 1988 s’iniciaren les obres per a la construcció del pavelló esportiu, les qual acabaren el juny de 1990.
L’ensenyament que s’impartí els primers anys va ser el tradicional a l’Escola Pia, és a dir quatre classes: la de llegir, la d’escriure i aritmètica, la de gramàtica i la de retòrica. Els alumnes del primer curs foren 350. El 26 de juliol de 1819 començaren el exàmens públics, que es conserven impresos, durant els quals els alumnes exposaren el que havien après en el primer curs als escolapis. A partir de 1846 la primària es formà amb tres classes i la secundària —gramàtica llatina i retòrica— s’anà transformant en el batxillerat que fixà la llei Moyano de 1856 amb matemàtiques, ciències naturals i una sola hora diària per al llatí. S’agregà a l’Institut General Tècnic de Barcelona. El 25 de febrer de 1867 va ser reconegut oficialment per a impartir segon ensenyament de primera categoria i el 8 de juny de 1868 va declarar-se institut lliure de segon ensenyament. Amb les necessàries adaptacions per les reformes legals, el batxillerat sempre s’impartí als escolapis.
El 1820 quan el govern de l’Estat suprimí els ordes religiosos però autoritzà que cada comunitat continués la seva vida independentment de la resta, el pare rector de Sabadell, Faust Abril, hi obrí noviciat, fet que el capítol provincial de 1825 confirmà i hi continuà fins al 1870.
Amb la finalitat de completar la formació dels alumnes es creà el curs 1885-1886 la Acadèmia Calassància. La dirigí el pare Jaume Capdevila. Publicà un butlletí amb el mateix nom (1886-1888). El curs 1917-1918 es publicà Art Jove, revista d’informació artística. Anys després s’han publicat revistes com Piedad (1940-1943) per a formació d’escolans d’altar i foment de vocacions, Senda (1953-1963) d’informació de tot el col•legi. Seguí l’etapa de revistes publicades per grups d’alumnes, les quals tingueren cada una poca durada. Últimament es tornà a publicar una revista de l’escola, Xerrameca.
El pare Jaume Serradell inicià el funcionament de l’Observatori Meteorològic. Les dades es publicaren oficialment des del primer de gener de 1897. A partir de 1901 el dirigí el pare Josep Baburés i Grabulosa.
El 1919 s’esqueia el centenari de la fundació de l’Escola Pia de Sabadell. Se celebraren diversos actes durant el mes de maig amb la participació de la ciutat. Com a record es col•locà una làpida a la porteria de l’escola que encara s’hi conserva. També es canvià el nom del carrer Moratín que portava, pel d’Escola Pia.
Durant la II República amb la llei de congregacions religioses, es creà el 1933 la Mútua Fèlix Amat de Pares d’Alumnes la qual assumí la titularitat del centre. Les classes de batxillerat s‘impartiren al carrer Sant Pau.
Durant el període de la guerra civil l’edifici va ser destinat a escola de primària La Renaixença i a institut municipal de segon ensenyament Cossío. Els últims mesos de la guerra es convertí en hospital de sang. El juliol de 1936 i a finals de gener de 1939 l’edifici va ser saquejat. L’exèrcit de Franco ocupà la ciutat el 27 de gener de 1929 i convertí el col•legi en caserna. El pare rector Agustí Pagès aconseguí recuperar-lo el 15 de març. Set religiosos de la comunitat havien estat assassinats.
Des de finals del segle XIX que es practicaven esports i gimnàstica. L’escola disposava d’un gimnàs obert, com els de l’època. Cal destacar que a finals de 1951 un grup d’antics alumnes començaren a jugar el handbol de set, modalitat nova que anà substituint la d’onze. El primer partit es jugà al pati de l’Escola Pia, encara de terra, amb un altre equip d’antics alumnes del Cor de Maria. El bàsquet i el hoquei sobre patins foren esports que amb la pista enrajolada es promocionaren. El 1964 se celebraren a Sabadell organitzats per l’escola els 3rs Jocs Esportius Escolapis de Catalunya que aplegaren una gran munió de nois de tots els col•legis escolapis catalans. Després l’escola organitzà la Setmana de l’Esport.
Als primers anys de la postguerra els escolapis començaren a anar els diumenges al matí a la barriada de Can Rull a fer catecisme i celebrar-hi la missa. S’amplià a altres barriades. El 1959 el Gremi de Fabricants construí escoles de primària seguint els plànols de Bracons - Picola a les barriades i les va mantenir. Demanà la col•laboració dels religiosos i religioses locals; els escolapis dirigiren durant deu anys les de Can Puigjaner, Els Marinals, Torre Romeu, Ca N’Oriac.
La llei d’educació de 1970 a més d’unir la primària i el batxillerat elemental formant l’educació general bàsica (EGB), també va fer reflexionar en la conveniència d’unir esforços. Els cinc col•legis religiosos de la ciutat crearen el COU (Curs d’Orientació Universitària) Vidal i Barraquer que peregrinà per diversos locals. El 1975 es transformà en el Centre d’Estudis Vidal i Barraquer amb la voluntat d’oferir el batxillerat unificat i polivalent (BUP) i el COU als alumnes que acabaven l’EGB; els col•legis religiosos renunciaven a impartir aquest nivell. S’aprofitaren els locals dels salesians de Sentmenat i després es traslladà a Sabadell per afegir-hi la formació professional.
L’EGB va ser homologada per una ordre ministerial del 7 de gener de 1973 i el preescolar per una altra del 8 de gener de 1975.
Abans de 1975 s’introduí el català com a llengua normal de l’escola. Sempre s’havia parlat en català, però les matèries s’havien d’exposar en castellà. A principis del segle XX ja s’havia fet un programa d’història de Catalunya i el català havia estat sempre la llengua col•loquial: programes i articles en revistes en són testimoni. Aquests mateixos anys les noies arribaren als escolapis com alumnes.
Actualment l’escola imparteix dintre de l’ensenyament reglat: educació infantil, primària, secundària obligatòria (ESO) i batxillerats. Dintre de l’ensenyament no reglat es donen: programes de garantia social, mòduls ocupacionals i programes de reciclatge. Els alumnes que volen poden cursar la primària en la modalitat musical.
El 18 de maig de 1958 l’Ajuntament concedí al col•legi escolapi la Medalla d’Or de la Ciutat i en diferents moments la de plata els religiosos Josep Baburés, Jaume Viola i Enric Mur; a títol pòstum al pare Josep Vidal se li concedí la Medalla de la Ciutat al Mèrit Musical. El pare Enric Dordal va ser declarat Sabadellenc de l’any 1998. Uns quants carrers de la ciutat porten nom d’escolapis, a més del carrer de l’Escola Pia on hi ha el col•legi.

Bibliografia:
— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; per a les concòrdies de Sabadell, vegeu pàgs. 153-162. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
— Joan FLORENSA: «Arribada dels escolapis a Sabadell (11 juny 1818)», en Catalaunia (Barcelona juliol-agost 1994), núm. 360, pàgs. 12-14.
— Josep FRANQUESA: Crònica de la construcció de l’església de Sant Agustí. Manuscrit en APEPC: 07-26 / caixa C-I-1.
— Bernardí MARTORELL: «L’església de Sant Agustí de Sabadell», en Catalaunia (Barcelona maig 1982), núm. 246, pàgs. 15-16.
— Joan MONTLLOR I PUJAL: «L’església escolàpia de sant Agustí», en Senda (Sabadell octubre - desembre 1957), núm. 13, pàg. 4.
— Llogari PICANYOL: en la majoria dels articles de la revista Sabadellum (1960-1969).
— Antoni PIÑA: L’Escola Pia de Sabadell. La seva història, els seus mestres, els seus alumnes. Sabadell 1985.
— E. TORO I MARTÍN: L’ensenyament primari a Sabadell: Grup Escolar Renaixença (1936-1939). 61 pàgs. Manuscrit en APEPC: 08-03 / caixa 98.

dimarts, 4 de maig de 2010

Dues llibretes amb exercicis d'aritmètica, de Mataró



En unes obres de desconstrucció d’una casa a Mataró hi han trobat dues llibretes, de les quals publiquem la portada. Les entregaren a l’Escola Pia de Santa Anna i la direcció de l’escola ens les ha donat per al nostre APEPC.

Les dues llibretes pertanyen a Francesc Roca, alumne de l’Escola Pia de Santa Anna, dels cursos 1923-1924 (primer grau) i 1925-1926. Mides: 21 x 15 cm. La portada, impresa, el col•legi la proporcionava als alumnes.

La primera llibreta de 59 pàgines escrites per les dues cares, conté exercicis de sumar, restar, multiplicar i dividir i una segona part amb problemes senzills amb situacions properes al noi.

La segona de 78 pàgines està escrita a vegades per una sola cara i altres per les dues. Tots són problemes que inclouen exercicis amb números complexos. Arriba fins a problemes d’interès.

Llibretes o quaderns d’aquest tipus són molt interessants perquè ens mostren, a través del treball dels alumnes, el mètode progressiu que se seguia en l’ensenyament de cada assignatura.

Printfriendly