dimarts, 23 de març de 2010

Escola Pia de Balaguer

L’ajuntament de Balaguer es trobà que en unes oposicions convocades per a la tardor de 1699 per a mestre de gramàtica no s’hi presentà ningú. Era un fet freqüent. Sabent que a Oliana hi havia un col•legi escolapi des de 1692, s’hi adreçaren demanant que durant un any un escolapi s’encarregués de l’aula de gramàtica. Els escolapis no acceptaren aquesta proposta sinó que s’oferiren a obrir col•legi a Balaguer amb primeres lletres i gramàtica. L’ajuntament s’hi avingué. El 9 de novembre de 1699 se signaren les capitulacions, segons les quals «La Ciudad se reserva para sí el Patronato del Colegio de dicha Escuela pía que se ha de fundar en dicha Ciudad» i l’Escola Pia «promete la enseñanza según sus Constituciones a saber tres escuelas una de Niños —llegir, escriure i aritmètica— y dos de gramática y retórica.» El bisbe de la Seu d’Urgell donà el seu permís el 5 de juny de 1700 i el dia 18 del mateix mes el virrei de Catalunya Jordi de Darmstadt comunicava que el rei Carles II havia signat l’autorització per a la fundació. Era una escola municipal i gratuïta perquè l’ajuntament pagava el sou dels mestres.

Tot estava a punt de manera que el 13 de juny de 1700 el pare Sebastià Cossa en nom de l’Escola Pia prenia possessió del castell Formós o Casa dels Estudis com a nova casa escolàpia. El primer curs escolar va ser el de 1700-1701 i en va ser primer rector el pare Fèlix Audet. La casa no reunia condicions i es traslladaren primer a un immoble del carrer de Sant Joan al costat d’una capella dedicada al mateix sant; calia acomodar-la i els cursos 1701-1703 els passaren a la plaça de Sant Salvador, prop d’aquesta església. Després tornaren al carrer de Sant Joan.
Els anys de la guerra de successió (1706-1710) suposaren la destrucció de l’edifici i la dispersió dels religiosos. Només la voluntat i sacrifici del pare Jacint Tord aconseguí superar la situació. S’hi sumà la col•laboració del pare Bartomeu Mir.

A tocar del portal de Lleida en el carrer Miracle, s’hi construí després l’edifici que durant més de dos segles ha servit d’escola als nois de Balaguer.
L’ensenyament es va mantenir segons el pactat. La llengua normal era la catalana, excepte en un moment per exigències externes. Els exàmens públics publicats els anys 1776, 1777, 1778 i 1805 són el testimoni de la organització de l’escola i dels programes que s’impartien en cada matèria. A Balaguer s’hi traslladà aquests anys la casa d’estudis de teologia i com a professor cal assenyalar el pare Llorenç Serra. La biblioteca de la comunitat era considerable i les aules de gramàtica i de retòrica tenien la seva particular biblioteca especialitzada amb diccionaris llatins i obres d’autors clàssics.

La invasió francesa (1810-1813) destruí novament l’edifici, dispersà els religiosos cap a Peralta de la Sal, Mallorca i pobles de la muntanya. El pare Joan Torrents va ser fet presoner i passà una temporada a la presó de Lleida i després deportat a França; amb la desfeta napoleònica pogué tornar a la comunitat. Les obres de reconstrucció de l’edifici s’encarregaren a l’arquitecte Antoni Cellés i Azcona. L’església no s’acabà fins el 1825.
La comunitat superà amb relativa bonança el trienni liberal (1820-1823) fins que l’últim any el rector pare Pere Freixa decidí dispersar els religiosos per evitar mals majors.

Les lleis de 1835 que afavoriren la exclaustració crearen dificultats als escolapis de Balaguer. Alguns optaren per marxar cap Amèrica, altres es traslladaren a altres col•legis. En un primer moment s’hi refugiaren religiosos d’altres ordes, però quan trobaven millor col•locació, abandonaven Balaguer. El 16 de juny de 1841, el pare rector Genís Guardiola decidí dissoldre la comunitat. Hi quedava ell amb el pare Francesc Masgrau. No podien complir amb les obligacions concordades amb l’ajuntament i aquest demanà suspendre els acords i buscar altres mestres per a l’escola. El pare Genís s’hi avingué i aconsellà al pare Francesc que busqués una escola, cosa que va fer. El pare Genís hi quedà sol, mantenint el culte de l’església i el nom de l’Escola Pia. Amb la restauració de l’orde a Espanya el 1845, es refè la comunitat i el pare Genís pogué gaudir fins el moment de la seva mort el 1848 en veure refeta la vida de la comunitat i de l’escola que havia mantingut.
Amb la restauració de l’orde, es transformà la organització de les escoles. El 1845 el pare provincial Jacint Feliu dictà normes per acomodar l’antiga escola de minyons o de llegir, escriure i aritmètica a la primària segons havia decretat el govern de l’Estat. A tots els col•legis escolapis es dividí en tres aules o graus i les matèries tradicionals es graduaren i repartiren entre les tres classes; també s’hi afegiren alguns coneixements d’altres matèries i activitats.

L’ajuntament, com a patró de l’escola, proposà que s’hi impartís el batxillerat. La Direcció General d’Instrucció Pública ho autoritzà el 23 de juliol de 1846. Els escolapis només es comprometeren a donar els tres primers cursos o el primer cicle d’aquest nivell.. Quedaren inscrits a l’Institut de Lleida on matricularen els alumnes.
Pascual Madoz publicà la llei de desamortització l’1 de maig de 1855. Si els escolapis s’havien salvat de les lleis desamortitzadores de 1835, ara no va ser pas igual. A Balaguer perderen algunes finques i els va caldre defensar-se perquè no se’ls emportessin el solar que anava de l’escola o muralla fins al riu. També l’ajuntament balaguerí fou afectat per aquesta desamortització: va perdre el molí que li donava les cinquanta quarteres de blat que anaven a parar als escolapis segons els acords fundacionals. Ajuntament i Escola Pia pactaren novament la forma de finançar el col•legi. Els escolapis per la seva part, tenint en compte que els alumnes de batxillerat no entraven en l’ajuda econòmica municipal, buscaren altres formes com la creació dels recomanats, incrementar l’internat, llogar dependències de l’edifici que no feien falta.

El 1901 es creà al col•legi la Confraria de la Guàrdia d’Honor del Sagrat Cor de Jesús i poc després la Congregació de la Mare de Déu de l’Escola Pia i de Sant Josep de Calassanç segons el model del col•legi de Sant Antoni de Barcelona.
El pare Joan Roig, fill de Balaguer, va estar destinat a la seva ciutat els anys1914-1918 i 1920-1926, com mestre promocionà l’estudi de l’agricultura i com a músic fundà l’Orfeó Balaguerí.
El 1933 davant la llei de Congregacions que prohibia a les institucions religioses dedicar-se a l’ensenyament, es creà la Mútua Escolar Maragall, formada per pares de família.

Amb la revolta del juliol de 1936 els religiosos foren expulsats del col•legi que no recuperaren fins a l’estiu de 1939. La ciutat havia estat ocupada per les tropes del general Franco el 13 d’abril de 1938. El nostre edifici es convertí en hospital de sang. El pare Joan Profitós arribà a Balaguer pocs dies després, però no pogué recuperar la casa i obrí escola en un pis del Mercadal amb la col•laboració del germà Antoni Peralba.
Després d’uns primers anys difícils durant els quals els escolapis es limitaren a impartir la primària, el 1952 unint-se a l’Acadèmia del Sant Crist pogueren tornar a impartir el batxillerat. El 30 d’abril de 1965 una reial ordre declarà el col•legi autoritzat elemental i 4 d’abril de 1969 una nova ordre ministerial, reconegut elemental.
La llei d’educació de 1970 obligà a noves adaptacions fins que el 18 de setembre de 1973 el Ministeri d’Educació n’homologà l’Educació General Bàsica (EGB) i el 24 d’agost de 1974, el parvulari.
A la portguerra es donà importància a l’esport i educació a l’aire lliure. Per això es creà una piscina i camp d’esports que foren inaugurats el 12 de maig de 1958: la piscina als estius era un lloc d’esbarjo per als nois. El pati interior del col•legi es convertí en una pista de hoquei patins, on es jugaren interessants competicions. Durant uns anys prestà un bon servei la sala d’actes com a cinema als diumenges a la tarda.
Recordem dos merescuts homenatges: el primer a l’escolapi balaguerí Joan Profitós i Fontà el dia 1 de maig de 1955, en que se li dedicà un carrer. El segon, al germà Antoni Peralba i Camarasa, fill d’Os de Balaguer, que portava molts anys com a mestre de la classe de pàrvuls.
El vell edifici del carrer Miracle havia complert el seu cicle de servei com escola. Els nous temps demanaven una altra construcció.

El 18 d’octubre de 1978 es comprà a la família Gramunt un solar a l’altre costat del Segre, en paratge encara quasi sense edificacions. Aquest mateix curs 1978-1979 les nenes entraven a formar part de l’alumnat; no eren de fet les primeres perquè en altres ocasions algunes ja havien estudiat a l’escola com el 1952 en ajuntar-se amb l’Acadèmia del Sant Crist El bisbe de la Seu d’Urgell, Joan Martí i Alanis, beneí la primera pedra el 12 d’octubre de 1981. Dos accidents meteorològics endarreriren l’acabament de les obres: una ventada molt forta s’emportà el 23 d’agost de 1982 un bon tros de la teulada nova i la riuada el 9 de novembre del mateix any arribà fins a la plaça del Mercadal. El 5 d’abril de 1983 es pogué inaugurar el nou edifici i tot seguit s’hi traslladaren els alumnes.
L’Ajuntament ha reconegut l’obra escolàpia i per això el 24 de març de 1967 dedicà un carrer a sant Josep Calassanç, el qual havia rebut precisament la tonsura a l’església del Sant Crist, i un altre al pare Joan profitós. El 5 de novembre de 1999 concedí a l’Escola Pia la Medalla d’Or de la Ciutat amb motiu del tercer centenari de la fundació de l’escola.
Actualment l’escola és concertada i ofereix els nivells de llar d’infants, d’educació infantil, de primària i de secundària.

Bibliografia:
- BALAGUÉ I SALVIA, Segimon: Escola Pia de Balaguer 1699-1983. Balaguer, 1983.
- «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47. Per a les concòrdies de Balaguer, vegeu pàgs. 115-119.I en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
- FLORENSA I PARÉS, Joan: Tres-cents anys de l’Escola Pia de Balaguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999. (Scripta et documenta; 58)

dilluns, 15 de març de 2010

L’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú

Diverses vegades l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú havia demanat l’establiment d’un col•legi escolapi. La petició s’intensificà quan l’Estat determinà que només es crearien centres oficials de batxillerat en les capitals de província: Vilanova en quedava exclosa. Un col•legi escolapi podia suplir i dotar la població d’un centre escolar com es demanava a mitjans del segle XIX, és a dir amb un bon ensenyament de matèries científiques. El 1857 s’iniciaren, doncs, gestions les quals acabaren el 6 de març de 1863 amb la signatura de la concòrdia entre l’Ajuntament i l’Escola Pia. Per manca de personal no es pogué realitzar l’obertura del col•legi.

El 1866 morí a L’Havana el marquès de Marianao, Salvador Samà, el qual llegà en testament «la cantidad de treinta mil pesos fuertes para la instalación de un colegio de PP. Escolapios en Vilanova i la Geltrú, su patria». Es reobriren les converses, però la revolució de 1868 paralitzà novament les negociacions. El 1876 l’ajuntament insistí en executar els acords anteriors i en portar a compliment el testament del senyor Samà. Finalment, aconseguits tots els permisos necessaris, el 18 d’agost de 1876 el pare provincial de l’Escola Pia Josep Draper posava la seva signatura en el conveni amb el qual es fundaria el col•legi a Vilanova. El 13 d’agost de 1877 el mateix provincial es personà amb el pare Eduard Llanas —que hi quedà com a rector— a la ciutat per poder començar aquell curs l’activitat escolar com així es va fer el 22 del mes següent. L’escola i la comunitat s’establiren provisionalment a l’antiga escola Ventosa.

El 23 d’agost de 1877 es posà la primera pedra del nou edifici a aixecar amb el llegat Samà segons els plànols de l’arquitecte Jeroni Granell i Mundet. El 23 de setembre de 1879 s’inaugurà la nova planta al costat de la Rambla Samà i allí començà el nou curs escolar. Per falta d’espai, primer, i després per les disposicions del senyor Samà, només es donà el batxillerat. Els escolapis volien també la primària i afegiren un cos d’edifici a l’ala dreta, a la part de la Rambla. La primària es pogué començar el curs 1884-1885. No s’hi construí església per voluntat expressa del pare Josep Draper; només s’hi habilità una capella per als alumnes, que també ha servit per als fidels.

L’edifici era ampli, còmode. Algunes dependències (rebedor, menjador) oferien un ambient elegant. S’hi afegí (1880) a la part nord un gimnàs obert i a la part alta s’hi construí (1884) un observatori meteorològic i a partir de 1886 es feren les observacions sistemàticament a cura del pare Antoni Mirats, entrant a la xarxa estatal.

Per a l’ensenyament es dotà el col•legi de bon i nombrós material didàctic, especialment de museu d’història natural. Els escolapis varen estar sempre a l’aguait del avenços científics del moment; no sols per a l’escola sinó que n’oferien primeres mostres a la població, com en l’electricitat o de gas, màquina d’escriure, de projecció, de cinema.
El batxillerat s’impartí fins el 1933, moment en el qual l’ajuntament s’apropià de l’edifici i expulsà els escolapis. Aquests tornaren a les escoles Ventosa on donaren únicament la primària i sota la titularitat de la Mútua Escolar de Pares Manuel de Cabanyes. El 1936 també tingueren d’abandonar aquesta casa.

El 1939 els escolapis recuperaren l’edifici Samà i tornaren a impartir batxillerat lliure fins que el 1964 aconseguiren ser declarat col•legi reconegut elemental i l’any següent reconegut superior. Amb la llei d’educació de 1970, s’implantà l’educació general bàsica fins al catorze anys i per al batxillerat es creà la cooperativa de pares Enric Cristòfol Ricart, la qual va ser mixta la qual radicava en el mateix edifici dels escolapis; funcionà fins el 1989.
Seguint les línies de la reforma educativa, el curs 1992-1993 es començà a impartir l'educació infantil i primària, el 1995-1996 l'educació secundària obligatòria (ESO) i en el 1997-1998 s’inicien els batxillerats tecnològic i científic. En el curs 2004-2005 s’hi afegeix el batxillerat humanístic social de nova implantació. A partir del curs 2007-2008 s’implanta progressivament la LOE. El centre és concertat.

L’internat que havia nascut amb el col•legi, es tancà el 1961, perquè els temps havien canviat. Els alumnes interns publicaren el 1900 la revista La ploma manuscrita en ciclostil i de la qual no en sortiren gaires números: tenia un caràcter humorístic i va ser la primera revista escolar del col•legi.
El 1908 el pare Lluís Fàbregas fundà la Associació Calassància, en que s’agrupaven alumnes i antics alumnes. Era una entitat eminentment cultural i similar a l’Acadèmia Calassància de Barcelona. La revista El Calasancio de 1908 a 1912 deixà constància de la vida, preocupacions i nivell d’aquesta associació.
Als patis del col•legi s’han format generacions de jugadors d’hoquei patins, l’esport rei de la ciutat. També en el bàsquet han participat bon nombre d’alumnes. A l’abril de 1965 se celebraren conjuntament a Vilanova i la Geltrú i a Sitges els IV Jocs Esportius Escolapis de
Catalunya.
Esdeveniments importants han estat la canonització el 1933 de l’escolapi napolità Pompili M. Pirrotti, l’arribada de les relíquies de sant Josep Calassanç a la ciutat el gener de 1949 i el centenari de la fundació del col•legi (1977).

La personalitat del pare Eduard Llanas marcà l’inici de l’escola de Vilanova i la Geltrú. No sols pel caire que impregnà al col•legi, sinó sobretot perquè s’implicà en la vida local, participant en l’Ateneu, la Biblioteca Víctor Balaguer, l’arriba del ferrocarril a la ciutat, etc. i per les aportacions arqueològiques d’Olèrdola i de les vies romanes del Garraf i del Penedès. Aquestes activitats li meresqueren entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i ser cridat a Barcelona per a les cèlebres conferències que li donaren nom a tot Catalunya com a portaveu contra l’integrisme.
L'Ajuntament atorgà el 30 d’agost de 2002 amb motiu de celebrar-se els 125 anys de la fundació del col•legi la Medalla de la Ciutat a l'Escola Pia. Durant el curs següent se succeïren els actes festius, el principal dels quals tingué lloc el 27 de novembre de 2003.

Bibliografia:
- Catalaunia (Barcelona 25 març 1978), núm. 201 dedicat a l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú.
- «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47. Per a les concòrdies de Vilanova i la Geltrú, vegeu pàgs. 196-203. I en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
- FLORENSA I PARÉS, Joan: «Col•legi Samà de Vilanova i la Geltrú: primer decenni de vida acadèmica (1877-1887)». En Full informatiu, Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. Actes de les VI Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Tarragona, 1980, núm. 5-6, pàgs. 59-63
- GARCIA I SEGARRA, Maria Providència: L’educació a Vilanova i la Geltrú durant la segona meitat del segle XIX. Tesi doctoral. Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1992.
- GARCÍA I SEGARRA, Maria Providència: Eduard Llanas i Jubero (1843-1904). Vilanova i la Geltrú: Ajuntament, 2002 (Retrats; 22).
- VIRELLA I BLODA, Albert: Evolució històrica de l'ensenyament a Vilanova i la Geltrú i la fundació de l'Escola Pia. Vilanova i la Geltrú: El Cap i la Nansa, 2001.

dimecres, 10 de març de 2010

Plànol històric de Barcelona

A mitjans del mes de febrer va ingressar al nostre arxiu un plànol de Barcelona de característiques singulars.  Està constituït per quatre fulls que originalment s’havien de sobreposar encolats per formar un plànol d’unes dimensions de 129 x 119 mm. L’escala és 1: 10.000 i presenta corbes de nivell  cada 5 metres que permeten identificar el relleu de la ciutat per sota de la trama urbana. D'autor no identificat, presenta alguns termes identificadors de lloc en llengua alemanya, com el parc de la Ciutadella, anomenat “Stadpark” o el mar Mediterrani, que surt citat com “Mitteländisches Meer”. No es troba en gaire bon estat i presenta esquinçades degudes a la formació dels plecs i algun forat.

Mostra amb línia contínua el traçat dels carrers ja construïts i amb línies discontínues els projectats. Podem veure, doncs, el projecte dels carrers barcelonins abans de reformes importants com la de  l'Exposició Universal de 1929, on apareix una trama regular de carrers i el barri està identificat amb el nom de La Fransa, primer nom que tingué aquesta zona del barri del Poble Sec. No està datat però podria situar-se com a molt tard cap a 1909 doncs la Via Laietana, anomenada Gran Via A, està marcada amb traç continu fins la plaça de l’Àngel, data en què la construcció d’aquest carrer va finalitzar en la seva primera etapa. Amples carrers havien de travessar el nucli antic. Pel que fa a l’Eixample, a partir del carrer Sicília les illes estan dibuixades de manera discontínua i hi ha molt poques illes construïdes per sobre la Diagonal. La Sagrada Família tan sols està marcada amb la construcció de l'absis i rodejada de carrers sense edificar ni construir.
Un altre aspecte important i molt interessant del plànol és que apareixen representades els traçats sobreposats de les muralles romanes, la Barcelona moderna, amb el traçat de les muralles i la situació de l’antiga ciutadella sobre el parc que es construí a sobre, i el nou projecte d’eixample, amb molts carrers encara sense construir ni traçar. Complementat amb les corbes de nivell, veiem una interessant fotografia de la història de Barcelona.

Pel que afecta a la història de l’Escola Pia, es interessant veure que a la zona de Sant Antoni s’hi distingeix les línies de la façana del col•legi abans de la destrucció de 1909, aixecat sobre les muralles i el baluard de Sant Antoni i l’església dels Antonians al costat. S’ha fet una fotocòpia en 2 grans fulls que en facilita la consulta.

dilluns, 1 de març de 2010

Joan Florensa a Signes dels temps.

El passat diumenge 28 en Joan Florensa, arxiver de l'APEPC,  va ser entrevistat al programa Signes dels temps de TV3 on va parlar de la història de l'Escola Pia de Catalunya i va presentar el seu llibre El projecte educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003) : una escola popular. editat recentment. Podeu veure l'entrevista al web de TV3: 
Francesc Rosaura entrevista a Joan Florensa al plató de televisió. Captura de pantalla de la web de TV3


Printfriendly