dimarts, 23 de febrer de 2010

La salvaguarda del patrimoni cultural a Moià durant la guerra civil

Estevanell i Riera, Joan. Vida quotidiana i salvació del patrimoni a la reraguarda : Dietari de Joan Estevanell, Moià, 1936-1940. Edició a cura de Jaume Clarà i Arisa. Estudis introductoris de Jaume Clarà i Josep Font i Sentias. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, 2010
Joan Estevanell va ser el formador del Museu de Moià que fou organitzat amb motiu de la salvació del patrimoni local durant la guerra civil. El museu s’allotjà a la casa natal de Rafel Casanova i en ell hi anà reunint i salvant totes les peces artístiques que poder mentre durava el conflicte. Després de la guerra el càrrec li fou respectat i pogué continuar amb la tasca d’organitzar el Museu. Les noves autoritats no tan sols no el varen desplaçar del càrrec sinó que a més el varen nomenar fill predilecte de la vila el novembre del mateix any 1939. Durant aquest temps en Joan Estevanell va escriure un diari en el que es descobreix la tasca diària de salvaguarda del patrimoni local, conjuntament amb els fets quotidians del dia a dia de la vila en temps de guerra i dels primers mesos de la postguerra: les destrosses dels primers dies de la revolta, l’escassetat de queviures, els comentaris dels veïns, l’arribada de notícies dels esdeveniments de la guerra, el pas dels refugiats, el canvi de règim... El dietari  transcrit comença el febrer de 1936 i finalitza el febrer de 1940.
L’edició del diari ha estat realitzada per Jaume Clarà, que a més signa dos capítols més dedicats al perfil biogràfic d’Estevanell i al transcurs de la guerra civil a Moià. Complementa aquesta obra un article de Josep Font Sentias sobre la salvaguarda del patrimoni cultural català en aquest període. Aquesta tasca va ser realitzada en moltes poblacions gràcies de persones com Estevanell que, tant per iniciativa pròpia o per encàrrec de les autoritats però sovint amb pocs mitjans o totalment en solitari, prengueren consciència de la necessitat de salvació del patrimoni i de la transcendència que aquest gest tindria per a uns temps futurs. Aquestes iniciatives sovint no han estat prou valorades pels historiadors.

divendres, 19 de febrer de 2010

Escola Pia Balmes Barcelona

El sacerdot Francesc d’Assís Galí i el llicenciat Antoni Raja regentaven el Col•legi o Acadèmia Balmes situada al Passeig de Gràcia, a la part coneguda com els Jardinets. Impartien únicament batxillerat i gaudien de prestigi entre la burgesia de la part alta de l’eixampla barceloní. Mossèn Galí envellia i buscà en el seu amic l’escolapi pare Salvador Marcó la continuïtat del seu col•legi. L’Escola Pia l’acceptà i l'assumí el 1899. La torre que ocupava l’escola resultà insuficient per a alumnes i comunitat escolàpia. Aquests llogaren una casa més àmplia que l’anterior al carrer Còrsega número 325. El pare Jaume Orriols, rector de 1902 a 1912, hi incorporà alumnes de primària, és a dir des dels sis anys. Això l’obligà a adquirir la casa veïna.

El nombre d’alumnes augmentà considerablement. El 1926 el pare rector Salvador Soler comprà un solar al xamfrà de la Travessera de Gràcia amb el carrer Balmes i començà les obres per un nou edifici de col•legi, el qual s’inaugurà el vint-i-set de novembre de 1928.
Amb motiu de la llei coneguda com de Congregacions de 1933 que prohibia als ordes religiosos l’ensenyament, es constituí la Mútua Escolar de Pares de Família del Col•legi Balmes que donà continuïtat a l’educació cristiana.


A partir del juliol de 1936, els religiosos foren obligats a abandonar l’edifici que va caure a mans successivament de les tropes pirenaiques, de la federació anarquista internacional i dels guàrdies d’assalt. L’edifici no patí gaires danys. Amb l’entrada a la ciutat de Barcelona de les tropes del general Franco, l’edifici va ser novament incautat per les tropes ocupants fins el 3 de setembre de 1939. L’escola es reobrí el mes d’abril de 1939, però en un edifici del carrer Narcís Oller. Per al curs següent, 1939-1940, ja es pogué tornar a l’edifici propi.
El constant creixement d’alumnes obligà a nova ampliació. El 1943 el pare rector Manuel Bordàs aixecà dos pisos i un àtic, espais a on es traslladà la comunitat, deixant les altres quatre plantes per a escola. Es comprà el solar al costat del col•legi a la part del carrer Balmes i en dues fases s’hi construïren noves aules amb una espaiosa sala d’actes. L’antic alumne Antoni Tàpies decorà aquesta façana amb uns relleus.
L’alumnat respon al barri on s’ha ubicat l’escola, és a dir, a la part alta de l’eixampla. Les famílies es reparteixen més o menys aquests percentatges: una tercera part són de professions liberals, un quaranta per cent són comerciants i administratius i un vint per cent, artesanes i d’oficis. El nivell cultural de les famílies tendeix a alt. L’ambient de l’escola ha estat caracteritzat per aquests nivell cultural de les famílies.
Sempre s’han impartit els nivells de primària i de batxillerat amb les variants legals que s’han produït a partir de 1970 amb la llei d’educació. Però no s’han desatès altres ensenyaments com ara les classes nocturnes per a obrers o els ensenyaments mercantils, per als quals es fundà l’Acadèmia Comercial Balmes. El mateix batxillerat s’impartí també en horari nocturn per aquells que durant la jornada es guanyaven el pa amb el treball.
Durant un curs, 1948-1949, la comunitat es responsabilitzà de l’escola de primària de la parròquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús.
Entre 1947 i 1955 es publicà la revista escolar Balmes que reflecteix la vida i activitats de l’escola. Pràcticament tota estava redactada pels mateixos alumnes. Hi abunden les fotografies.

Entre les diverses activitats extraescolars que s’han desenvolupat al col•legis cal fer esment de l’Escolania. S’inicià el 1942, però començà a prestigiar-se quan se’n va fer càrrec el 1946 el mestre Antoni Coll el qual la dirigí fins al final de la seva vida. L’Escolania de la Mare de Déu de Montserrat gaudí d’un considerable nivell tècnic de manera que es convertí en el cor infantil del Gran Teatre del Liceu. Assistí a congressos i trobades de Pueri Cantores, animà vetllades escolars i participava en les celebracions litúrgiques de l’església. Publicà durant uns anys la revista Ressò. S’han format altres grups de cantaires, però sense ressonància externa.
Els primers anys de la postguerra es fundà un centre intern d’Acció Catòlica amb aspirants i joves. A més dels actes formatius amb els cercles d’estudis, es desenvolupà una activitat social a la barriada de les Corts. Durà fins al 1961 i el rector d’aquella parròquia lamentà la falta d’aquells catequistes i col•laboradors.
Un grup d’alumnes de l’escola inicià l’agrupament escolta sant Josep Calassanç que des de 1955 va ser un dels dos que constituïren el Centre Escolapi de Muntanya(CEM). Va ser un fogar notable de formació de joves en un moment en que aquestes activitats estaven prohibides i perseguides per la dictadura.
La dècada dels anys setanta s’hi iniciaren les Escoles de Pares.La sala d’actes serví durant els últims anys del franquisme, de la transició i posteriors per a les sessions de cinefòrum que un grup de persones alienes al col•legi organitzaven. Aquest cinefòrum gaudí de prestigi i els assistents més d’una vegada van haver de sortir corrent empaitats per la policia.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Novetats a la web de l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia

Recentment hem afegit alguns documents a la nostra web en l’apartat Publicacions que es poden descarregar en format pdf.  Es tracta en primer lloc de dos articles de Joan Florensa publicats a Memoria Ecclesiae. El primer tracta de les fonts que podem utilitzar en el nostre arxiu per a la recerca biogràfica d’escolapis. El segon l’hem inclos en un nou apartat que hem anomenat Inventaris-Descripció en el que es pengen alguns instruments de descripció realitzats sobre diversos fons del nostre arxiu. Estan disponibles el catàleg de poesies de Romuald Duch i Reñé, l’inventari de partitures de Mn. Lluís Serret i Pons, l’inventari de la sèrie 06-21 corresponent al Secretariat Pedagogia - SEDEP i tres instruments descriptius del fons Antoni Borrell: les fitxes ISAD (G) pertanyents al fons Borrell i a la sèrie de correspondència i l’inventari del fons Fundació Institut Borrell.
Aquest darrer fons és molt destacable doncs afecta a la història econòmica del nostre pais. Antoni Borrell fou un empresari molt destacable de finals del segle XIX i principis del XX. Home influent en la política estatal, fou diputat en diverseses legislatures fins l’any 1891. En la seva faceta financera, destaca la seva implicació en diverses empreses de construcció de línies ferroviàries, implicat en la direcció o directament la fundació de diversos bancs i fou consignatari d’una línia de vapors que comerciaven amb Amèrica i Àsia. Va comprar i la Torre del Governador, a Alella, per viure-hi amb la seva família. Teniu a la vostra disposició una biografia més àmplia a la web de l’APEPC.

dimarts, 9 de febrer de 2010

La comunitat escolàpia d'Alella (1916 – 2000)

El senyor Antoni Borrell i Folch (1832-1910) segons testament del 7 d’abril de 1909 llegà tots els seus béns als marmessors a fi que es destinessin a l’educació de nois. El 15 de juliol de 1916 els marmessors i el pare provincial de l’Escola Pia Lluís Fàbregas signaren el contracte pel qual es creava l’Institut Borrell de l’Escola Pia d’Alella sota la protecció de la Mare de Déu de la Mercè per a dur a terme la voluntat del fundador.
El 27 de juliol de 1916 es constituí la primera comunitat d’escolapis. El rector va ser el pare Josep Ricart. Els juniors que estudiaven els darrers cursos de teologia a Moià s’hi traslladaren per a continuar-los sota el mestratge del pare Agustí Cuadras. El setembre següent s’obriren les classes als nois del poble.
El 23 de setembre de 1925 el pare rector Joaquim Flaquer inaugura els dos pisos que s’acabaven d’aixecar sobre la casa antiga. Al mateix temps es repararen alguns desperfectes de la cúpula del saló de cristall. En aquest curs (1925-1926) hi arriben els primers interns.

S’aixecà davant de la capella un bloc per a les aules dels alumnes externs i interns, segons plànols de l’arquitecte Josep Goday i Casals (Mataró 1882 – Barcelona 1936).
Tres anys després els juniors es traslladen a la nova casa juniorat d’Albelda de Iregua i passen a Alella els calassancis (nois de 12 a 14 anys que es preparen per anar al noviciat) que fins aquell moment residien a l’Eucaria. El mestre era el pare Jaume Casanovas.
La llei republicana que prohibia l’ensenyament als ordes religiosos, obliga a transformar l’escola en la Mútua Eduard Llanas, Delegació d’Alella, i dependent de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona. Es creà l’Associació d’Antics Alumnes i alli es formaren els grups Calassanç i el Sant Just i Pastor dintre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. N’era consiliari el pare Salvador Pascual. Aquests joves introduïren el bàsquet a Alella.
El juliol de 1936 els religiosos es veieren obligats a abandonar la casa, la qual va ser ocupada per les nenes d’un asil proper a Madrid.
El pare Pius Sarri tornà a Alella el mes de febrer de 1939 i fins a l’estiu els religiosos varen conviure amb les nenes de l’asil. Els estius de 1940 i de 1941 grups d’alumnes de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona hi tenen colònies; el Govern civil ho prohibí.

S’obriren les classes als alumnes externs el setembre de 1939. El 1941 hi tornen els interns i els calassancis. Per atendre el nombre creixent, el 1957 s’aixecà un nou pis a la casa. Els calassancis passaren el 1968 a Olot.
Amb motiu del quart centenari de la mort de sant Josep Calassanç i tercer de la beatificació, les relíquies del cor i de la llengua del sant es passejaren per Espanya. A Alella hi varen estar els dies 3 i 4 de desembre de 1948. Com a record de l’esdeveniment, l’Ajuntament donà el nom de sant Josep Calassanç a una avinguda.
El 9 de desembre de 1951 foren beneïts els locals de la Unión Alellense de la que passà a ser-ne propietari l’Agrupació Catòlica d’Antis Alumnes de l’Escola Pia.
Durant el rectorat del pare Josep Baburés començà a publicar-se el Butlletí com a portaveu de l’Associació d’Antics Alumnes; anys després es convertí en la revista Alella i independent de l’Escola Pia.
El curs 1977-1978 va ser l’últim que va tenir escola. Les noves exigències pedagògiques obligaren a la seva supressió. Després es donaren diversos usos a la casa: ampliació d’aules de l’escola pública del poble, casa de convivències i colònies, escola agrícola dependent de la secció de formació professional de Santa Anna de Mataró, magatzem de llibres de les comunitats i col•legis, un pis s’habilità per a un grup de minusvàlids.
El 1980 s’inauguraren les pistes esportives per als alumnes dels col•legis de Barcelona que no en tenien.
El setembre de 2000 es tancà la comunitat i la Fundació Institut Borrell vengué la finca.
L’Ajuntament d’Alella concedí l’any següent (febrer 2001) la medalla de plata de la població a l’Escola Pia en reconeixement als anys que havia treballat per a l’educació dels nois i joves de la localitat.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Biografia de Manuel Carrasco i Formiguera.


BENET, JOSEP. Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. ; A cura de Josep Poca i Gaya. Epíleg de Rosa Maria Carrasco i Azemar. Barcelona: Edicions 62, 2009 (Biografies i memòries, 66)

Relat dels darrers mesos de vida del polític democristià català més important de la República. Fou afusellat el 9 d’abril de 1938 a Burgos mesos després de ser detingut el març de 1937 per les forces navals franquistes quan es dirigia en vaixell des de Saint-Jean-de-Luz a Bilbao. El seu afusellament fou ordenat personalment pel mateix general Franco, fet que testimonia les característiques ideològiques del règim que va encapçalar. Manuel Carrasco i Formiguera no era un “rojo”, era un polític profundament catòlic. Durant la seva activitat política a les Corts republicanes va defensar l’Església i les ordres religioses dels atacs que va rebre per part dels sectors polítics d'esquerra, -l'Escola Pia de Catalunya i els Jesuïtes li van agraïr especialment aquest esforç amb un pergamí que tenia emmarcat al seu despatx-, i el seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, no es va sumar al front d’esquerres que es va presentar a les eleccions de febrer de 1936. Conegut doncs per seva defensa dels drets dels religiosos, especialment dels jesuïtes,  va patir la persecució en els primers moments de la guerra per grups anarquistes de la FAI i altres grups extremistes  i es va veure obligat a fugir i intentar cercar refugi a Euskadi. Tot i la seva coneguda defensa dels religiosos,  fou empresonat i més tard afusellat per ordre personal de Franco, malgrat que aquest es presentava com a defensor de la croada catolicista,  tan sols per la seva ideologia catalanista. Pel govern feixista revoltat, era més reprobable la seva defensa de l’autonomia catalana, era un “separatista“, malgrat no defensar cap de les ideologies d’esquerres contra les que es va aixecar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Ser catalanista , per a la ideologia reaccionària i dretana que representava el nou règim, era el pitjor crim que es podia cometre,  pitjor que ser comunista i per a ells no hi havia possibilitat de perdó. Molts altres catalans defensors del catolicisme se’n varen adonar ben aviat. Aquesta publicació representa la darrera aportació de Josep Benet (Cervera 1920-Barcelona 2008) a la història de Catalunya. L'historiador havia promès a la filla de Carrasco escriure un llibre sobre el seu pare i ja l'any 1944 va començar a recollir infomació. Aquest material elaborat durant dècades va restar inèdit a la mort de Benet i va ser gràcies a la seva vidua que Josep Poca  va accedir als originals i ha editat un text que Josep Benet va deixar pràcticament acabat.

divendres, 5 de febrer de 2010

Tractat sobre el Cant Gregorià del p. Altisent

Altisent, Miquel. El cant gregorià: un model de música religiosa. Barcelona: Rafael Dalmau, 2009 (Camí Ral, 29) 235 p.
Reimpressió d'una obra publicada el 1971 per la Fundació Salvador Vives Casajuana. Es tracta d'un manual de cant litúrgic amb voluntat divulgativa. En una segona part l'autor proposa solucions per a les traduccions al català i al castelà dels cants llatins. És una obra de maduresa, fruit de l'experiència i estudi del cant litúrgic al llarg de tota una vida.

Manual de desenvolupament d'habilitats matemàtiques

BAQUÉS TRENCHS, Marian ; RIART VENDRELL, Joan ; VIRGILI TEJEDOR, Carles. Tests numéricos [TN]. Manual técnico y de aplicación con programa de desarrollo numérico. Madrid: CEPE (Centro de la Educación Preescolar y Especial), 2009. 92 p. ISBN 97884786973288

Bateria de vuit tests dirigida a alumnes des de tercer de primària fins a quart d'ESO. El seu objectiu és diagnosticar l'habilitat i automatització del càlcul, la capacitat de manipulació mental de conceptes quantitatius formulats en conceptes verbals i vocabulari.

dijous, 4 de febrer de 2010

Història del gènere de punt a Terrassa

FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ANNA. El gènere de punt a Terrassa. Terrassa: Editorial Albada, 2009. 9788487023675. 285 p. Il.
Llibre publicat per una professora de l’Escola Pia de Terrassa, és un magnífic estudi sobre la història de la fabricació de teixits en punt.  A diferència del punt plà que utilitza dos fils que encreuats formen l’ordit i la trama, el teixit de punt es forma entrellaçant un sol fil, o fils paralels entrelligats, formant una sèrie contínua de llaçades o bagues mitjançant agulles conforma el teixit anomenat malla. El resultat és una peça molt més transpirable, porosa i flexible, d’una gran adaptabilitat al cos, que la fa ideal per a la confecció de mitges, mitjons, roba interior i jerseis. Amb aquest treball podem conèixer com va començar aquesta indústria a Catalunya, com va afectar a la moda i els costums del país, i quin va ser el paper en la història industrial del país, amb especial atenció a les indústries terrassenques, tant les dedicades a la fabricació tèxtil com a maquinària. A Terrassa, fou la confecció de mitges l'especialitat tèxtil més representativa de la ciutat, que generà també una indústria complementària de fabricació de maquinària.  L'autora, tot i que utilitza abundant bibliografia i fons arxivistics d'empreses, es nodreix de molta informació oral, proporcionada pels empresaris i treballadors que varen treballar en empreses tèxtils avui desaparegudes. Excelent treball amb profusió de dades, fotografies, reproduccions de cartells i quadres. Molt recomanable no tan sols com a llibre d'història local sinó per a la història industrial del nostre país.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Visita del p. General a l'Arxiu

El dia 16 de gener de 2010 ens el p. General P. Aguado, en visita aquella setmana a la nostra província, va venir a les nostres instal•lacions, acompanyat de l’assistent per Espanya Miguel Giràldez. Ens hem assegut per explicar-li el que fem i com ho fem i li hem obsequiat amb una còpia de diferents instruments que utilitzem: el quadre de classsificació, el plà estratègic, la política de col•leccions, etc.  També l’hem informat de la nostra actualitat i en concret de l’ingrés al Catàleg Col•lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya. També li hem exposat la nostra disposició a col•laborar amb l’Arxiu General  i amb altres arxius de l’ordre. Ha manifestat estar molt satisfet amb el treball que fem i gratament sorprès.

dimarts, 2 de febrer de 2010

75 anys de bàsquet a Caldes de Montbui

El dia 13 d’octubre de 1934 es jugà el primer partit de bàsquet a Caldes Montbui. Els jugadors locals pertanyien al «Grup 212 Santa Majestat» de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Començava una lligueta organitzada per la Federació dintre del Vallès Oriental. L’altre equip era de Granollers. El maig de 1936 és la última data en que es jugà un partit d’aquesta competició de Joves Cristians.
La guerra i la postguerra esventaren aquesta com tantes altres activitats esportives, socials i formatives. En fàbriques o en institucions s’organitzaren partits de bàsquet ocasionals amb la base dels jugadors formats en la competició fejocista.
El 7 de setembre de 1947 va tenir lloc l’Assemblea constitutiva de l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia. Els jugadors de bàsquet, antics alumnes, organitzaren un partit dintre del programa d’actes. El P. rector Ricard Manich va veure en aquell esport un mitjà per atreure els joves, l’acceptà i el fomentà.
A partir de 1949 es disposava ja de les cistelles en el pati del col•legi, no calia anar a fora per els partits. El 1950 l’equip s’afilià a Eduación y Descanso entrant així en competicions amb altres equips de localitats veïnes. El 1953 s’inscriví en la Obra Atlético Recreativa (OAR) que depenia del bisbat de Barcelona. Finalment el 1963 passà a ser membre de la Federació Catalana de Bàsquet, en la qual continua militant.
L’Escola Pia ha donat cobertura i suport a aquest esport i ha col•laborat en la creació d’una entitat esportiva local.
Com a fets més rellevants, cal recordar els dos partits contra equips de la Flota nord-americana (1954 i 1958), la inauguració de la pista amb panots i amb il•luminació elèctrica (1958) i la benedicció el 1967 de la segona pista amb assistència d’autoritats provincials i locals, de tots els clubs esportius locals i amb la desfilada de la plantilla íntegra de l’equip. El 1978 es deixà la pista de la plaça de l’Àngel i l’equip es traslladà al nou emplaçament de l’Escola Pia, al Bugarai.
El 13 de febrer de 2009 en la sala de plens de l’Ajuntament de Caldes de Montbui tingué lloc l’acte institucional d’obertura de la celebració del 75è aniversari del primer partit de bàsquet a Caldes de Montbui.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Publicada la història de la província de Catalunya

Florensa i Parés, Joan: El projecte educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003) : una escola popular. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Societat d'Història de l'Educació dels Països de Parla Catalana, Escola Pia de Catalunya, 2010. 632 p.
L'Arxiver Joan Florensa va presentar el passat 18 de gener a l'Institut d'Estudis Catalans un treball fruit de la investigació de molts anys darrera l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya. Una història de la província completissima, amb infinitat de dades, notícies, anecdotes i testimonis documentals. Obra de referència imprescindible per a tot el que vulgui conèixer la història de la presència escolàpia al nostre país, i  també de la història de l'educació catalana en general.

Nou ingrés de documentació provinent de Sabadell

La parròquia de la Puríssima Concepció ens ha entregat uns documents que han trobat al seu arxiu i que afecten a la història del col·legi de Sabadell. Es tracta dels estatuts, originals i esborranys, de la Mútua Escolar Fèlix Amat, creada a Sabadell l'any 1932 per a que l'Escola Pia pogués continuar la seva activitat en entrar en vigor la llei que prohibia a les entitats religioses tenir centres educatius. La mútia estava formada pels pares dels alumnes inscrits al centre. En la documentació s'inclou un contracte de compra-venda del mobiliari pertanyent a l'Escola Pia  de Sabadell i que segons aquell document estava valorat en 10.000 pessetes